Preguntes dels lectors

Per què no brinden els testimonis de Jehovà si la Bíblia no diu res sobre brindar?

Brindar amb una copa de vi (o amb qualsevol altra beguda alcohòlica) és una pràctica antiga i molt estesa, encara que la manera de brindar pot variar lleugerament d’un lloc a un altre. Normalment es fan xocar les copes, i qui proposa el brindis sol desitjar a algú felicitat, salut, molts anys de vida o coses semblants. Els altres expressen el mateix desig en veu alta o alçant les copes i bevent un glopet de vi. Encara que a moltes persones els parega un costum inofensiu o un simple acte de cortesia, els testimonis de Jehovà tenen bones raons per a no participar en els brindis.

Això no vol dir que els cristians no desitgen que els altres disfruten de felicitat i de bona salut. De fet, la junta directiva del segle I va concloure una carta dirigida a les congregacions amb una paraula que pot traduir-se amb expressions com: «que estigueu bé», «que tingueu salut!» o «salut» (Fets 15:29). A més, alguns servents de Déu van dir a reis humans: «Que visca per sempre el meu senyor» o «Que el rei visca per sempre!» (1 Reis 1:31; Nehemies 2:3).

Llavors, quin origen té el costum de brindar? La Atalaya de l’1 de març de 1968 va citar estes paraules de The Encyclopædia Britannica (1910), volum 13, pàgina 121: «El costum de beure “a la salut” dels vius molt probablement provenia de l’antic ritual religiós de brindar pels déus i pels morts. En els menjars, els grecs i els romans abocaven libacions, és a dir, derramaven vins o licors en honor dels seus déus, i en banquets cerimonials brindaven per ells i pels morts». Esta enciclopèdia afig: «Dins d’estos costums de beure com una classe de sacrifici havia d’estar sempre present l’acte de brindar per la salut d’hòmens vius».

Continua sent vàlida esta afirmació? L’obra International Handbook on Alcohol and Culture editada en 1995 comenta: «[El brindis] és probablement un vestigi seglar de les antigues libacions sacrificials en les quals s’oferia un líquid sagrat als déus: sang o vi a canvi d’un desig, una oració resumida en les paraules “llarga vida!” o ”a la teua salut!”».

S’ha d’admetre que el fet que una cosa, figura o pràctica tinga el seu origen, o guarde cert paraŀlelisme, en antics rituals pagans no sempre la fa inacceptable per als adoradors verdaders. Posem per cas la magrana, fruita que es menciona en la Bíblia. Una enciclopèdia bíblica reconeguda comenta: «Pareix que algunes religions paganes gastaven la magrana com a símbol sagrat». Aixina i tot, Déu va manar que es brodaren amb magranes de fil les vores de la vestimenta del gran sacerdot i que també es gastaren per a decorar els capitells de les columnes del temple de Salomó (Èxode 28:33; 2 Reis 25:17). Els anells de boda també tingueren un significat religiós en un moment donat. Però la majoria de la gent no ho sap. I per això considera que un anell de boda simplement indica que algú està casat.

Què es pot dir de l’ús que se li dona al vi en cerimònies religioses? Una volta, els hòmens de Siquem, que adoraven a Baal, «van anar al temple del seu déu i, tot menjant i bevent, maleïen Abimèlec», fill de Gedeó (Jutges 9:22-28). Penses que algú lleial a Jehovà estaria allí bevent amb ells, potser inclús invocant a un déu fals per a que perjudicara a Abimèlec? Referint-se al moment en què els israelites s’havien rebeŀlat contra Jehovà, Amós va dir: «Vora mateix dels altars es posen a taula [...]. En el temple del seu déu beuen el vi que han confiscat» (Amós 2:8). T’imagines un servent verdader de Déu participant en açò, ja siga que el vi es derramara en honor als déus o simplement es beguera en estes circumstàncies? (Jeremies 7:18) Te l’imagines alçant una copa de vi per a demanar a algun déu que actuara a favor d’algú o beneïra el seu futur?

Cal mencionar que, a voltes, els servents de Jehovà alçaven les mans per a demanar que tot anara bé. Però fixem-nos que dirigien les seues peticions al Déu verdader: «Salomó, dret de cara a l’altar del Senyor, [...] amb les mans esteses cap al cel, va pregar així: “Senyor, Déu d’Israel, no hi ha cap Déu com tu [...]. Escolta des del lloc on habites, des del cel: escolta i perdona!”» (1 Reis 8:22, 23, 30). De la mateixa manera, «Esdres va beneir el Senyor, Déu gran, i tota l’assemblea va alçar les mans i respongué: “Amén! Amén!” Després s’agenollaren i es prosternaren fins a tocar a terra amb el front per adorar el Senyor» (Nehemies 8:6; 1 Timoteu 2:8). Estos servents lleials no alçaren les mans per a demanar la benedicció d’algun déu de la sort (Isaïes 65:11).

Moltes persones que hui en dia brinden no pensen que estan demanant la benedicció d’algun déu, però tampoc poden explicar perquè alcen les copes. De totes formes, encara que estes persones no es paren a pensar en el que estan fent, no hi ha raó per a que els cristians verdaders se senten obligats a fer lo mateix.

És ben conegut que en altres situacions els testimonis de Jehovà també s’abstenen de fer coses que la majoria de la gent fa. Per exemple, molta gent saluda la bandera o qualsevol altre emblema nacional sense pensar que eixe gest siga un acte d’adoració. Els verdaders cristians ho respecten i no s’oposen a que la gent ho faça, però no participen en estos actes. Quan saben que tindrà lloc alguna d’estes celebracions, molts Testimonis actuen amb discreció per a no ofendre ningú. En qualsevol cas, com els actes nacionalistes no estan en harmonia amb els principis bíblics, els testimonis de Jehovà estan determinats a no participar en ells (Èxode 20:4, 5; 1 Joan 5:21). Hui en dia, moltes persones no pensen que brindar siga un acte religiós. No obstant això, els cristians tenen raons vàlides per a no participar en el brindis perquè sí que té un origen religiós i encara podria vore’s com si estigueren demanant-li al cel un desig, com si estigueren buscant l’ajuda d’una força sobrehumana (Èxode 23:2).