Disculpar-se, la clau per a fer les paus

«UNA disculpa té molt de poder. És capaç de resoldre conflictes sense recórrer a la violència, arregla les diferències entre nacions, permet que els governants reconeguen el patiment dels seus ciutadans i es restablix l’equilibri en les relacions personals.» Açò ho va escriure Deborah Tannen, autora de diversos best-sellers i sociolingüista de la Universitat de Georgetown (Washington D. C.).

La Bíblia confirma que una disculpa sincera a sovint és una manera efectiva de reparar una relació danyada. Per exemple, en la paràbola de Jesús del fill pròdig, quan el fill torna a casa i es disculpa sincerament, el pare s’alegra molt i torna a rebre’l (Lluc 15:17-24). La veritat és que fa falta ser molt humil per a tragar-se l’orgull, disculpar-se i demanar perdó. Per això, a les persones humils no els costa tant disculpar-se.

El poder d’una disculpa

Un exemple del poder que pot tindre una disculpa ens el va donar Abigaïl, una dona sensata de l’antic Israel. Ella va demanar perdó, encara que l’error l’havia comés el seu home. Mentres vivien en el desert, David —qui seria rei d’Israel— i els seus hòmens, van protegir el ramat de Nabal, l’home d’Abigaïl. A pesar d’això, quan els hòmens de David li van demanar pa i aigua, Nabal els va despatxar amb insults. David, molt ofés pel que havia passat, va enviar 400 hòmens contra Nabal i la seua gent. Quan Abigaïl es va enterar, va eixir a l’encontre de David. Al vore’l, es va inclinar davant d’ell amb el front a terra, i li va dir: «La culpa és meua, senyor. Deixa que la teua serventa parle, escolta les meues paraules». Llavors Abigaïl li va explicar la situació i li va donar a David menjar i beguda. A continuació, David li va respondre: «Vés-te’n en pau a casa. Ja veus que he fet cas del que m’has dit i t’he acollit favorablement» (1 Samuel 25:2-35).

Gràcies a l’actitud humil d’Abigaïl i al fet que es va disculpar pel mal comportament del seu marit, tots els de sa casa es van poder salvar. David inclús li va agrair que li impedira fer-se culpable d’escampar sang. Encara que Abigaïl no tenia res a vore amb el tracte que havien rebut David i els seus hòmens, va assumir la culpa de la seua família i va fer les paus amb ell.

Un altre exemple d’algú que va saber quan disculpar-se és el de l’apòstol Pau. En una ocasió, va haver de defendre’s davant del Sanedrí, el tribunal suprem jueu. Furiós pel que havia dit Pau, el gran sacerdot Ananies va ordenar als qui estaven al costat de l’apòstol que li pegaren en la boca. Però Pau li va dir: «A tu, et pegarà Déu, paret emblanquinada! Estàs assegut ací per judicar-me d’acord amb la Llei i, violant la Llei, manes que em peguen?». Quan els presents van acusar a Pau d’insultar el gran sacerdot, l’apòstol immediatament va reconéixer el seu error dient: «Germans, no sabia que fóra el gran sacerdot. És cert que l’Escriptura diu: “No maleïsques el cap del teu poble”» (Fets 23:1-5).

El que Pau havia dit era de veres, el jutge no devia recórrer a la violència. Aixina i tot, es va disculpar per dirigir-se sense saber-ho al gran sacerdot d’una manera que podia considerar-se irrespectuosa. * La disculpa de Pau va fer que el Sanedrí estiguera més dispost a escoltar el que havia de dir. Com sabia que els membres del tribunal tenien diferents opinions sobre la resurrecció, va dir que estava sent jutjat per creure en ella. Com a conseqüència, es va alçar una gran disputa i els fariseus es van posar de part de Pau (Fets 23:6-10).

Què ens ensenyen estos dos exemples bíblics? En els dos casos, les disculpes sinceres fomentaren la comunicació. Així que les disculpes poden ajudar-nos a fer les paus. Admetre els nostres errors i demanar perdó pel mal que hem fet pot donar-nos l’oportunitat de tindre conversacions constructives.

«Però si jo no he fet res!»

Quan descobrim que algú s’ha ofés per alguna cosa que hem dit o hem fet, lo primer que podríem pensar es que no està sent raonable o que és massa sensible. Però Jesús va dir als seus deixebles: «Si en el moment de presentar la teua ofrena a l’altar, allí et recordes que el teu germà té alguna cosa contra tu, deixa allí mateix, davant de l’altar, la teua ofrena i vés primer a fer les paus amb el teu germà; ja tornaràs després a presentar la teua ofrena» (Mateu 5:23, 24).

Suposem que un germà pensa que l’hem ofés. En eixe cas, Jesús diu que hem d’anar i «fer les paus» amb el nostre germà tant si pensem que hem fet una cosa malament com si no. D’acord amb el text grec, l’expressió que ací utilitza Jesús s’aplica a «casos de mútua hostilitat en els quals s’arriba a concessions mútues» (Diccionario expositivo de palabras del Antiguo y del Nuevo Testamento exhaustivo, de W. E. Vine). De fet, quan dos persones estan en desacord, és molt probable que els dos tinguen part de la culpa, ja que els dos són imperfectes i cometen errors. Per això, a sovint, els dos hauran de fer concessions.

La qüestió no és tant qui té raó i qui no, sinó qui pren la iniciativa per a fer les paus. Quan l’apòstol Pau es va enterar que els cristians de Corint estaven portant els seus germans als tribunals per diferències personals com desacords econòmics, els va corregir dient-los: «Per què no preferiu que vos perjudiquen? Per què, abans d’això, no vos deixeu desposseir?» (1 Corintis 6:7). Encara que Pau va dir açò per a evitar que els cristians airejaren les seues diferències personals en els tribunals, el principi és clar: la pau entre els germans és més important que demostrar qui té la raó. Si tenim açò sempre en ment, ens serà més fàcil demanar perdó a algú que pensa que l’hem ofés.

La sinceritat és fonamental

No obstant, algunes persones abusen de certes expressions de disculpa. Per exemple, en el Japó, és típica l’expressió sumimasen per a demanar disculpes i s’escolta a tothora. De fet, també pot utilitzar-se per a expressar gratitud, perquè dona a entendre que a la persona li sap mal no poder tornar el favor que li han fet. Esta expressió es gasta tant i en tantes situacions que és possible que molts dubten de si el qui la diu està sent sincer. En altres cultures, també s’abusa d’algunes formes de disculpa.

Independentment de l’idioma que parlem, és important que siguem sincers quan demanem perdó. Les nostres paraules i el to de la nostra veu haurien de transmetre que estem realment penedits. En el Sermó de la Muntanya, Jesús va dir als seus deixebles: «Digueu sí, quan és sí; no, quan és no. El que es diu de més, ve del Maligne» (Mateu 5:37). Per això, si et disculpes, fes-ho de cor. Posem un exemple, un home en la cua de l’aeroport li demana perdó a una dona per colpejar-la amb el seu equipatge. Poc després, quan la cua avança la maleta torna a tocar a la dona. De nou, l’home es disculpa educadament. Però quan torna a passar lo mateix, l’acompanyant de la dona li diu que si realment li sap mal, hauria d’assegurar-se que no torne a passar. Queda clar que una disculpa sincera ha d’anar acompanyada de la determinació de no tornar a cometre l’error.

Per a que la nostra disculpa siga sincera hem de reconéixer l’error, demanar perdó i fer tot lo possible per reparar el dany. La persona ofesa, per la seua part, hauria d’estar disposta a perdonar l’ofensor penedit (Mateu 18:21, 22; Marc 11:25; Efesis 4:32; Colossencs 3:13). Com les dos parts són imperfectes, fer les paus no sempre és fàcil. No obstant, una disculpa pot contribuir moltíssim a aconseguir-ho.

Casos en què no hem de disculpar-nos

Encara que les expressions de disculpa i penediment calmen els ànims i promouen la pau, una persona sensata evita utilitzar-les quan no és apropiat fer-ho. Un exemple d’això són els casos en què es posa a prova la nostra integritat a Déu. Quan Jesús va estar en la terra, «s’humilià i es va fer obedient fins a la mort, una mort en un pal de turment» (Filipencs 2:8 TNM). No obstant, en ningun moment es va disculpar per les seues creences, inclús quan això li haguera estalviat patiments. Tampoc li va demanar perdó al gran sacerdot quan este li va exigir: «Et conjure pel Déu viu que ens digues si tu ets el Messies, el Fill de Déu!». En comptes d’acatxar el cap i disculpar-se, Jesús va contestar amb valor: «Tu ho has dit. Vos ho assegure: des d’ara veureu “el Fill de l’home assegut a la dreta” del Totpoderós i “venint sobre els núvols del cel”» (Mateu 26:63, 64). A Jesús mai li va passar pel cap deixar de ser lleial a son Pare, Jehovà Déu, per estar a bones amb el gran sacerdot.

Els cristians respectem i donem honra a les persones amb autoritat, però no ens disculpem per obeir a Déu i estimar els nostres germans (Mateu 28:19, 20; Romans 13:5-7).

Quan ja no hi haja obstacles per a la pau

Tots cometem errors per culpa de la imperfecció i el pecat que hem heretat d’Adam (Romans 5:12; 1 Joan 1:10). Al principi, Adam i Eva eren perfectes i no tenien pecat, però van perdre esta condició per rebeŀlar-se contra el Creador. Déu ha promés tornar-li a la humanitat l’estat de perfecció original. Ho farà eliminant el pecat i els seus efectes (1 Corintis 15:56, 57).

Pensa en el que això significarà! A l’aconsellar sobre l’ús de la llengua, Jaume, el mig germà de Jesús, va dir: «Si algú, parlant, no entropessa mai, vol dir que és un home perfecte, capaç de dominar tot el seu cos» (Jaume 3:2). La humanitat perfecta controlarà la seua llengua i no haurà de disculpar-se per utilitzar-la malament. Serem capaços de dominar tot el nostre cos. Serà meravellós quan tots arribem a ser perfectes! Llavors, ja no hi haurà obstacles per a la pau entre les persones. Fins que arribe eixe dia, lo millor que podem fer per a fomentar la pau és disculpar-nos sincerament quan cometem un error.

[Nota]

[Iŀlustració]

Què podem aprendre de l’exemple de Pau?

[Iŀlustració]

Quan tot el món siga perfecte, ja no hi haurà obstacles per a la pau