Una nit, Nabucodonosor va tenir un malson. Va avisar els homes savis perquè li diguessin què significava el somni, però cap d’ells l’hi va saber explicar. Finalment, el rei va parlar amb Daniel.

Nabucodonosor va dir a Daniel: «Al meu somni, he vist un arbre que creixia tant que arribava fins al cel. Era tan gran que se’l veia des de qualsevol lloc de la terra. Tenia molta fruita i unes fulles precioses. Sota d’ell hi descansaven els animals, i els ocells feien nius a les seves branques. Aleshores, va baixar un àngel del cel, i va dir: «Taleu l’arbre i talleu-li les branques, però deixeu la soca amb les arrels i poseu-li anelles de ferro i coure. El cor de l’arbre canviarà d’home a bèstia, i passaran set temps sobre ell. Tothom sabrà que Déu és qui governa i que Ell pot donar el regne a qui vulgui».

Jehovà va explicar a Daniel el significat del malson. Quan el va entendre, es va espantar molt, i va dir al rei: «Oh, rei, tant de bo aquest somni parlés dels teus enemics, però parla de tu. Tu ets l’arbre talat que cau. Perdràs el regne i menjaràs herba del camp com un animal salvatge. Però un àngel ha manat que es deixin la soca i les arrels. Per tant, tornaràs a ser rei».

Un any després, Nabucodonosor passejava pel terrat del seu palau mentre mirava Babilònia, i deia: «Quina ciutat tan meravellosa he construït! Sóc molt poderós!». Mentre parlava, va sentir una veu des del cel, que va dir: «Nabucodonosor! Acabes de perdre el teu regne».

En aquell moment, Nabucodonosor es va tornar boig i va començar a comportar-se com un animal salvatge. Va haver de deixar el seu palau i anar a viure amb els animals del camp. Els seus cabells van créixer com plomes d’àguila i les seves ungles, com urpes d’ocell.

 Set anys després, Nabucodonosor va tornar a la normalitat, i Jehovà el va fer rei de Babilònia. Llavors, va expressar: «Alabo Jehovà, Rei dels cels. Ara sé que Ell és qui governa. Fa humils els orgullosos i dóna el regne a qui vol».