Salta al contingut

Salta a l'índex

CAPÍTOL 2

Una carta d’un Déu amorós

Una carta d’un Déu amorós

DIGUES, quin és el llibre que més t’agrada?... Alguns nens escollirien un llibre d’animals. Altres en triarien un que tingués molts dibuixos. Pot ser molt divertit llegir aquests llibres.

Però els millors llibres del món són els que ens expliquen la veritat sobre Déu. Un d’aquests llibres és més valuós que cap altre. Saps quin és?... És la Bíblia.

Per què és tan important la Bíblia?... Doncs perquè prové de Déu. Ens parla d’Ell mateix i ens explica les bones coses que farà per nosaltres. També ens mostra què hem de fer per agradar-li. És com una carta de Déu.

Ara bé, Déu podria haver escrit la Bíblia sencera al cel i després donar-la als homes. Però no ho va fer així. Tot i que les idees eren de Déu, ell va utilitzar els seus servents terrestres perquè escrivissin la major part de la Bíblia.

Com ho va fer Déu?... Per entendre-ho, pensa en el següent. Quan escoltem algú parlar per la ràdio, la veu pot ser que vingui d’una persona que està molt lluny. Quan veiem la televisió, podem veure imatges de gent que està a altres països del món i podem sentir el que diuen.

Els homes fins i tot poden anar a la Lluna amb naus espacials, i des d’allà enviar missatges a la Terra. Ho sabies?... Si els homes poden fer aquestes coses, creus que Déu pot enviar missatges des del cel?... És clar que sí! I ho va fer molt abans que els homes tinguessin ràdio o televisió.

Com sabem que Déu ens pot parlar des de molt lluny?

Un home que es deia Moisès realment va sentir Déu parlar. Moisès no va poder veure Déu, però va poder escoltar la Seva veu. Milions de persones hi eren presents. En realitat, aquell dia Déu va fer que una muntanya tremolés enmig de trons i llampecs. La gent sabia que Déu havia parlat i estaven tots molt espantats. Per això van dir a Moisès: «Que Déu no ens parli, que tenim por de morir!». Més tard Moisès va escriure el que Déu havia dit. El que va escriure és part de la Bíblia (Èxode 20:18-21).

Moisès va escriure els primers cinc llibres de la Bíblia. Però no va ser l’únic que va escriure parts de la Bíblia. Déu va fer servir uns quaranta homes per escriure-la. Aquests homes van viure fa moltíssim temps, i van passar molts anys fins que no es va acabar d’escriure la Bíblia. De fet, van passar uns mil sis-cents anys! Però el que és sorprenent és que, tot i que alguns d’aquests homes mai van coincidir, tot el que van escriure harmonitza perfectament.

Com es deien aquests escriptors de la Bíblia?

Alguns dels homes que Déu va utilitzar per escriure la Bíblia eren famosos. Encara que Moisès havia estat pastor, es va convertir en el líder del poble d’Israel. Salomó va ser rei i l’home més ric i savi del món. Altres escriptors, però, no eren tan coneguts. Amós cuidava figueres.

També hi va haver un escriptor de la Bíblia que era metge. Saps com es deia?... Es deia Lluc. Un altre era recaptador d’impostos. Es deia Mateu. I un d’ells havia estat advocat, un expert en la llei religiosa jueva. Aquest va escriure més llibres de la Bíblia que cap altre. Saps qui va ser?... Va ser Pau. I dos deixebles de Jesús, Pere i Joan, que també van intervenir en l’escriptura de la Bíblia, havien estat pescadors.

Molts d’aquests escriptors de la Bíblia van anunciar coses que Déu faria en el futur. Com sabien aquestes coses abans que passessin?... Déu els havia donat la informació. Els havia dit el que passaria.

Quan Jesús, el Gran Mestre, va ser a la Terra, ja s’havia escrit una bona part de la Bíblia. Però recorda que el Gran Mestre havia estat al cel. Ell sabia què havia fet Déu. Creia Jesús que la Bíblia provenia de Déu?... Doncs sí.

Jesús llegia de la Bíblia quan parlava amb la gent sobre les obres de Déu. Algunes vegades els deia de memòria el que posava a la Bíblia. I també ens va donar més informació sobre Déu. Jesús va dir: «Allò que he sentit d’ell, ho dic al món» (Joan 8:26). Jesús va sentir dir moltes coses a Déu perquè havia viscut amb Ell. On podem llegir les coses que va dir Jesús?... A la Bíblia. Es va posar tot per escrit perquè ho puguem llegir.

És clar, els homes que Déu va escollir per escriure la Bíblia van fer servir la llengua que parlaven. Per això, la major part de la Bíblia es va escriure en hebreu, algunes porcions en arameu, i moltes en grec. Avui dia, com que la majoria de la gent no sap llegir en aquests idiomes, la Bíblia s’ha traduït a altres llengües. Actualment, es poden llegir parts de la Bíblia en més de 2.260 idiomes. Imagina-t’ho! La Bíblia és una carta de Déu per a persones de tot arreu. I no importa quantes vegades s’hagi copiat, el seu missatge segueix sent de Déu.

El que la Bíblia diu és important per a nosaltres. Tot i que es va escriure fa molt de temps, explica coses que estan passant avui dia. I ens diu també què farà Déu ben aviat. El que explica és molt emocionant. Ens dóna una esperança meravellosa.

Què pots aprendre si llegeixes la Bíblia?

La Bíblia també ens indica com vol Déu que visquem. Ens diu el que està bé i el que està malament, coses que tant tu com jo necessitem saber. També ens parla sobre persones que van fer coses dolentes i explica què els va passar, perquè així puguem evitar els problemes que van patir. Però també ens parla de persones que van fer el bé i ens explica els bons resultats que en van obtenir. Tot això es va escriure per al nostre bé.

De tota manera, per tal de beneficiar-nos al màxim de la Bíblia, necessitem saber la resposta a una pregunta. La pregunta és: qui ens va donar la Bíblia? Què en penses?... Doncs sí, la Bíblia sencera prové de Déu. Aleshores, com podem demostrar que som realment savis?... Escoltant Déu i fent el que ell diu.

Per tant, hem de dedicar temps a llegir la Bíblia junts. Quan rebem una carta d’algú que estimem molt la llegim moltes vegades. Per a nosaltres té molt valor. Doncs així és com hauríem de considerar la Bíblia, perquè és una carta de la persona que més ens estima. És una carta d’un Déu amorós.

Dedica uns minuts més a llegir aquests textos que mostren que la Bíblia és realment la Paraula de Déu, escrita per al nostre bé: Romans 15:4; 2 Timoteu 3:16, 17; i 2 Pere 1:20, 21.