Jesús no només podia curar els malaltets i ressuscitar els morts, també podia controlar el vent i la pluja. Després d’orar en una muntanya, va mirar cap avall al llac de Galilea i va vore que hi havia una tempestat. Els seus apòstols estaven en la barca remant en contra del vent. Jesús va baixar de la muntanya i va anar caminant per damunt de l’aigua cap a la barca. Quan els apòstols van vore que hi havia algú caminant per l’aigua es van espantar moltíssim. Però Jesús els va dir: «Sóc jo, no tingueu por!».

Pere li va dir: «Senyor, si de deveres eres tu, mana’m que vaja al teu costat». Jesús li va dir: «Vine!». Així que en mig d’aquella tempestat, Pere va eixir de la barca i va anar caminant cap a Jesús. Però a mesura que anava acostant-se-li, es va quedar mirant la tempestat i es va espantar molt. Poc a poc va anar afonant-se i deia cridant: «Senyor, salva’m!». Així que Jesús el va agarrar de la mà i li va dir: «Per què has dubtat? On està la teua fe?».

Jesús i Pere van pujar a la barca i, de repent, la tempestat es va calmar. Pots imaginar-te com es van sentir els apòstols? Li van dir: «De veritat eres el Fill de Déu».

Esta no va ser l’única volta en la que Jesús va controlar l’oratge. En una altra ocasió, quan Jesús i els seus apòstols navegaven cap a l’altra banda del llac, Jesús se’n va anar a dormir a la part de darrere de la barca. Mentres dormia, es va alçar una tempestat molt violenta. Les ones xocaven contra la barca i l’omplien d’aigua. Els apòstols van despertar Jesús cridant-li: «Mestre, estem a punt de morir! Ajuda’ns!». Així que Jesús es va alçar i va dir a la tempestat: «Calla!». Immediatament la tempestat es va calmar. Una volta més, Jesús va dir als seus apòstols: «On està la vostra fe?». I ells es deien els uns als altres: «Fins i tot el vent i l’aigua l’obeïxen». D’esta manera els apòstols van aprendre que si confiaven plenament en Jesús, no haurien de tindre por de res.