Quan Jesús i els seus deixebles van de Judea a Galilea, situada al nord, travessen la regió de Samària. Estan cansats de tot el viatge. Per això, cap al migdia fan una parada a prop de la ciutat de Sicar. Allà descansen en un pou que possiblement Jacob va excavar o va pagar perquè l’excavessin segles enrere. Actualment, aquest pou es pot trobar a prop de la ciutat de Nabulus.

Mentre Jesús descansa a prop del pou, els seus deixebles van cap a la ciutat per comprar menjar. Aleshores, una dona samaritana s’apropa al pou per treure aigua. Jesús li diu: «Dóna’m una mica d’aigua» (Joan 4:7).

Com que els jueus i els samaritans tenen prejudicis molt arrelats, no acostumen a tenir tractes entre ells. Per aquest motiu la dona s’estranya i li pregunta: «Com és que tu, que ets jueu, em demanes aigua a mi, que sóc samaritana?». Jesús li respon: «Si sabessis quin és el regal de Déu i qui és el que et diu: “Dóna’m una mica d’aigua”, tu li hauries demanat aigua i ell t’hauria donat aigua de vida». Ella contesta: «Senyor, no tens res per treure aigua, i el pou és profund. D’on trauràs aquesta aigua de vida? ¿Que potser ets més gran que el nostre avantpassat Jacob? Ell ens va donar aquest pou, d’on bevia aigua amb els seus fills i el seu bestiar» (Joan 4:9-12).

«Tots els que beuen d’aquesta aigua tornen a tenir set», Jesús respon. «Qui begui de l’aigua que jo li donaré no tornarà a tenir set mai més, perquè l’aigua que jo li donaré serà com una font dins seu que li donarà vida eterna» (Joan 4:13, 14). Tot i que Jesús està cansat, no deixa passar l’ocasió de compartir amb la samaritana el missatge de la veritat que dóna vida.

Tot seguit la dona li diu: «Senyor, dóna’m d’aquesta aigua, perquè no torni a tenir set ni hagi de venir aquí a treure aigua». Sembla que Jesús ara canvia de tema i li diu: «Vés, avisa el teu marit i torna». La dona respon: «No tinc marit». Imagina’t com es queda d’impressionada quan escolta el que Jesús sap d’ella: «Tens raó al dir que no tens marit. Perquè n’has tingut cinc, i l’home amb qui ara vius no és el teu marit» (Joan 4:15-18).

Amb aquestes paraules, la dona arriba a la conclusió que Jesús no és un home qualsevol, i diu tota sorpresa: «Senyor, veig que ets profeta». Llavors ella demostra el seu interès en les coses espirituals al dir: «Els nostres avantpassats [els samaritans] adoraven Déu en aquesta muntanya [Mt. Garizim, que està molt a prop], però vosaltres [els jueus] dieu que la gent l’ha d’adorar a Jerusalem» (Joan 4:19, 20).

Ara bé, Jesús explica que el lloc d’adoració no és important, i diu: «S’apropa el temps en què no adorareu el Pare ni en aquesta muntanya ni a Jerusalem». Llavors li diu: «S’acosta l’hora, i de fet, ja ha arribat, en què els autèntics servidors del Pare l’adoraran amb esperit i amb veritat, perquè el Pare busca aquest  tipus de persones perquè l’adorin» (Joan 4:21, 23, 24).

El que el Pare té en compte dels autèntics servidors no és el lloc on l’adoren, sinó la manera com adoren. La dona està impressionada, i diu: «Sé que el Messies, a qui anomenen Crist, vindrà. Quan vingui, ens ho explicarà tot» (Joan 4:25).

Llavors Jesús dóna a conèixer una veritat important: «Sóc jo, el qui parla amb tu» (Joan 4:26). Pensa en això: una dona ve al migdia a treure aigua i Jesús li concedeix un privilegi extraordinari. Li diu directament el que sembla que encara no ha dit a altres persones: ell és el Messies.

Els deixebles tornen de Sicar amb el menjar que han comprat. Troben Jesús on l’havien deixat, al pou de Jacob, però ara està parlant amb una samaritana. Quan arriben, la dona deixa la gerra d’aigua i se’n va cap a la ciutat.

Un cop arriba a Sicar, la dona explica a la gent tot el que Jesús li ha dit. Amb molta convicció els hi diu: «Veniu i veureu un home que m’ha dit tot el que he fet». Llavors, potser per despertar la seva curiositat, pregunta: «No serà aquest el Crist?» (Joan 4:29). Aquesta és una pregunta de vital importància que ha interessat a les persones des dels dies de Moisès (Deuteronomi 18:18). Això fa que els habitants de la ciutat vulguin veure Jesús amb els seus propis ulls.

Mentrestant, els deixebles insisteixen perquè Jesús mengi el que han portat. Però ell contesta: «Jo tinc un aliment per menjar que vosaltres no sabeu». Els deixebles es pregunten els uns als altres: «És que algú li ha portat menjar?». Jesús els hi respon amablement: «El meu aliment és fer la voluntat del qui m’ha enviat i acabar la feina que m’ha encarregat» (Joan 4:32-34). Aquestes paraules tenen molt de significat per als seus seguidors.

 La feina de què parla Jesús no és la collita de gra que serà d’aquí a quatre mesos. Més aviat, Jesús fa referència a una collita espiritual, com continua explicant: «Aixequeu els ulls i mireu els camps. Estan daurats, a punt per a la sega. El segador ja està rebent el sou i recollint el fruit per a la vida eterna, i així el sembrador i el segador es poden alegrar junts» (Joan 4:35, 36).

Jesús segurament ja s’ha adonat de la repercussió que ha tingut la seva conversa amb la samaritana. Moltes persones de Sicar creuen en ell gràcies al testimoni que ha donat la dona, ja que diu a les persones: «M’ha dit tot el que he fet» (Joan 4:39). Per això, quan les persones van de Sicar cap al pou, li demanen a Jesús que es quedi i els hi ensenyi més coses. Jesús accepta la invitació i es queda a Samària dos dies més.

Mentre els samaritans l’escolten, més persones arriben a creure en ell i li diuen a la dona: «Ja no creiem només pel que tu ens has dit. Nosaltres mateixos l’hem sentit i estem convençuts que aquest home és el salvador del món» (Joan 4:42). Sens dubte, la samaritana ens posa un bon exemple sobre com podem donar testimoni de Jesús, despertant la curiositat dels que ens escolten perquè d’aquesta manera vulguin aprendre més coses.

Tinguem present que encara falten quatre mesos per a la collita de l’ordi, que en aquesta zona té lloc a la primavera. Per tant, ara segurament és novembre o desembre. Això vol dir que després de la Pasqua de l’any 30 de la n. e., Jesús i els seus deixebles han passat uns vuit mesos a Judea ensenyant i batejant. Ara se’n van a la seva terra cap al nord, a Galilea. Amb què es trobaran?