El nom diví i el llegat d’Alfonso de Zamora

L’ANY 1492, Ferran i Isabel, els reis de la monarquia hispànica, van emetre un decret que deia: «Nosaltres ordenem [...] que els jueus i jueves [...] marxin amb els seus fills i filles, servents i familiars petits o grans de totes les edats a finals de juliol d’aquest any i que no gosin tornar a les nostres terres».

Amb el decret es donava a totes aquelles famílies jueves l’opció d’exiliar-se o de renunciar a la seva religió. El rabí Juan de Zamora potser va pensar que era millor convertir-se al catolicisme i continuar vivint als regnes hispànics, la llar dels seus avantpassats durant generacions. Com que era d’origen jueu, és possible que Juan enviés el seu fill, Alfonso, a la prestigiosa escola d’estudis hebreus de Zamora. Amb el temps, Alfonso va arribar a ser un versat en llatí, grec i arameu. Després d’acabar els estudis, va començar a ensenyar hebreu a la Universitat de Salamanca. Poc temps després, els erudits bíblics d’arreu d’Europa es van beneficiar de la seva habilitat lingüística.

El 1512 la nova Universitat d’Alcalá de Henares va concedir a Alfonso de Zamora la càtedra d’estudis hebreus. Com que Zamora era un dels erudits més importants de l’època, el cardenal Jiménez de Cisneros, fundador de la Universitat, el va convidar a col·laborar en l’elaboració de l’excepcional Políglota complutense. Aquesta Bíblia de sis volums conté el text sagrat en hebreu, grec i llatí, així com porcions en arameu, o caldeu. *

Pel que fa a aquest projecte, l’erudit bíblic Mariano Revilla Rico explica: «Dels tres jueus conversos que van treballar en l’obra del cardenal [Cisneros], el més cèlebre és Alfonso de Zamora, gramàtic, filòsof i talmudista, i persona docta en llatí, grec, hebreu i arameu». Tots aquests estudis van portar Zamora a la conclusió que per fer una traducció exacta de la Bíblia calia un coneixement extens de les llengües originals. De fet, va arribar a ser un dels principals promotors de la renaixença de la investigació bíblica que va començar a sorgir a l’inici del segle XVI.

Però no era ni el temps ni el lloc més convenient per promoure l’erudició bíblica. La Inquisició espanyola estava en el seu apogeu i l’Església catòlica venerava la Vulgata, versió llatina de la Bíblia, com l’única versió  «autoritzada». No obstant això, des de l’edat mitjana els erudits catòlics ja s’havien adonat que el text llatí de la Vulgata estava molt lluny de la perfecció. Als primers anys del segle XVI, Alfonso de Zamora i altres es van proposar fer-hi alguna cosa.

‘La traducció era necessària per a la salvació’

De tots els projectes realitzats per Zamora, el més important va ser, sens dubte, l’edició hebrea del que es coneix com Antic Testament, juntament amb la seva traducció al llatí. Probablement pretenia que fos molt utilitzada a l’hora de fer la Políglota complutense. A la biblioteca d’El Escorial, prop de Madrid, trobem un dels seus manuscrits, catalogat com G-I-4, que conté el llibre sencer de Gènesi en hebreu i una traducció interlineal (paraula per paraula) al llatí.

En el pròleg hi ha el següent reconeixement: «La traducció de les Santes Escriptures a altres llengües era necessària per a la salvació de la gent [...]. Hem considerat [...] del tot imprescindible que els fidels disposin d’una traducció de la Bíblia, feta paraula per paraula, de manera que cada paraula hebrea tingui l’equivalent en llatí». Alfonso de Zamora era un prestigiós erudit d’hebreu, per tant, tenia la formació adient per dur a terme una nova traducció al llatí.

‘El meu esperit no troba un lloc de repòs’

Ara bé, en cert sentit, els regnes hispànics del segle XVI eren l’indret ideal perquè hi treballessin erudits com Zamora. Durant l’edat mitjana s’havia convertit en un centre de la cultura jueva. The Encyclopædia Britannica explica: «Amb l’extensa població musulmana i jueva, l’Espanya medieval era l’únic país que acollia moltes religions i races a l’Europa occidental, i gran part del desenvolupament de la civilització espanyola pel que fa a religió, literatura, art i arquitectura a finals de l’edat mitjana va ser deguda a aquest fet».

Atès que hi havia una gran població jueva, era fàcil trobar manuscrits bíblics en hebreu. Els escribes jueus de moltes parts de la península havien treballat de valent per copiar aquells manuscrits i així fer-los servir en la lectura pública de les Escriptures a les sinagogues. Al llibre The Earliest Editions of the Hebrew Bible (Les primeres edicions de la Bíblia hebrea), L. Goldschmidt fa la següent observació: «Els erudits jueus no només valoraven molt l’exactitud de les impressions espanyoles i portugueses del Pentateuc, sinó també els manuscrits que van servir de base per a aquestes impressions i per a les versions poliglotes erudites».

Tot i els avantatges que els regnes peninsulars oferien, l’oposició amenaçava els traductors de la Bíblia. El 1492, l’exèrcit catòlic del rei Ferran i de la reina Isabel va conquerir l’últim reducte de l’islam a la península. Tal com s’ha esmentat, aquell any els monarques van decretar que tots els qui s’aferressin a la religió jueva serien expulsats dels seus dominis. Deu anys després, amb un edicte semblant, es va desterrar els musulmans. Des d’aleshores, el catolicisme va arribar a ser la religió oficial i es va prohibir qualsevol altra religió.

Com afectaria aquest nou clima religiós la traducció de la Bíblia? La vida d’Alfonso de Zamora n’és un exemple. Encara que aquest erudit jueu s’havia convertit al catolicisme, la jerarquia hispànica no es va oblidar del seu passat. Alguns opositors van criticar el cardenal Cisneros per emprar experts jueus conversos en la preparació de la Políglota complutense. Aquests atacs van fer patir molt Zamora. En un manuscrit de la Universitat de Madrid, Zamora explica com se sentia: «Abandonat i odiat per tots els meus amics, que s’han convertit en els meus enemics, no trobo un lloc de repòs  ni per al meu esperit ni per a la planta dels meus peus».

Un dels seus principals enemics era Juan Tavera, l’arquebisbe de Toledo, qui posteriorment va ocupar el càrrec d’inquisidor general. Zamora es va desanimar tant pels atacs de Tavera que fins i tot va apel·lar al papa en una carta que deia en part: «Sol·licitem i demanen a Sa gran Santedat que ens ajudeu [...] i ens salveu del nostre enemic [...] en Juan Tavera, que cada dia, contínuament, ens causa nombroses i desagradables afliccions. [...] Certament ens trobem molt angoixats amb ell i som als seus ulls com bestiar de l’escorxador. [...] I si Sa Santedat ateneu aquesta pregària que us dirigim, ‘Yahweh serà la vostra seguretat i preservarà el vostre peu de captura’ (Prov. 3, 24)». *

El llegat d’Alfonso de Zamora

Malgrat aquests atacs, la tasca de Zamora va seguir i prosperar per al benefici de molts estudiants de la Bíblia. Encara que mai va traduir les Escriptures a les llengües vernacles de la seva època, va prestar un servei inestimable a altres traductors. Per entendre la seva aportació, cal recordar que la traducció de la Bíblia sempre depèn de dos tipus d’erudits. D’una banda, els qui estudien les còpies del text sagrat en les llengües originals, és a dir, hebreu, arameu i grec, per fer un text exacte i refinat en aquestes llengües. D’altra banda, els qui tradueixen a una llengua vernacla poden fer servir aquest treball com a punt de partida.

Alfonso de Zamora va ser el principal erudit que va preparar i refinar el text hebreu publicat finalment el 1522 a la Políglota complutense (el vocabulari hebreollatí i la gramàtica hebrea de Zamora en aquesta obra també van facilitar el treball dels traductors). Erasme de Rotterdam, un contemporani de Zamora, va dur a terme una tasca semblant amb les Escriptures Gregues Cristianes, més conegudes com el Nou Testament. Tan bon punt aquests textos refinats en hebreu i grec van estar disponibles, altres traductors van poder emprendre la importantíssima tasca de traduir la Bíblia al llenguatge del poble. De fet, William Tyndale va ser un dels primers traductors que es va aprofitar del text hebreu de la Políglota complutense al traduir la Bíblia a l’anglès.

L’àmplia distribució de la Bíblia és un digne tribut als esforços d’homes com Zamora, els quals van dedicar la vida a millorar la nostra comprensió de les Escriptures. Tal com Zamora va comprendre, per aconseguir la salvació cal entendre la Paraula de Déu i seguir-la (Joan 17:3). Per tant, és imprescindible traduir la Bíblia a llengües que la gent entengui, perquè només així el missatge podrà arribar al cor i la ment de milions de persones.

[Notes]

 [Requadre/Il·lustracions de la pàgina 21]

Es tradueix el nom diví

És especialment interessant saber com Alfonso de Zamora, un docte d’origen hebreu, va transliterar el nom diví. Tal com es pot veure a la fotografia d’aquesta pàgina, una nota marginal a la seva traducció interlineal hebreollatina de Gènesi conté el nom de Déu escrit com «jehovah».

Per tant, és evident que Zamora acceptava aquesta traducció al llatí del nom diví. Durant el segle XVI, quan es va traduir la Bíblia a les principals llengües europees, molts traductors de la Bíblia van utilitzar aquesta grafia o una de molt semblant. Entre aquests hi ha William Tyndale (a l’anglès, 1530), Sebastian Münster (al llatí, 1534), Pierre-Robert Olivétan (al francès, 1535) i Casiodoro de Reina (al castellà, 1569).

Així doncs, Zamora va arribar a ser el primer de molts erudits bíblics del segle XVI que van donar a conèixer el nom diví. Al principi, aquest nom es va ignorar per una superstició jueva que no el permetia pronunciar. Influenciats per aquesta tradició jueva, traductors bíblics de la cristiandat, com ara Jeroni, el traductor de la Vulgata, van substituir el nom diví per títols com «Senyor» o «Déu».

[Il·lustració]

Primer pla del nom diví en hebreu i de com el va traduir Zamora («Jehovah»)

[Il·lustració de la pàgina 20]

decret dels reis Ferran i Isabel (1492)

[Crèdit fotogràfic]

Decret: gentilesa de l’Archivo Histórico Provincial d’Àvila

[Il·lustració de la pàgina 20]

Universitat d’Alcalá de Henares

[Il·lustració de la pàgina 23]

Frontispici (revers del primer full) de la traducció interlineal de Zamora