Demanar disculpes, la clau per fer les paus

«LES disculpes tenen molt de poder. Resolen conflictes sense violència, concilien nacions enfrontades, permeten als governs reconèixer el patiment dels seus ciutadans i restauren les relacions personals.» Això és el que va escriure Deborah Tannen, una autora best-seller i sociolingüista de la Universitat de Georgetown de Washington DC, sobre la importància de demanar disculpes. a

La Bíblia corrobora la idea que una disculpa sincera pot restaurar una relació. Per exemple, en la paràbola del fill pròdig que Jesús va explicar, el pare rep el seu fill de nou amb els braços oberts després que aquest li hagi demanat disculpes de tot cor (Lluc 15:17-24). Per tant, si som persones humils ens serà més fàcil empassar-nos l’orgull i demanar disculpes.

El poder d’una disculpa

L’exemple d’Abigail, una dona assenyada de l’antic Israel, ens demostra com de poderosa pot ser una disculpa, fins i tot si nosaltres no en tenim la culpa. En una ocasió, David, que va arribar a ser el rei d’Israel, estava al desert amb els seus homes cuidant del ramat de Nabal, el marit d’Abigail. Quan els homes joves de David van anar a demanar pa i aigua a Nabal, aquest els va escridassar i els va fer fora de mala manera. Això va fer enfurismar David, que va agafar 400 homes per anar a atacar Nabal i la seva família. Quan Abigail se’n va assabentar, va anar a buscar David, es va prostrar als seus peus i li va dir: «Senyor meu, dona’m la culpa a mi. Si us plau, deixa’m parlar. Escolta la teva servidora». Llavors va explicar a David el que havia passat i li va oferir menjar per als seus homes. Tot seguit, David li va dir: «Ves-te’n en pau a casa teva. T’he escoltat, i faré el que em demanes» (1 Samuel 25:2-35).

El fet que Abigail fos humil i demanés perdó va fer que salvés la seva pròpia vida i la de la seva família. Fins i tot David li va donar les gràcies per frenar-lo de cometre aquell pecat. Encara que Abigail no havia fet res dolent contra David i els seus homes, es va fer responsable dels actes del seu marit i va fer les paus amb David.

Un altre exemple d’algú que va saber quan demanar disculpes va ser l’apòstol Pau. Quan s’estava defenent davant del Sanedrí —el tribunal suprem jueu—, Ananies es va encendre a causa de les paraules de Pau i va manar que li peguessin a la boca. Com a resposta, Pau li va etzibar: «Déu et pegarà a tu, paret emblanquinada! ¿T’asseus per jutjar-me segons la Llei i, a la vegada, desobeeixes la Llei manant que em peguin?». Quan els presents van recriminar Pau que acabava d’insultar el gran sacerdot, l’apòstol es va disculpar dient: «Germans, no sabia que fos el gran sacerdot. Perquè està escrit: “No insultis cap governant del teu poble.”» (Fets 23:1-5).

Tot i que Pau tenia raó quan va dir que un jutge no hauria de fer servir la violència, es va disculpar en adonar-se que acabava d’insultar el gran sacerdot. b Aquesta disculpa va obrir la porta perquè Pau pogués exposar al tribunal que se l’estava jutjant per la seva creença en la resurrecció, un tema molt controvertit. Això va fer esclatar una gran cridòria i va fer que els fariseus es posessin de part de Pau (Fets 23:6-10).

Què aprenem d’aquests dos exemples? Que una disculpa sincera obre les vies de comunicació i ens dona l’oportunitat de fer les paus.

Quan no hem fet res malament

Hi ha vegades que algú es pot ofendre pel que diem o fem, i potser sentim que la persona n’està fent un gra massa o està sent massa sensible. Amb tot, Jesucrist va manar als seus deixebles: «Si al portar la teva ofrena a l’altar, allà et recordes que el teu germà té alguna cosa contra tu, deixa la teva ofrena davant de l’altar i ves-te’n. Primer fes les paus amb el teu germà, i després torna i presenta l’ofrena» (Mateu 5:23, 24).

Per exemple, en el cas que un germà se senti ofès amb nosaltres, Jesús va dir que hem de ser nosaltres els que fem les paus amb el nostre germà, encara que ens sembli que no hem fet res malament. Segons un diccionari bíblic, l’expressió «fes les paus» que Jesús va fer servir aquí s’aplica a casos «d’una hostilitat mútua en què s’arriba a una concessió mútua». c Per tant, podem concloure que, com que tots som imperfectes, és molt probable que, fins a cert punt, nosaltres també tinguem part de la culpa i també hàgim de cedir.

Però el que més ens ha d’interessar no és saber qui te la raó i qui no, sinó fer el primer pas per promoure la pau. Quan l’apòstol Pau va veure que a Corint hi havia cristians que es presentaven davant de tribunals per resoldre les seves diferències personals, com ara en temes econòmics, l’apòstol Pau els va reprendre i els va dir: «No és millor que deixeu que us facin injustícies? No és millor que deixeu que us estafin?» (1 Corintis 6:7). Tot i que aquí l’apòstol Pau parlava específicament de no portar a judici els germans per assumptes personals, la lliçó és clara: la pau sempre ha de ser més important que saber qui té la raó. Pensar d’aquesta manera ens ajudarà a demanar disculpes quan un germà s’ofengui amb nosaltres.

La sinceritat és important

En algunes cultures hi ha el costum d’abusar d’expressions per demanar disculpes. Per exemple, al Japó, l’expressió sumimasen se sent moltíssim. Fins i tot es fa servir per expressar gratitud quan algú no pot retornar un favor. Com que aquesta expressió es fa servir tan sovint, hi ha persones que pensen que s’utilitza com un simple formalisme, i no per disculpar-se sincerament.

Parlem la llengua que parlem, les nostres disculpes han de ser sinceres i això és notarà tant en el to de veu com en les paraules que fem servir. Jesús va dir als seus seguidors en el Sermó de la Muntanya: «Senzillament, que el vostre sí sigui sí i el vostre no sigui no, perquè tot el que es diu de més prové del Malvat» (Mateu 5:37). Per tant, quan ens disculpem ha de ser perquè de veritat ho sentim. Posem-ne un exemple. Un home fa cua davant del mostrador de facturació d’un aeroport quan, sense voler, dona un cop amb la seva maleta a una senyora que té davant seu. Aquest es disculpa però pocs minuts després, quan la fila avança, torna a donar un cop a la mateixa persona. L’home, de manera educada, es disculpa de nou. Però, una tercera vegada, la seva maleta torna a topar amb la dona. Després de demanar-li perdó, l’acompanyant de la senyora li retreu: «Si de veritat ho sentissis, hauries anat amb més compte després del primer cop». Quina és la lliçó? Demostrarem que les nostres disculpes són sinceres si ens esforcem per no tornar a repetir el mateix error.

Si som sincers quan ens disculpem, admetrem l’error que hem comès, demanarem perdó i farem tot el possible per reparar el dany causat. Per la seva part, la persona ofesa ha d’estar disposada a perdonar (Mateu 18:21, 22; Marc 11:25; Efesis 4:32; Colossencs 3:13). Fer les paus no és sempre fàcil perquè tots som imperfectes, però les disculpes sinceres ens ajudaran a aconseguir-ho.

Quan demanar disculpes no és apropiat

Demanar disculpes és molt útil per calmar una situació i aconseguir la pau, però no sempre és apropiat. Per exemple, imaginem que estigués implicada la nostra integritat a Déu. Quan Jesús va ser a la terra, «es va humiliar i es va fer obedient fins a la mort, una mort en un pal de turment» (Filipencs 2:8). Ara bé, ell no va demanar perdó per les seves creences amb la intenció d’evitar patir. Quan el gran sacerdot li va dir en una ocasió: «Jura pel Déu viu i digues si tu ets el Crist, el Fill de Déu!», Jesús no va demanar perdó, sinó que va respondre amb valentia: «Tu mateix ho has dit. Però jo us dic: des d’ara veureu el Fill de l’Home assegut a la dreta del poder i venint sobre els núvols del cel» (Mateu 26:63, 64). A Jesús mai se li va passar pel cap mantenir la pau amb el gran sacerdot a costa de la seva integritat al seu Pare, Jehovà.

Els cristians respectem les autoritats, però no demanarem perdó per obeir Déu i estimar els nostres germans (Mateu 28:19, 20; Romans 13:5-7).

Quan res no divideixi les persones

Avui dia, els humans cometem errors perquè hem heretat la imperfecció i el pecat del nostre avantpassat, Adam (Romans 5:12; 1 Joan 1:10). Jehovà va crear Adam i Eva perfectes i sense pecat, però es van rebeŀlar contra ell i van perdre la perfecció. Ben aviat, Jehovà tornarà la perfecció a la humanitat i acabarà amb el pecat i els seus efectes (1 Corintis 15:56, 57).

Pots imaginar què significarà això? En una ocasió, el mig germà de Jesús, Jaume, va dir: «Si algú no ensopega mai quan parla, és una persona perfecta, capaç de controlar també tot el seu cos» (Jaume 3:2). Que meravellós serà quan tots siguem perfectes i puguem controlar tot el que diem i el que fem! Llavors no hi haurà res que divideixi les persones. Mentrestant, ens esforçarem per demanar disculpes sinceres i apropiades per tal de mantenir la pau.

[Notes]

[Imatge]

Què podem aprendre de l’exemple de Pau?

[Imatge]

Quan tothom sigui perfecte, res impedirà que hi hagi pau