Durant la seva predicació, Jesús ha destacat la importància de la humilitat en diferents ocasions (Lluc 14:8-11). Jesús té moltes ganes de trobar persones que vulguin servir Déu amb humilitat. I pot ser que a algunes d’aquestes encara se les conegui per ser pecadores.

Els fariseus i els escribes s’adonen que aquestes persones, les quals consideren indignes, els hi agrada escoltar Jesús i el seu missatge. Es queixen dient: «Aquest home tracta bé els pecadors i menja amb ells» (Lluc 15:2). Els fariseus i els escribes se senten superiors i tracten la gent senzilla com si fossin la terra que trepitgen. Quan parlen d’aquestes persones, mostren el menyspreu que senten per elles utilitzant l’expressió hebrea am ha-àrets, que vol dir ‘poble de la terra’.

En canvi, Jesús tracta a tothom amb dignitat, bondat i compassió. Moltes de les persones més humils, fins i tot, les que són conegudes per ser pecadores, tenen moltes ganes d’escoltar Jesús. Ara bé, com reacciona Jesús davant les crítiques que rep per ajudar-les?

La resposta es fa evident quan relata una commovedora paràbola, semblant a la que va relatar a Cafarnaüm (Mateu 18:12-14). Jesús presenta els fariseus com si fossin ovelles justes que estan protegides a la pleta de Déu. En canvi, presenta les persones humils com les que s’han desviat i estan perdudes.

Jesús diu: «Qui de vosaltres que té cent ovelles i en perd una, no deixa les noranta-nou al desert i va a buscar la que s’ha perdut fins que la troba? I quan la troba, es posa molt content i se la carrega a les espatlles. Quan arriba a casa, reuneix els seus amics i veïns, i els hi diu: “Celebreu-ho amb mi: he trobat l’ovella que s’havia perdut”» (Lluc 15:4-6).

Jesús fa la següent aplicació: «Igualment, jo us dic que hi haurà més alegria al cel per un pecador que es penedeix que per noranta-nou justos que no necessiten penedir-se» (Lluc 15:7).

És possible que els fariseus se sorprenguin quan Jesús parla de penediment, ja que es consideren justos i creuen que no tenen motius per penedir-se. De fet, alguns d’ells van criticar Jesús fa uns dos anys perquè estava menjant amb pecadors i cobradors d’impostos, però ell els hi va respondre: «No he vingut a cridar justos, sinó pecadors» (Marc 2:15-17). Els fariseus, que es creuen molt justos,  no veuen la necessitat de penedir-se i, per tant, no fan que els àngels s’alegrin al cel. Però passa tot el contrari quan els pecadors es penedeixen de tot cor.

Per recalcar que hi ha una gran alegria al cel quan un pecador es penedeix, Jesús parla d’una altra paràbola que té lloc en una casa: «Quina dona que té deu monedes de plata, si en perd una, no encén un llum i escombra la casa amb molta cura fins que la troba? I quan la troba, reuneix les seves amigues i veïnes, i els hi diu: “Celebreu-ho amb mi: he trobat la moneda de plata que havia perdut”» (Lluc 15:8, 9).

L’aplicació que Jesús fa és molt semblant a la que ha fet després d’explicar la paràbola de l’ovella perduda. Ara diu: «Igualment, us dic que els àngels de Déu s’alegren quan un pecador es penedeix» (Lluc 15:10).

Imagina’t! Els àngels de Déu mostren un gran interès quan els pecadors es penedeixen! Això és especialment significatiu, perquè els pecadors que es penedeixen i obtenen un lloc al Regne celestial de Déu tindran una posició més elevada que la dels àngels (1 Corintis 6:2, 3). Tot i això, els àngels no estan gelosos. Com ens hauríem de sentir nosaltres quan un pecador es penedeix sincerament i torna a Déu?