Una nit, Nabucodonosor va tindre un somni espantós. Va fer cridar els savis per a que li digueren què significava, però ningú d’ells li’l va poder interpretar. Finalment, el rei va acudir a Daniel.

Nabucodonosor li va dir a Daniel: «He vist un arbre en el meu somni. Va créixer tant que va arribar fins al cel, i es podia vore des de qualsevol part de la terra. Tenia unes fulles molt boniques i molts fruits. Els animals descansaven a l’ombra d’este arbre, i els pardalets feien els nius a les seues branques. Després, un àngel va baixar del cel i va dir: “Talleu l’arbre i les seues branques, però deixeu la soca i les arrels. Poseu-li anells de ferro i coure. El cor de l’arbre canviarà del d’un humà al d’una bèstia, i passaran set temps. Tot el món sabrà que Déu és l’Altíssim i que pot donar-li un regne a qui ell vullga”».

Jehovà va revelar a Daniel el significat del somni del rei i, quan el va entendre, li va agarrar por i va dir: «Oh rei, tant de bo este somni fóra sobre els teus enemics, però és sobre tu. Perdràs el teu regne i menjaràs herba en el camp de la mateixa manera com ho fa un animal salvatge. Però com que l’àngel diu que es deixen la soca i les arrels, tornaràs a ser rei».

Un any després, Nabucodonosor estava passejant pel terrat del seu palau contemplant Babilònia i va dir: «Xe, mireu quina ciutat més bonica he construït. Què gran que sóc!». Mentres parlava, una veu que venia del cel li va dir: «Nabucodonosor! Acabes de perdre el teu regne».

En aquell moment, Nabucodonosor es va tornar boig i va començar a comportar-se com un animal salvatge. El van obligar a anar-se’n del palau i a viure amb els animals del camp. Li va créixer tant el monyo que pareixia plomes d’àguila, i les seues ungles li cresqueren tant que pareixien garres de pardal.

 Després de set anys, Nabucodonosor va tornar a la normalitat i Jehovà el va fer rei de Babilònia una altra volta. Aleshores, el rei va dir: «Alabe Jehovà, Rei del cel. Ara sé que ell és l’Altíssim. Jehovà humilia els orgullosos i dóna un regne a qui ell vol».