Vaig néixer el 1935 a Darlaston, a una regió d’Anglaterra anomenada Black Country degut a la gran quantitat de fums negres que sortien de les foneries i altres fàbriques. Quan tenia quatre anys, els meus pares van començar a estudiar la Bíblia amb els testimonis de Jehovà. Al principi de la meva adolescència, vaig veure clar que allò era la veritat i el 1952 em vaig batejar, quan tenia 16 anys.

En aquella època, vaig començar a treballar com a aprenent per ocupar un càrrec important dins d’una gran companyia que es dedicava a fer eines i peces de motor per a vehicles. Aquella feina m’encantava!

Vaig haver de prendre una decisió molt important quan el superintendent de circuit em va demanar que dirigís un Estudi de llibre a la meva congregació, a Willenhall. Això suposava un dilema perquè en aquella època assistia a dues congregacions diferents. Entre setmana, anava a la que es trobava més a prop de la meva feina, a Bromsgrove, a uns 32 quilòmetres de casa meva. I el cap de setmana, quan tornava a casa, assistia a la meva congregació, a Willenhall.

Com que volia donar tot el meu suport a l’organització de Jehovà, vaig acceptar la proposta del superintendent de circuit, tot i que això significava haver de deixar la feina que tant m’agradava. Però mai m’he penedit de la meva decisió. Permetre que Jehovà guiés el meu camí em va obrir les portes a una vida plena d’alegries.

Quan assistia a les reunions a Bromsgrove, vaig conèixer l’Anne, una germana preciosa i molt espiritual. Ens vam casar el 1957, i junts hem servit com a pioners regulars i especials, a l’obra itinerant i a Betel. Poder compartir la meva vida amb ella m’ha fet molt feliç.

El 1966, ens va fer molta iŀlusió poder assistir a la classe número 42 de l’Escola de Galaad. La nostra assignació va ser Malawi, un país conegut per l’amabilitat i l’hospitalitat dels seus habitants. Poc ens imaginàvem com de breu seria la nostra estada allà!

L’1 de febrer de 1967, vam arribar a Malawi. Després d’un curs intensiu d’un mes de durada per aprendre l’idioma, vam començar a l’obra itinerant. Fèiem servir un jeep que molts pensaven que era un tot terreny en el sentit més literal de la paraula; creien que fins i tot podia travessar rius! Però la veritat és que només podia passar per zones on hi havia poca aigua. De vegades, ens allotjàvem a barraques. Com que tenien el sostre de palla, durant l’estació de pluges, havíem de posar una lona perquè no hi entrés l’aigua. Així ens vam estrenar com a missioners. Tot i que al principi va ser difícil, la vida missional ens encantava.

El mes d’abril, em vaig adonar que al país s’estava coent una de grossa. Vaig escoltar a la radio un discurs de Hastings Banda, el president de Malawi, on deia que els testimonis de Jehovà no pagàvem impostos i que interferíem en assumptes polítics. És clar, aquestes acusacions eren falses. El problema, en realitat, era la neutralitat del poble de Déu, sobretot la nostra negativa a comprar carnets d’afiliació al partit.

El mes de setembre, vaig llegir al diari que el president havia acusat els germans de causar problemes per tot el país. A un míting polític va anunciar que no trigaria a fer efectiva una resolució on es recomanava que es prohibís l’obra dels testimonis. Aquesta prohibició va entrar en vigor el 20 d’octubre de 1967. Poc després, la policia i uns agents d’immigració van anar a la sucursal per tancar-la i deportar els missioners.

Després de passar tres dies a la presó, ens van deportar a Maurici, que estava sota el govern de la Gran Bretanya. Com que les autoritats no ens permetien quedar-nos-hi com a missioners, ens van assignar a Rhodèsia (actualment Zimbàbue). En arribar, vam topar amb un agent  d’immigració molt agressiu que no ens deixava entrar al país i ens va dir: «Us han fet fora de Malawi, no us han volgut a Maurici i ara veniu aquí per interès». L’Anne va començar a plorar. Semblava que tothom ens rebutjava. En aquell moment, vaig sentir un gran desig de deixar-ho tot i tornar cap a casa, a Anglaterra. Al final, les autoritats ens van permetre passar la nit a la sucursal, amb la condició que ens presentéssim el dia següent a la seu d’immigració. Estàvem esgotats, però vam decidir deixar les coses en mans de Jehovà, com sempre havíem fet. A la tarda del dia següent, sorprenentment ens van donar permís per quedar-nos-hi com a turistes. Mai oblidaré com em vaig sentir aquell dia; no tenia dubtes que Jehovà estava guiant el nostre camí.

La sucursal de Zimbàbue em va assignar a treballar al Departament de Servei, que supervisava l’obra a Malawi i Moçambic. Els germans de Malawi estaven patint una terrible persecució. Part de la meva feina consistia en traduir els informes que els superintendents de Malawi ens enviaven. Una nit que em vaig quedar a treballar fins tard, vaig començar a plorar quan vaig llegir com de brutal era el maltractament que rebien tant els germans com les germanes d’aquell país. * Però, alhora, em va animar molt veure la seva lleialtat, fe i aguant (2 Cor. 6:4, 5).

Vam fer mans i mànigues per fer arribar aliment espiritual als germans que quedaven a Malawi i als que havien fugit a Zimbàbue per escapar de la violència. El Departament de Traducció al chewa, l’idioma més parlat a Malawi, va ser traslladat a la granja d’un germà de Zimbàbue que va construir una oficina i habitatges per als traductors. La generositat d’aquest germà va contribuir a fer que la important tasca de traducció de les publicacions bíbliques pogués continuar.

Es van fer els plans necessaris perquè cada any els superintendents de circuit de Malawi poguessin assistir al congrés de districte en chewa que se celebrava a Zimbàbue. Allà, els donaven els esquemes dels discursos. Un cop tornaven a Malawi, aquests superintendents feien tot el que podien per compartir la informació amb els germans. En una ocasió, es va aprofitar la seva visita per organitzar una Escola del ministeri del Regne i així animar aquests superintendents tan valents.

El febrer de 1975, vaig viatjar als camps de refugiats de Moçambic per visitar els germans que havien fugit de Malawi. Malgrat la seva situació, aquells germans es mantenien al dia amb l’organització de Jehovà; fins i tot havien seguit les darreres instruccions per formar consells d’ancians. Els nous ancians havien organitzat moltes activitats espirituals, com ara discursos públics, l’anàlisi del text del dia i de La Torre de Guaita, i inclús celebraven congressos. Tenien els camps organitzats com si fossin congressos, amb departaments de neteja, de distribució d’aliments i de vigilància. Amb l’ajuda de Jehovà, aquells germans fidels estaven fent una feina extraordinària. Quan vaig marxar d’allà, em sentia molt animat.

A finals dels setanta, la sucursal de Zàmbia va començar a supervisar l’obra a Malawi. Tot i així, em seguia sentint molt a prop dels germans d’aquest país i sovint orava per ells, igual que feien molts altres. En diverses ocasions, germans que dirigien l’obra a Malawi, a Sud-àfrica i a Zàmbia, i jo, com a membre del Comitè de Sucursal de Zimbàbue, ens reuníem amb representants de la seu mundial. Sempre preguntàvem el mateix: «Què més podem fer pels nostres germans de Malawi?».

Amb el temps, la persecució a Malawi es va anar relaxant. Els germans que havien fugit del país, a poc a poc, van anar tornant, i els que s’hi havien quedat ja no patien un tracte tan cruel. Els països de la vora van anar donant reconeixement legal als testimonis de Jehovà gradualment, i els germans van començar a predicar i reunir-se amb llibertat. Moçambic ho va fer el 1991, però Malawi va trigar una mica més.

Al final, la situació política a Malawi va canviar i el 1993 es va aixecar la prohibició que hi havia contra els testimonis de Jehovà. Poc després, un missioner em va preguntar: «Tornareu a Malawi?». En aquell moment, jo tenia 59 anys i li vaig respondre: «No, ja soc massa gran!». Sorprenentment, aquell mateix dia, vam rebre un fax del Consell Rector on ens convidaven a tornar-hi.

Prendre aquesta decisió no va ser gens fàcil perquè estimàvem molt la nostra assignació. Zimbàbue s’havia convertit en la nostra llar i hi havíem fet grans amics. El Consell Rector va ser molt amorós i ens va dir que, si ho preferíem, ens podíem quedar a Zimbàbue. Així és que teníem l’opció de triar el nostre propi camí. Però, llavors, vam meditar en l’exemple d’Abraham i Sara. Tot i ser molt grans, van estar disposats a deixar la seva confortable llar per anar on Jehovà els deia (Gèn. 12:1-5).

Nosaltres també vam decidir seguir la guia de l’organització de Jehovà i vam tornar a Malawi l’1 de febrer de 1995, exactament 28 anys després de la nostra primera arribada. Es va formar un Comitè de Sucursal en el qual servíem tres germans. De seguida ens vam posar mans a l’obra per poder restablir les activitats teocràtiques al país.

Va ser meravellós veure amb quina rapidesa Jehovà feia créixer l’obra. El nombre de publicadors va augmentar de 30.000 el 1993 a més de 42.000 el 1998. * El Consell Rector va aprovar el projecte per construir una nova sucursal que pogués atendre el creixement que hi havia al país. Es va comprar un terreny de 12 hectàrees (120.000 m²) a Lilongwe, i em van assignar a treballar al Comitè de Construcció.

El maig de 2001, el germà Guy Pierce, del Consell Rector, va fer el discurs de dedicació de la nova sucursal. Van assistir-hi més de 2.000 germans, la majoria dels quals portaven més de 40 anys batejats. Aquells germans havien demostrat la seva lleialtat aguantant terribles dificultats durant els anys que van patir persecució. Encara que eren pobres en sentit material, eren extremadament rics en sentit espiritual. Estaven encantats amb la nova sucursal. Mentre feien el recorregut per les instaŀlacions, cantaven cançons del Regne a l’estil africà. Contemplar aquella escena em va fer sentir una emoció com mai abans. Els germans de Malawi eren una prova innegable que Jehovà beneeix amb escreix els que es mantenen fidels davant les dificultats.

 Quan es va acabar la construcció de la sucursal, em va fer molta iŀlusió començar a rebre assignacions per dedicar Sales del Regne. Les congregacions de Malawi es van beneficiar en gran manera del programa de construcció ràpida de Sales del Regne per a països amb recursos limitats. Abans, algunes congregacions es reunien sota cobertes fetes de fusta d’eucaliptus i estores, i per seure utilitzaven bancs d’argila. Ara, els germans estaven entusiasmats coent maons als forns que ells mateixos havien fet, i que utilitzarien per construir boniques Sales del Regne. Amb tot, es resistien a deixar de banda els bancs d’argila. Ells acostumaven a dir: «A un banc sempre hi ha forat per a algú més».

Ha sigut molt emocionant veure com Jehovà ha ajudat les persones a créixer en sentit espiritual. Em va impressionar profundament veure que els germans joves s’oferien voluntaris per treballar, i com de ràpid aprenien gràcies a la capacitació que rebien i l’experiència que guanyaven fent diverses tasques. Això va fer possible que aquests germans poguessin assumir més responsabilitats, tant a Betel com a les congregacions. També es van nomenar nous superintendents de circuit que van ajudar a enfortir les congregacions. Molts d’ells estaven casats. Aquests matrimonis podien dedicar-se amb cos i ànima a l’obra perquè havien decidit posposar tenir fills, encara que això anava en contra de la seva cultura i, en alguns casos, rebien molta pressió de les seves famílies.

Després de 52 anys servint a l’Àfrica, he tingut alguns problemes de salut. El Consell Rector va aprovar la recomanació del Comitè de Sucursal de reassignar-nos a la Gran Bretanya. Ens va fer molta llàstima haver de deixar una assignació que estimàvem tant, però la família Betel de la Gran Bretanya ens cuida molt bé ara que ens hem fet grans.

Estic del tot convençut que deixar que Jehovà guiés el meu camí ha estat la millor decisió que podia prendre. Si m’hagués refiat del meu propi enteniment, ves a saber on seria avui. Jehovà sempre ha sabut què necessitava per fer recte el meu camí (Prov. 3:5, 6). De jove, em fascinava poder entendre l’entrellat d’una gran empresa. Però, mitjançant la seva organització, Jehovà m’ha permès gaudir d’una carrera espiritual que m’ha omplert de satisfacció. Per a mi, servir Jehovà ha sigut i continua sent la vida que em fa realment feliç!