MILIONS de persones respecten i veneren la creu. Segons The Encyclopædia Britannica, la creu és «el símbol principal de la religió cristiana». No obstant això, els autèntics cristians no utilitzen la creu en l’adoració. Per què no?

Una raó important és que Jesucrist no va morir en una creu. La paraula grega que normalment es tradueix per «creu» és staurós. Aquest terme significa bàsicament «pal o biga vertical». L’obra The Companion Bible assenyala: «[Staurós] no significa mai dues peces de fusta col·locades transversalment formant un angle [...]. En el grec del [Nou Testament] no hi ha res que faci pensar en dues peces de fusta».

En alguns textos, els escriptors bíblics utilitzen la paraula grega xýlon, que significa senzillament «fusta» o «pal» per referir-se a l’instrument d’execució de Jesús (Actes [Fets] 5:30, Nou  Testament, editorial Claret [CL], Nou Testament, Trinitarian Bible Society [TR], Actes [Fets] 10:39, CL, TR; Actes [Fets] 13:29, TR; Gàlates 3:13, TR; 1 Pere 2:24, TR).

El llibre Das Kreuz und die Kreuzigung (La creu i la crucifixió), de Hermann Fulda, explica per què s’utilitzava sovint un pal per a les execucions: «No sempre hi havia arbres als llocs escollits per a les execucions públiques. Per això plantaven al terra una simple biga, a la qual lligaven o clavaven els delinqüents per les mans per damunt del cap, i sovint també pels peus».

Però la prova més convincent la trobem a la Paraula de Déu. L’apòstol Pau diu: «Crist ens va redimir de la maledicció de la llei, esdevenint maledicció en lloc de nosaltres, perquè està escrit: Maleït tot aquell que penja d’una fusta» (Gàlates 3:13, TR). En aquest versicle, Pau cita de Deuteronomi 21:22, 23, on es fa referència clarament a una fusta o pal, i no a una creu. Aquest tipus d’execució convertia el condemnat en una «maledicció». Per aquesta raó, no seria apropiat que els cristians decoressin la seva llar amb imatges de Crist clavat en aquest instrument d’execució.

Durant els primers tres-cents anys després de la mort de Crist, no hi ha res que indiqui que els qui afirmaven ser cristians utilitzessin la creu en l’adoració. Al segle IV, però, l’emperador pagà Constantí es va convertir al cristianisme apòstata i va promoure la creu com el símbol de la seva nova religió. Independentment dels motius de Constantí, la creu no tenia res a veure amb Jesucrist. De fet, la creu té un origen pagà. L’obra catòlica New Catholic Encyclopedia reconeix: «La creu apareix tant en cultures precristianes com en les no cristianes». Altres experts han relacionat la creu amb el culte a la natura i els ritus sexuals pagans.

Per què es va promoure, doncs, aquest símbol pagà? Sembla ser que es va fer per facilitar que els pagans acceptessin el «cristianisme». Però la Bíblia condemna clarament la devoció a qualsevol símbol pagà (2 Corintis 6:14-18). Les Escriptures també prohibeixen tota forma d’idolatria (Èxode 20:4, 5;  1 Corintis 10:14). Els autèntics cristians tenen bones raons, doncs, per no utilitzar la creu en l’adoració. *