Com ens ha arribat la Bíblia

Que la Bíblia haja sobreviscut fins als nostres dies conservant la seua puresa original és realment un milacre. Es va completar fa més de 1.900 anys. A més, es va escriure en llengües que hui en dia parla molt poca gent i sobre materials que es deterioren (papir obtingut a partir d’esta planta i pergamí fet de pell animal). També hi ha hagut molts hòmens poderosos —des d’emperadors fins a líders religiosos— que han intentat desesperadament erradicar-la per complet.

COM ha pogut esta obra extraordinària sobreviure al pas del temps i convertir-se en el llibre més popular de la història? A continuació, considerarem dos factors.

Múltiples còpies preserven el text

Els israelites custodiaven el text bíblic primitiu. Estos conservaren meticulosament els rotllos originals i en produïren moltes còpies. Els reis d’Israel, per exemple, van rebre el següent manament: «Es farà copiar per al seu ús un exemplar d’aquesta Llei, segons l’original que li proporcionaran els sacerdots levites» (Deuteronomi 17:18).

Molts israelites disfrutaven de llegir les Escriptures i les reconeixien com a Paraula de Déu. Per això, hi havia escribes molt instruïts que copiaven el text minuciosament. Esdres, un escriba que temia a Déu, era considerat «un mestre de la Llei, un expert en la Llei que el Senyor, Déu d’Israel, havia donat a Moisés» (Esdres 7:6). Els masoretes, qui van copiar les Escriptures Hebrees (o Antic Testament) entre els segles VI i X, fins i tot comptaven les lletres per a evitar errors. El seu treball meticulós va contribuir en gran part a assegurar la fidelitat del text i a que la Bíblia escapara dels atacs desesperats i obstinats dels seus enemics.

Per exemple, en l’any 168 abans de la nostra era, el rei siri Antíoc IV va intentar destruir totes les còpies de les Escriptures Hebrees que hi havia en Palestina. Una crònica jueva comenta: «Trencaren i cremaren tots els rotllos de la llei que trobaven». The Jewish Encyclopedia diu: «Els oficials encarregats d’executar esta orde ho feren amb un rigor implacable [...]. Posseir un llibre sagrat [...] es castigava amb la mort». Però a pesar d’eixes mesures, sobrevisqueren còpies de les Escriptures entre els jueus de Palestina i els que vivien en altres parts del món.

Poc després que les Escriptures Gregues Cristianes (o Nou Testament) es completaren, ja proliferaven còpies del text inspirat, com cartes, profecies i relats històrics. L’apòstol Joan, per exemple, va redactar el seu Evangeli en Efes o prop d’allí. No obstant, a centenars de quilòmetres, en Egipte, es va trobar un fragment d’una còpia que, segons els experts, es va fer menys de 50 anys després del relat original. Este descobriment va indicar que els cristians de països distants posseïen còpies del que en aquell moment eren textos inspirats recents.

L’àmplia difusió de la Paraula de Déu també va contribuir a la seua supervivència durant els segles posteriors a Crist. Per exemple, es diu que a l’alba del 23 de febrer de l’any 303, l’emperador romà Dioclecià observava com els seus soldats tombaven les portes d’una església i cremaven les còpies de les Escriptures. Convençut que podia eliminar el cristianisme destruint els seus llibres sagrats, al sendemà va decretar que es cremaren públicament totes les còpies de la Bíblia en tot el seu imperi. No obstant, algunes còpies se salvaren, i es van fer reproduccions d’estes. De fet, han arribat fins als nostres dies extensos fragments de dos bíblies en grec realitzades probablement poc després de la persecució de Dioclecià. Una es conserva en Roma i l’altra en la British Library de Londres.

Encara que de moment no s’han trobat els manuscrits originals, milers de còpies del text complet o parcial han sobreviscut, algunes de les quals són molt antigues. ¿S’ha alterat el missatge original durant el procés de copiat? Respecte a les Escriptures Hebrees, l’erudit W. H. Green va dir: «Es pot dir sense por a equivocar-se que cap altra obra de l’antiguitat s’ha transmés amb tanta exactitud». Pel que fa a les Escriptures Gregues, Sir Frederic Kenyon, una eminència en manuscrits bíblics, va escriure: «L’interval entre les dates de la composició original i la dels primers testimonis existents és tan curt que no mereix ni tan sols ser considerat, i s’ha eliminat l’últim fonament per a qualsevol dubte que les Escriptures arribaren a nosaltres bàsicament com van ser escrites. Tant l’autenticitat com la integritat general dels llibres del Nou Testament es poden donar finalment per establides». I va afegir: «Podem dir amb seguretat que, en substància, el text de la Bíblia és fiable. [...] No és possible dir el mateix de ningun altre llibre antic del món».

Traducció

El segon factor decisiu perquè la Bíblia arribara a ser el llibre més conegut de tots és que està disponible en moltíssims idiomes. Açò concorda amb el propòsit de Déu, que totes les nacions i llengües el coneguen i l’adoren amb esperit i amb veritat (Joan 4:23, 24; Miquees 4:2).

La primera traducció coneguda de les Escriptures Hebrees va ser la versió grega dels Setanta, o Septuaginta. Realitzada per jueus de llengua grega que vivien fora de Palestina, es va completar uns dos segles abans del ministeri de Jesús en la terra. La Bíblia sencera, incloses les Escriptures Gregues Cristianes, es va traduir a molts idiomes pocs segles després de ser completada. Però després van sorgir reis i inclús sacerdots que, en lloc de complir amb el seu deure de fer-la disponible a la gent, van fer tot lo contrari: intentaren mantindre els seus ramats en la foscor espiritual impedint que es traduïra la Paraula de Déu a les llengües que parlava la gent.

Desafiant a l’Església i a l’Estat, hòmens valents arriscaren la seua vida per a traduir la Bíblia en la llengua del poble. Per exemple, William Tyndale, un anglés educat en Oxford, va produir en 1530 una edició del Pentateuc (els cinc primers llibres de les Escriptures Hebrees). A pesar de tota l’oposició que va rebre, va ser la primera persona en traduir la Bíblia directament de l’hebreu a l’anglés i el primer traductor anglés que va usar el nom de Jehovà. També cal destacar l’erudit espanyol Casiodoro de Reina, qui va viure constantment amenaçat de mort pels seus perseguidors catòlics mentres preparava una de les primeres bíblies en castellà. Per a poder completar la seua obra, va haver de viatjar a Anglaterra, França, Holanda i Suïssa. *

La Bíblia seguix traduint-se a més i més idiomes, i se’n continuen imprimint milions d’exemplars. El fet que haja sobreviscut fins a convertir-se en el llibre de més circulació del món demostra lo certes que són estes paraules inspirades de l’apòstol Pere: «L’herba s’asseca i la flor cau, però la paraula del Senyor dura per sempre» (1 Pere 1:24, 25).

[Nota]

[Quadro/​Iŀlustracions]

¿QUINA TRADUCCIÓ HAURIA DE LLEGIR?

Molts idiomes disposen de moltes versions de la Bíblia. Algunes utilitzen un llenguatge arcaic i difícil d’entendre; altres són traduccions lliures, o paràfrasis, en les quals la lectura fàcil predomina sobre l’exactitud; i altres són molt literals, ja que reproduïxen el text pràcticament paraula per paraula.

L’edició anglesa de la Traducció del Nou Món de les Santes Escriptures, editada pels testimonis de Jehovà, es va preparar directament a partir de les llengües originals per un comité anònim. Esta versió ha servit també de text principal per a traduir-la en altres 60 idiomes. No obstant, els traductors d’estos idiomes també han consultat àmpliament els textos en els idiomes originals. La Traducció del Nou Món procura mantindre la màxima literalitat sempre que no oculte el significat. El seu principal objectiu és que el lector modern entenga la Bíblia amb la mateixa facilitat que ho feien els lectors de temps bíblics.

Alguns lingüistes han examinat traduccions modernes de la Bíblia, entre elles la Traducció del Nou Món en anglés en busca d’exemples d’inexactitud i prejuí. Un d’ells, Jason David BeDuhn, professor adjunt de la càtedra d’Estudis Religiosos de la Northern Arizona University, dels Estats Units, va publicar en 2003 un estudi de 200 pàgines sobre nou de «les bíblies més utilitzades del món anglosaxó». * El seu estudi va analitzar diversos passatges polèmics, ja que és en estos «on hi ha més probabilitats que el prejuí interferisca en la traducció». Per a detectar on s’havia intentat alterar el sentit, BeDuhn va comparar el text grec amb el de cada traducció anglesa. A quina conclusió va arribar?

BeDuhn assenyala que el públic en general i molts erudits creuen que les diferències que presenta la Traducció del Nou Món (NM) es deuen al prejuí religiós dels seus traductors. Però ell opina: «La majoria de les diferències són degudes al fet que la NM és molt més fidel com a traducció conservadora i literal». Encara que BeDuhn discrepa amb la manera en què la Traducció del Nou Món traduïx certs passatges, diu que «destaca per ser la més exacta de les traduccions comparades» i la qualifica d’«extraordinàriament bona».

El doctor Benjamin Kedar, hebraista d’Israel, va fer un comentari paregut en 1989, quan digué respecte a la Traducció del Nou Món: «Esta obra reflectix un esforç sincer per entendre el text amb la major exactitud possible. [...] Mai he trobat en ella un intent parcial d’interpretar alguna cosa que no estiga en el text».

Pregunta’t: «Quin és el meu objectiu al llegir la Bíblia? Busque que siga fàcil de llegir, encara que no siga tan exacta? O vull llegir un contingut que reproduïsca el text inspirat original de la manera més fidel possible?» (2 Pere 1:20, 21). L’objectiu que tingues determinarà la traducció que tries.

[Nota]

[Iŀlustració]

La Traducció del Nou Món de les Santes Escriptures està disponible en molts idiomes

[Iŀlustració]

Manuscrits masorètics

[Iŀlustració]

Fragment que conté Lluc 12:7: «No tingueu por: vosaltres valeu més que tots els ocells»

[Crèdits de la fotografia]

Pàgina en primer pla: Biblioteca Nacional de Rússia (Sant Petersburg); segona i tercera: Bibelmuseum, Münster; fons: © The Trustees of the Chester Beatty Library (Dublín)