El Punt De Vista Bíblic

Hauria de posar-me en perill practicant deports de risc?

«EN L’ACTUALITAT, CADA VOLTA MÉS DE NOSALTRES HEM DEIXAT DE SER ESPECTADORS PER A SALTAR D’UN AVIÓ, FER RÀPEL, FER CAIAC EN CASCADES I NADAR ENTRE TAURONS.»—EXTRACTE DEL PERIÒDIC THE WILLOW GLEN RESIDENT

Este comentari descriu una tendència que va en augment en els deports. L’augment en popularitat d’activitats com el paracaigudisme, l’escalada en gel, el vol en parapent i el salt base * ens mostra que el món està enamorat del risc. Les planxes de neu, les bicicletes de muntanya, els monopatins i els patins en línia també es gasten per a posar-se reptes cada volta més difícils, desafiant les muntanyes més empinades, els barrancs més alts i els salts més extrems. Com diu la revista Time, l’augment en la popularitat dels «deports de risc reflectix el desig que tenen milions de persones d’estar al límit, on el perill, l’habilitat i la por es combinen per a que els guerrers de cap de setmana i atletes professionals tinguen la sensació de superar els seus límits».

No obstant, l’augment en popularitat d’estos esports passa factura als qui els practiquen. Cada volta més gent es lesiona al portar a l’extrem esports relativament segurs. Durant el 1997 als Estats Units, les visites a emergències per lesions relacionades amb els monopatins van augmentar un 33%, per planxes de neu un 31% i per lesions relacionades amb l’escalada un 20%. Per a altres deports les estadístiques són encara més dramàtiques, ja que hi ha un evident augment en la quantitat de morts relacionades amb els deports de risc. Els defensors d’estos deports són conscients dels perills. Una dona que practica l’esquí extrem diu: «La mort és una possibilitat que sempre està present». Un professional del surf de neu ho resumix dient que «si no et fas mal, és que no t’estàs esforçant lo suficient».

Amb açò en ment, com hauria de vore un cristià la participació en estes activitats? I com ens pot ajudar la Bíblia a l’hora de decidir si participar en deports de risc o no? Conéixer el punt de vista de Déu sobre la santedat de la vida ens ajudarà a contestar estes preguntes.

El punt de vista de Déu sobre la vida

La Bíblia diu que Jehovà és la «font de la vida» (Salm 36:10 [v. 9 TNM]). A més de crear la humanitat, Jehovà també es va preocupar de donar-nos el que necessitem per a disfrutar de la vida (Salm 139:14; Fets 14:16, 17; 17:24-28). Per tant, és raonable pensar que Jehovà espera que cuidem el que tan amablement ens ha donat. Les lleis i principis que es van donar a la nació d’Israel ens ajuden a comprendre-ho.

La llei mosaica exigia que es prengueren mesures per a protegir la vida dels altres. En el cas que açò no es fera i algú morira, la persona que podria haver evitat la tragèdia seria considerada culpable de sang. Per exemple, el propietari d’una casa estava obligat a construir un muret, o una barana, al voltant del terrat de la nova casa. Si no ho feia i algú queia del terrat i es matava, seria culpable de derramar sang (Deuteronomi 22:8). Si un bou cornejava a una persona per sorpresa i la matava, el propietari del bou no seria responsable del que havia passat. Però si se sabia que el bou era perillós i el propietari no prenia mesures, si el bou cornejava a algú, el propietari seria culpable i sentenciat a mort (Èxode 21:28, 29). Com la vida és molt valuosa per a Jehovà, la seua Llei mostrava la importància de preservar i protegir la vida.

Els servents de Déu entenien que estos principis també els aplicaven en l’àmbit personal. En un relat bíblic, David va expressar el seu desig de beure aigua de la cisterna que hi havia a l’entrada de Betlem. En aquell temps, Betlem estava controlada pels filisteus. A l’enterar-se del desig de David, tres dels seus soldats es van obrir pas dins del camp dels filisteus, van traure aigua de la cisterna de Betlem i li’n van portar un poc a David. Com va reaccionar David? Ell no va beure de l’aigua, sinó que la va derramar per terra. Va dir: «Déu me’n guard, de beure-la! Aquesta aigua és la sang d’aquests hòmens que han anat allà baix jugant-se la vida: s’han jugat la vida per dur-me-la!» (1 Cròniques 11:17-19). Per a David era impensable arriscar una vida per a satisfer un desig personal.

Jesús va reaccionar de manera pareguda quan, probablement en una visió, el diable el va temptar per a que es tirara des de la part més alta del temple per a vore si els àngels podien protegir-lo de la caiguda. Jesús va respondre: «No temptes el Senyor, el teu Déu» (Mateu 4:5-7). David i Jesús van reconéixer que a Déu no li pareixia bé prendre riscs innecessaris que pogueren posar en perill la vida humana.

Amb estos exemples en ment, potser ens preguntem: «On està la línia que determina què és un deport de risc? Com que qualsevol forma de diversió, no necessàriament perillosa, pot portar-se al límit, com podem determinar fins on podem arribar?».

Val la pena el risc?

Pensar detingudament en qualsevol activitat que vulguem fer, ens ajudarà a saber la resposta. Per exemple, podríem preguntar-nos: «Quina és la probabilitat d’accident en este esport? Tinc la capacitat o l’equipament necessari per a previndre lesions? Quines són les conseqüències d’una caiguda, un mal salt o si l’equipament de seguretat falla? Seria un error sense importància? O hi ha possibilitat d’una lesió greu o inclús de mort?».

Prendre riscos innecessaris per diversió pot afectar a la relació que un cristià té amb Jehovà, i també a la possibilitat de tindre privilegis dins de la congregació (1 Timoteu 3:2, 8-10; 4:12; Titus 2:6-8). Clarament, els cristians fan bé de pensar en el punt de vista de Déu sobre la santedat de la vida, inclús quan participen en activitats d’oci.

[Nota]