JOSEP ja no pot controlar més els seus sentiments. Diu a tots els seus servents que surtin de l’habitació. Quan està sol amb els seus germans, Josep es posa a plorar. Segur que els seus germans es queden molt parats, perquè no saben per què plora. Per fi diu: «Sóc Josep. Encara és viu el meu pare?».

Els seus germans estan tan sorpresos que no poden parlar. Tenen por. Però Josep diu: «Acosteu-vos, si us plau». Quan ho fan, els diu: «Sóc el vostre germà Josep, qui vau vendre a Egipte».

Josep segueix parlant amb tendresa: «No us sentiu malament per haver-me venut. En realitat va ser Déu qui em va enviar a Egipte per salvar la vida de la gent. Faraó m’ha fet el governant de tot el país. Ara correu cap a casa i expliqueu-li això al meu pare. I digueu-li que vingui a viure aquí».

Aleshores Josep abraça els seus germans i els fa petons a tots. Quan Faraó s’assabenta que han vingut els germans de Josep, li diu: «Que s’emportin carros i vagin a buscar el seu pare i les seves famílies, i que tornin aquí. Els donaré la millor terra de tot Egipte».

I això és el que fan. Al dibuix pots veure com Josep es retroba amb el seu pare quan arriba a Egipte amb tota la seva família.

La família de Jacob ha crescut molt. En total eren setanta persones quan es van traslladar a Egipte, comptant Jacob, els seus fills i els seus néts. Però també estan les dones, i segurament molts servents. Tots es van establir a Egipte. Van rebre el nom d’israelites, perquè Déu havia canviat el nom de Jacob per Israel. Els israelites van arribar a ser un poble molt especial per a Déu, com veurem més endavant.