L’era de la decadència dels valors morals

QUAN diries que començaren a deteriorar-se els valors morals? En la teua època, o en l’època dels teus familiars i amics més majors? Alguns diuen que la I Guerra Mundial, que va esclatar en 1914, va marcar l’inici d’una època de decadència moral sense precedents. El professor d’història Robert Wohl va escriure en el seu llibre The Generation of 1914: «Els qui sobrevisqueren a la guerra mai pogueren desfer-se de la idea que en agost de 1914 va acabar un món i en va començar un altre».

L’historiador Norman Cantor va dir: «Les normes de conducta social, que ja anaven degradant-se per totes parts, quedaren derruïdes. Si els polítics i els generals ja havien tractat als milions de persones que estaven al seu càrrec com a animals que s’envien a la matança, quins principis ètics o religiosos podien impedir que els hòmens es tractaren els uns als altres amb la ferocitat dels animals salvatges? [...] La massacre de la I Guerra Mundial [1914-1918] va degradar per complet el valor de la vida humana».

L’historiador anglés H. G. Wells va assenyalar en la seua obra The Outline of History, que a l’acceptar-se la teoria de l’evolució es va donar pas a «una verdadera desmoralització», és a dir, a una pèrdua dels principis. Per què? Alguns defenien la idea que l’home no era més que una forma superior de vida animal. Wells, que era evolucionista, va explicar en 1920: «Es va decidir que l’home és un animal social, sí, però com un gos de caça [...], així que pareixia just que els gossos més forts de la manada humana acoquinaren i dominaren la resta».

No hi ha cap dubte que la I Guerra Mundial va tindre un efecte demolidor en els principis morals de la gent, tal com va indicar Norman Cantor. Ell va afegir: «La generació de més edat va quedar completament desacreditada en tot: en la política, la manera de vestir i la moralitat sexual». Les esglésies van contribuir en gran part a esta degradació moral, ja que corromperen les ensenyances cristianes al defendre la teoria de l’evolució i incitar a lluitar als bàndols en conflicte. El general de brigada britànic Frank Crozier va escriure: «Les esglésies cristianes són expertes en fomentar la violència i el desig de matar, i les hem aprofitat molt bé».

Es descarten les normes morals

En la dècada posterior a la I Guerra Mundial —els coneguts bojos anys vint— es descartaren els valors i restriccions morals de tota la vida i es reemplaçaren per una actitud permissiva. L’historiador Frederick Lewis Allen va dir: «Pot ser que algun dia, els deu anys posteriors a la guerra siguen recordats amb la denominació de la “Dècada dels maleducats”. [...] Amb la desaparició de l’antic orde mundial, també havia desaparegut un codi de valors que proporcionava riquesa i sentit a la vida, i els valors per a substituir-los no eren fàcils de trobar».

La Gran Depressió dels anys trenta va acabar amb l’eufòria de la dècada anterior a l’afonar molts ciutadans en la més extrema pobresa. No obstant això, a finals d’eixa dècada, les nacions s’embolicaren en un altre conflicte encara més devastador: la II Guerra Mundial. Les potències ràpidament començaren a construir armes amb un terrible potencial destructiu, cosa que va traure al món de la depressió econòmica, però el va sumir en un abisme de patiments i horrors inimaginables. La guerra va deixar centenars de ciutats en ruïnes; dos d’elles, en el Japó, quedaren totalment arrasades per dos bombes atòmiques! Milions de persones moriren en espantosos camps de concentració. En total, el conflicte va acabar amb la vida de cinquanta milions d’hòmens, dones i xiquets.

Enmig de l’horror de la II Guerra Mundial, la gent va deixar de viure segons les normes morals tradicionals i va adoptar els seus propis codis de conducta. El llibre Love, Sex and War—Changing Values, 1939-45 explica: «Era com si la falta de restriccions tolerada en el camp de batalla s’haguera estés a l’esfera civil i, per tant, mentres durara el conflicte quedaren suspeses les restriccions en la conducta sexual. [...] El sentit d’urgència i l’agitació de la guerra desgastaren ràpidament els principis morals, i en moltes famílies la vida pareixia tan breu i sense valor com la vida en el front de batalla».

L’amenaça constant de morir va intensificar el desig de disfrutar de relacions sentimentals, encara que foren passatgeres. Una ama de casa britànica justificava la permissivitat sexual durant aquells anys tan tràgics dient: «En realitat no érem immorals, és que estàvem en guerra». I un soldat dels Estats Units va admetre: «Segons el criteri general, la nostra conducta era immoral, però érem jóvens i sabíem que podíem morir en qualsevol moment».

Molts supervivents d’aquella guerra continuaren patint com a conseqüència dels horrors que havien presenciat. Inclús hui en dia, a alguns d’eixos supervivents —que en aquella època eren xiquets— els venen records que els fan reviure moments traumàtics. Molta gent va perdre la fe i, com a conseqüència, el sentit de la moralitat. Sense respecte per ninguna autoritat que establira les normes del que està bé i del que està malament, la societat va començar a considerar que tot era relatiu.

Noves normes socials

Després de la II Guerra Mundial, es publicaren diversos estudis sobre la conducta sexual humana. Un d’ells va ser l’informe Kinsey, de més de 800 pàgines, realitzat en els Estats Units en els anys quaranta. Com a resultat d’eixe informe, molta gent va començar a parlar amb total llibertat de qüestions sexuals, cosa que abans no era molt freqüent. Encara que més endavant es va reconéixer que este estudi donava estadístiques exagerades sobre l’homosexualitat i el comportament sexual depravat, en conjunt va destacar la gran degradació moral que s’havia produït després de la guerra.

Durant un temps, es van fer esforços per guardar les aparences sobre la decència. Per exemple, en la ràdio, el cine i la televisió se censurava el contingut immoral. Però això no va durar molt. Un exministre d’educació dels Estats Units, anomenat William Bennett, va dir: «En la dècada de 1960, el país va patir un declivi ràpid i continu cap a una situació que podríem etiquetar com descivilització». Açò també va ocórrer en molts altres països. Per què es va accelerar la decadència moral en els anys seixanta?

En esta dècada sorgiren de forma quasi simultània el moviment d’alliberament de la dona i la revolució sexual, amb la seua «nova moralitat». A més, començaren a produir-se píndoles anticonceptives eficaces. La possibilitat de tindre relacions sexuals sense cap risc d’embaràs va fer que es generalitzara l’«amor lliure», és a dir, «les relacions sexuals sense compromís per ninguna de les dos parts».

Al mateix temps, la premsa, el cine i la televisió relaxaren el seu codi moral. Zbigniew Brzezinski, anterior director del Consell Nacional de Seguretat estatunidenc, va dir més avant que els valors de la programació televisiva reflectixen «clarament que s’enaltix l’autogratificació, es normalitza la violència intensa i la brutalitat, i es promou la promiscuïtat sexual».

Per als anys setanta, el reproductor de vídeo havia guanyat popularitat. Ara, en la intimitat de sa casa, la gent podia vore imatges de contingut sexual explícit que mai hauria anat a vore a un cine a la vista de tot el món. Més recentment, Internet ha posat la pornografia més menyspreable a l’abast dels seus usuaris a escala mundial.

Les conseqüències de tot lo mencionat anteriorment són aterridores a tots els efectes. El director d’una presó dels Estats Units va dir fa poc: «Deu anys arrere podia parlar del que està bé i del que està malament amb els xavals que ingressaven en presó, però els que arriben ara no tenen ni idea de què els estic parlant».

On buscar guia moral?

No podem acudir a les esglésies d’este món per a buscar guia moral, perquè en comptes de defendre els principis divins, tal com van fer Jesús i els seus deixebles del segle I, les esglésies s’han posat de part d’este món corrupte. Un escriptor va preguntar: «Quina guerra s’ha lluitat sense que cada bàndol no haja dit que Déu estava al seu favor?». En relació amb el compliment de les normes morals divines, un clergue novaiorqués va dir fa anys: «L’Església és l’única organització del món que té unes condicions d’ingrés més baixes que les requerides per a pujar a l’autobús».

Està clar que la gran crisi moral d’este món demana urgentment un canvi. Però què s’ha de fer exactament? Qui pot efectuar-lo, i com ho farà?

[Comentari]

«La massacre de la I Guerra Mundial [1914-1918] va degradar per complet el valor de la vida humana»

[Quadro]

VIRTUTS I VALORS

Quan abans es deia que algú tenia virtuts, s’entenia clarament que eixa persona era honrada, lleial, casta i honorable. Però ara, la paraula «valors» ha reemplaçat a la paraula «virtuts». No obstant això, estes dos paraules no són equivalents, tal com indica la historiadora Gertrude Himmelfarb en el seu llibre The De-Moralization of Society: «De les virtuts no podem dir, com sí que podem dir dels valors, [...] que cadascú té el dret de triar les seues pròpies».

Esta historiadora aclarix que els valors «poden ser creences, opinions, actituds, hàbits, convencions, preferències, prejuís i, fins i tot, idiosincràsies; en resum: tot el que una persona, grup o societat valore en un determinat moment per la raó que siga». En la societat liberalitzada de hui en dia, la gent se sent autoritzada a triar els seus propis valors de la mateixa manera que trien productes en el supermercat. Però, en eixa situació, què passa amb la verdadera virtut i moralitat?

[Iŀlustració]

L’entreteniment degradat cada volta és més accessible