Jesús ha estat durant un temps «a l’altra banda del Jordà», en una zona anomenada Perea (Joan 10:40). Ara viatja cap al sud, direcció Jerusalem.

Jesús no està sol, sinó que viatja amb els seus deixebles i també l’acompanya «molta gent», com ara cobradors d’impostos i pecadors (Lluc 14:25; 15:1). Els fariseus i els escribes, que critiquen Jesús pel que diu i fa, també estan allà. Tenen molt en què pensar després d’haver sentit les paràboles de Jesús sobre l’ovella perduda, el fill pròdig i l’home ric i Llàtzer (Lluc 15:2; 16:14).

És possible que Jesús tingui ben present les crítiques i les burles dels seus opositors quan es dirigeix als seus deixebles, i per això, torna a parlar d’algunes idees que ja havia ensenyat a Galilea.

Per exemple, Jesús diu: «És inevitable que hi hagi coses que facin caure la gent en el pecat. Però ai del qui faci caure els altres! [...] Aneu amb compte. Si el teu germà peca contra tu, reprèn-lo, i si es penedeix, perdona’l. L’has de perdonar fins i tot si peca contra tu set vegades al dia i set vegades torna per dir-te: “Estic penedit”» (Lluc 17:1-4). L’última frase segurament recorda a Pere la pregunta que va fer sobre perdonar fins a set vegades (Mateu 18:21).

Podran els deixebles posar en pràctica les paraules de Jesús? Quan li demanen: «Ajuda’ns a tenir més fe», Jesús els hi assegura: «Si teniu fe de la mida d’un gra de mostassa, direu a aquesta morera: “Arrenca’t i planta’t al mar!”, i us obeirà» (Lluc 17:5, 6). És ben cert que fins i tot amb una miqueta de fe es poden aconseguir coses molt importants.

Jesús passa a ensenyar la importància de tenir un punt de vista humil i equilibrat d’un mateix. Explica als seus apòstols: «Qui de vosaltres, quan el seu esclau torna del camp després de llaurar o de pasturar el ramat, li dirà: “Vine de seguida a taula i menja”? ¿No li dirà més aviat: “Posa’t el davantal, prepara’m el sopar i serveix-me fins que acabi de menjar i beure, i després ja menjaràs i beuràs tu”? ¿És que li donarà les gràcies a l’esclau perquè ha fet el que havia de fer? Igualment, quan vosaltres hagueu fet tot el que havíeu de fer, digueu: “Som esclaus que no mereixem res. Només hem fet el que havíem de fer”» (Lluc 17:7-10).

Cada persona que adora Déu hauria d’entendre la importància de posar en primer lloc els interessos de Déu. A més, tots hauríem de recordar el privilegi que tenim d’adorar-lo com a part del seu poble.

Pel que sembla, després arriba un missatger que Maria i Marta han enviat. Elles són les germanes de Llàtzer que viuen a Betània de Judea. El missatger diu: «Senyor, el teu estimat amic està malalt» (Joan 11:1-3).

Encara que Jesús sap que el seu amic Llàtzer està molt malalt, la pena que sent no el paralitza. Al contrari, diu: «Aquesta malaltia no portarà a la mort, sinó que servirà per a la glòria de Déu, perquè el Fill de Déu sigui glorificat per mitjà d’ella». Jesús es queda dos dies més on està i llavors diu als seus deixebles: «Tornem a Judea». Però ells protesten: «Rabí, fa poc els jueus et volien apedregar, ¿i ara vols tornar-hi?» (Joan 11:4, 7, 8).

Jesús respon: «¿No hi ha dotze hores de llum? Si algú camina a la llum del dia, no ensopega amb res, perquè veu la llum d’aquest món. Però si algú camina de nit, ensopega, perquè no hi ha llum en ell» (Joan 11:9, 10). Pel  que sembla, vol dir que el temps que Déu li ha donat per dur a terme el seu ministeri encara no s’ha acabat. Fins que arribi aquest moment, Jesús ha d’utilitzar al màxim el poc temps que li queda.

Jesús afegeix: «El nostre amic Llàtzer s’ha adormit, però vaig a despertar-lo». Com que els seus deixebles pensen que Llàtzer només està descansant i que es recuperarà, diuen: «Senyor, si està dormint, es posarà bo». Jesús els hi diu clarament: «Llàtzer és mort. [...] Però ara, anem-hi» (Joan 11:11-15).

Tomàs és conscient que poden matar Jesús a Judea. Amb tot, vol fer-li costat i per això diu als altres deixebles: «Anem-hi també nosaltres, i així morirem amb ell» (Joan 11:16).