Era l’estiu de 1970. Estava gitat en el meu llit en l’Hospital General Valley Forge en Phoenixville, Pennsilvània (Estats Units). Un infermer em prenia la pressió sanguínia cada mitja hora. Jo era un soldat de 20 anys patint una malaltia infecciosa greu. L’infermer, que era un poc més major que jo, pareixia preocupat. Com la meua pressió sanguínia no parava de baixar, li vaig preguntar: «Encara no has vist morir a ningú, veritat?». Li va canviar la cara, i em va respondre: «No, mai».

En aquell moment el meu futur no pintava massa bé. Però, com vaig acabar en l’hospital? Bé, deixeu-me contar-vos una part de la meua vida.

Em vaig posar malalt mentres treballava com a ajudant de quiròfan durant la guerra del Vietnam. M’agradava ajudar els malalts i els ferits i tenia com a objectiu convertir-me en cirurgià. Vaig arribar a Vietnam en juliol del 1969. I com acabava d’aplegar, em donaren una setmana per a adaptar-me a la calor i al canvi d’hora.

Treballava en un hospital en el Delta del riu Mekong, en Dong Tam, i arribaven molts helicòpters que portaven soldats ferits. Era tot un patriota i m’encantava treballar. Per això, m’esforçava per fer bé la meua faena. Preparàvem els soldats per a operar-los. Els quiròfans estaven ubicats en xicotets contenidors de metall amb aire condicionat. Hi havia un cirurgià, un anestesista i dos infermers que feien tot el possible per a salvar-los la vida en un espai molt reduït. Em vaig adonar que hi havia alguns sacs negres molt grans que no es descarregaven dels helicòpters. M’explicaren que dins d’estos sacs estaven els cossos desmembrats de soldats que havien explotat durant els combats. Eixe va ser el meu primer contacte amb la guerra.

De jove, vaig tindre cert contacte amb els testimonis de Jehovà. Ma mare estudiava la Bíblia amb els Testimonis, però no va progressar fins al baptisme. M’encantava estar en l’estudi de ma mare. En eixa època, vaig passar per davant d’una Sala del Regne amb el meu padrastre i, li vaig preguntar: «Què és açò?». Ell em va contestar: «Ni se t’ocórrega acostar-te a eixa gent!». Com estimava el meu padrastre i confiava en ell, vaig seguir el seu consell i vaig perdre el contacte amb els testimonis de Jehovà.

Quan vaig tornar de Vietnam, tenia la necessitat de buscar a Déu. Tenia records dolorosos que m’havien fet insensible emocionalment. Pareixia que ningú entenia el que estava passant en Vietnam. Recorde que hi havia manifestacions on acusaven els soldats americans d’assassinar bebés, perquè havien sentit informes que deien que estaven matant xiquets innocents en la guerra.

Per a poder trobar a Déu, vaig anar a esglésies diferents. Sempre havia estimat Déu, però no m’agradava el que veia en les esglésies. Finalment, vaig entrar en una Sala del Regne dels testimonis de Jehovà en Delray Beach, Florida. Era un diumenge de febrer de l’any 1971.

Quan vaig entrar, el discurs públic estava a punt d’acabar, així que em vaig quedar per a l’estudi de La Talaia. No recorde el tema de l’article, però encara recorde vore els xiquets xicotets buscant els versicles bíblics en la seua Bíblia. Això em va impressionar! Em vaig quedar escoltant en silenci i observant. En el moment en què estava a punt d’anar-me’n, un germà d’uns 80 anys va vindre a parlar amb mi. S’anomenava Jim Gardner. Portava el llibre La verdad que lleva a vida eterna, i em va preguntar: «Acceptaries este llibre?». Vam quedar per a començar l’estudi bíblic el dijous al matí.

Eixe diumenge a la nit havia de fer faena. Treballava en la sala d’emergències d’un hospital privat en Boca Raton (Florida). El meu torn era des de les 11 de la nit fins a les 7 del matí. Com aquella nit estava tranquiŀla, vaig poder llegir el llibre La verdad. Una infermera es va acostar i em va agafar el llibre de les mans, el va mirar i em va dir: «Tu no et convertiràs en un d’estos, veritat?». Vaig agafar el meu llibre i li vaig dir: «Sols porte la mitat del llibre, però pareix que sí!». Em va deixar a soles i vaig poder acabar de llegir el llibre aquella nit.

Vaig començar l’estudi amb el germà Gardner preguntant-li: «Què anem a estudiar?». Ell em va respondre: «El llibre que t’he donat». Li vaig dir: «Ja l’he llegit». El germà Gardner amablement em va contestar: «D’acord, analitzem només el primer capítol». Em van sorprendre tots els detalls que m’havia perdut. Em va fer llegir molts versicles bíblics de la meua versió de la Bíblia del rei Jaume. Per fi estava aprenent sobre el Déu verdader, Jehovà. El germà Gardner, a qui carinyosament deia Jim, va estudiar aquell dia 3 capítols del llibre La verdad amb mi. A partir d’ahí, tots els dijous estudiàvem tres capítols. M’agradaven molt eixos estudis. I quin privilegi va ser que un germà ungit que havia conegut a Charles T. Russell m’ensenyara.

Després d’unes setmanes, vaig complir els requisits per a ser publicador de les bones notícies. Jim em va ajudar amb les meues inquietuds, com per exemple el repte de predicar de casa en casa (Fets 20:20). Com Jim predicava amb mi, vaig arribar a disfrutar de la predicació. I encara considere que és el privilegi més gran que puc tindre. Quin plaer poder coŀlaborar amb Jehovà! (1Co 3:9).

Ara vos contaré una cosa molt personal, el meu primer amor per Jehovà (Ap 2:4). Este amor per Jehovà m’ha ajudat a fer front als records dolorosos de la guerra i a altres dificultats (Is 65:17).

Recorde un dia especial en la primavera del 1971. Feia poc, els meus pares m’havien tirat de l’apartament on em deixaven viure. El meu padrastre no anava a deixar que un testimoni de Jehovà visquera en la seua propietat. En aquella època no tenia massa diners. L’hospital on treballava em pagava cada dos setmanes, i just m’acabava de gastar quasi tot el jornal en roba de vestir per a poder predicar i representar a Jehovà de manera digna. Tenia alguns estalvis, però estaven en un banc en Michigan, l’estat on em vaig criar. Aixina que vaig haver de dormir en el meu cotxe durant uns dies. M’afaitava i em llavava en els banys de les estacions de servici.

Un dia, durant l’època en què vivia en el cotxe, vaig arribar a la Sala del Regne dos hores abans de la reunió per a la predicació. Acabava de fer un torn en l’hospital. Estava assentat en la part de darrere de la Sala, en un lloc on ningú poguera vore’m, i de repent els records de Vietnam reaparegueren: l’olor de carn cremada i imatges plenes de sang. Podia vore i sentir clarament uns jóvens preguntant-me: «Sobreviuré? Sobreviuré?». Sabia que anaven a morir, però els tranquiŀlitzava com podia esforçant-me perquè els meus ulls no els revelaren la veritat. Em sentia afonat.

Vaig començar a orar mentres plorava (Sl 56:9 [v. 8 TNM]). Vaig començar a meditar en l’esperança de la resurrecció. De sobte ho vaig entendre: per mitjà de la resurrecció, Jehovà arreglaria totes les morts que havia vist i el dolor emocional que tant jo com altres patíem. Déu tornarà la vida a eixos jóvens, i tindran l’oportunitat d’aprendre la veritat sobre ell (Fets 24:15). En eixe moment, el meu cor desbordava d’amor per Jehovà, arribava fins al més profund de la meua ànima. Eixe dia és molt especial per a mi. Des d’aquell moment, he fet el millor que he pogut per a no perdre el meu primer amor per Jehovà, especialment quan he fet front a proves i dificultats.

En temps de guerra, la gent fa coses terribles, i jo no he sigut una excepció. Però meditar en dos dels meus versicles favorits m’ha ajudat molt. El primer és Apocalipsi 12:10, 11, que diu que el Diable no és vençut només per la predicació, sinó també per la sang de l’Anyell. El segon és Gàlates 2:20. Per este versicle vaig saber que Jesús va morir «per mi». Jehovà em veu a través de la sang de Jesús i em perdona pel que he fet. Comprendre este punt m’ha permés tindre una consciència neta i m’ha motivat per a fer tot el possible per a ajudar a altres a conéixer la veritat sobre el nostre Déu misericordiós, Jehovà (He 9:14).

Quan mire arrere, aprecie que Jehovà sempre em cuidara. Per exemple, el mateix dia que Jim va descobrir que vivia en el cotxe, em va posar en contacte amb una germana que llogava habitacions. De veres crec que Jehovà va utilitzar a Jim i a esta amorosa germana per a que poguera tindre un lloc agradable on quedar-me. Jehovà és tan bo! Sempre cuida dels seus servents fidels.

En maig de 1971 vaig haver d’anar a Michigan a atendre alguns assumpts. Abans de deixar la congregació de Delray Beach en Florida, vaig omplir el maleter del cotxe amb publicacions i després vaig prendre la carretera interestatal 75 cap al nord. Encara no havia arribat a l’estat de Geòrgia i ja tenia el maleter buit. Predicava amb zel les bones notícies del Regne en qualsevol lloc. Parava en presons i inclús deixava tractats als hòmens que em creuava en els lavabos de les àrees de descans. Encara em pregunte si alguna de les llavors que vaig plantar ha donat fruit (1Co 3:6, 7).

He de confessar que quan vaig conéixer la veritat, al principi no tenia massa tacte, especialment quan parlava amb la família. L’amor per Jehovà era tan intens que predicava amb valor, però era massa directe. Estimava tant els meus germans John i Ron, que els predicava a la força. Més tard, vaig haver de disculpar-me per la meua falta de delicadesa. No obstant, mai he deixat d’orar per a que acceptaren la veritat. Des d’aquell moment, Jehovà m’ha educat i he aprés a predicar i ensenyar amb tacte (Col 4:6).

Encara que sempre tinc present el meu amor per Jehovà, no m’oblide dels altres amors de la meua vida. El meu segon amor és la meua volguda dona Susan. Sabia que volia casar-me amb algú que m’ajudara a servir a Déu. Susan és una dona forta i espiritual. Encara recorde un dia que la vaig visitar en casa dels seus pares en Cranston, un poble de Rhode Island, quan encara érem nóvios. Susan estava assentada en el porxe llegint La Talaia amb la seua Bíblia. El que més em va impressionar és que estava llegint un dels articles secundaris i buscant els versicles bíblics que apareixien. I vaig pensar: «Quina dona més espiritual!». Ens vam casar en desembre de l’any 1971, i estic agraït que des d’aquell dia sempre ha estat al meu costat donant-me suport. El que més valore d’ella és que tot i que em vol, encara vol més a Jehovà.

Jehovà ens ha beneït amb dos fills, Jesse i Paul. Mentres creixien, Jehovà estava amb ells (1Sa 3:19). Ens sentim orgullosos que hagen fet seua la veritat. Han continuat servint a Jehovà perquè encara recorden el seu primer amor per ell. Els dos han servit de temps complet durant més de 20 anys. També estic orgullós de les dos nores que tenim, Stephanie i Racquel, a les que considere com les meues filles. Els meus dos fills s’han casat amb dones espirituals que estimen a Jehovà amb tot el seu cor (Ef 6:6).

Després de batejar-me, vaig servir durant 16 anys en Rhode Island, on vaig fer molt bones amistats. Tinc records molt bonics dels exceŀlents ancians amb els qui vaig servir. A més, estic molt agraït als superintendents de circuit, massa per a nomenar-los a tots, però que han tingut una bona influència en mi. Quin privilegi ha sigut coŀlaborar amb hòmens que mantenen el seu primer amor per Jehovà. En 1987, ens mudàrem a Carolina del Nord per a servir on hi havia més necessitat, i allí també férem molt bones amistats. *

En agost de 2002, Susan i jo acceptàrem la invitació per a formar part de la Família Betel en Patterson (Estats Units). Jo treballava en el departament de servici, i Susan en la bugaderia. A ella li encantava treballar allí! Després, en agost de 2005, em donaren el privilegi de formar part de la Junta Directiva. Sentia que esta assignació era una responsabilitat molt gran per a mi. La meua dona estava preocupada per la responsabilitat, el treball i la quantitat de viatges que hauria de fer. A Susan mai li ha agradat volar, però ho fem a sovint! Susan diu que els consells amorosos de les dones d’altres integrants de la Junta Directiva l’han ajudat a donar-me el major suport possible. I així ho ha fet, i l’estime per això.

El meu despatx està ple de fotografies que signifiquen molt per a mi. Em recorden la vida tan bonica que he viscut. I també he rebut moltes benediccions per esforçar-me per recordar el meu primer amor per Jehovà!