1. En què es diferencien les promeses de Jehovà de les dels humans?

 JEHOVÀ és el «Déu fidel» (Sl. 31:5). Mentre que no sempre podem confiar en els humans imperfectes, la Bíblia diu que «és impossible que Déu menteixi» (Heb. 6:18; llegeix Nombres 23:19). A més, sempre compleix tot allò que es proposa per al bé de la humanitat. Per exemple, al principi de cada període creatiu, tot el que va dir que faria «fou així». Per això, al final del sisè dia, «Déu veié tot el que havia fet, i estava molt bé» (Gèn. 1:6, 7, 30, 31).

2. Què és el dia de descans de Déu, i per què «el santificà»?

² Després de repassar les seves obres creatives, Jehovà va anunciar l’inici del setè dia. No es tractava d’un dia de vint-i-quatre hores, sinó d’un llarg període de temps en el qual Jehovà ha descansat de crear més coses a la Terra (Gèn. 2:2). Aquest dia de descans de Déu encara no ha acabat (Heb. 4:9, 10). La Bíblia no indica exactament quan va començar, però sí sabem que va ser després de la creació de la primera dona, Eva, ara fa uns sis mil anys. Molt aviat començarà el Regnat Mil·lenari de Crist, el qual vetllarà perquè es compleixi el propòsit de Déu per a la Terra: que sigui per sempre més un paradís ple de persones perfectes (Gèn. 1:27, 28; Ap. [Rv.] 20:6). No dubtis que tu també pots tenir aquest magnífic futur! De fet, «Déu beneí el dia setè i el santificà», i així va garantir que, passi el que passi, farà el que calgui perquè el seu propòsit es faci realitat (Gèn. 2:3).

3. (a) Què va passar després que comencés el dia de descans de Jehovà? (b) Què va dir Jehovà que faria per acabar amb la rebel·lió?

³ Després que comencés el dia de descans de  Jehovà, algunes de les criatures que Déu havia creat es van rebel·lar contra ell. Satanàs, un dels seus àngels, es va erigir com a déu rival, va dir la primera mentida i va enganyar Eva, qui, com a conseqüència, va desobeir Jehovà (1 Tim. 2:14). Per la seva banda, Eva va incitar el seu marit a unir-se a la rebel·lió (Gèn. 3:1-6). Fins i tot en aquell moment en què Satanàs va acusar Jehovà de ser un mentider, el Creador no va veure la necessitat de fer cap jurament per assegurar que el seu propòsit s’acabaria complint. Al contrari, senzillament va declarar com acabaria amb aquella rebel·lió fent una promesa que només s’entendria més endavant. Va dir: «Posaré una enemistat entre tu [Satanàs] i la dona, i entre el teu llinatge i el seu. Ell [la Descendència promesa] t’atacarà al cap, i tu l’atacaràs al taló» (Gèn. 3:15; Ap. 12:9).

4, 5. Quin instrument legal va usar Abraham en algunes ocasions?

⁴ Segurament, el vocabulari d’Adam i Eva ni tan sols contenia les expressions necessàries per assegurar que el que es deia era veritat, ja que fins al moment no havia calgut fer-ho. A les criatures perfectes, que estimen Déu i l’imiten, no els cal fer juraments perquè sempre diuen la veritat i confien plenament les unes en les altres. Però les coses van canviar quan es va introduir el pecat i la imperfecció a la Terra. Amb el temps, l’engany i la mentida es van convertir en el pa de cada dia, i per això van caldre juraments per assegurar la veracitat de les coses importants.

⁵ El patriarca Abraham va usar els juraments com a instruments legals en, com a mínim, tres ocasions (Gèn. 21:22-24; 24:2-4, 9). En trobem un exemple quan Abraham va tornar de vèncer el rei d’Elam i els seus aliats. En aquella ocasió, els reis de Salem i de Sodoma van sortir a trobar-lo, i Melquisedec, rei de Salem i «sacerdot del Déu Altíssim», el va beneir i va alabar Déu per haver donat la victòria a Abraham (Gèn. 14:17-20). També, quan el rei de Sodoma el va voler recompensar per haver rescatat el seu poble de l’exèrcit invasor, Abraham va aixecar la mà en jurament i va dir: «Alço la mà davant Jahvè, Déu Altíssim, creador del cel i de la Terra: ni un fil ni una corretja de sandàlia prendré de tot el que et pertany, perquè no puguis dir: “He enriquit Abram”» (Gèn. 14:21-23).

6. (a) Quin exemple ens va donar Abraham? (b) Com ens beneficiem de l’exemple d’obediència d’Abraham?

⁶ Jehovà també ha fet servir els juraments a favor de la humanitat a l’usar expressions com: «Ho juro per ma vida, oracle del Senyor Jahvè» (Ez. 17:16). A la Bíblia trobem més de quaranta ocasions diferents en què Jehovà va fer juraments en ferm. Possiblement, l’exemple més conegut és el que té a veure amb Abraham. Durant molts anys, Jehovà li va anar fent diverses promeses que, combinades entre sí, mostraven que la Descendència vindria de la seva línia a través d’Isaac (Gèn. 12:1-3, 7; 13:14-17; 15:5, 18; 21:12). En una ocasió, Jehovà va posar a prova a Abraham i li va ordenar que li oferís el seu fill estimat.  El patriarca va obeir de seguida i va estar a punt de sacrificar el seu fill. Però un àngel el va aturar. Llavors, Déu li va fer aquest jurament: «Juro per mi mateix [...] que, perquè has fet això i no m’has refusat el teu fill únic, t’ompliré de benediccions i multiplicaré la teva posteritat [descendència, NM] com les estrelles del cel i com la sorra de la vora del mar, i la teva posteritat conquerirà la porta dels seus enemics. Per la teva posteritat es beneiran tots els pobles de la terra, perquè has obeït la meva paraula» (Gèn. 22:1-3, 9-12, 15-18).

7, 8. (a) Per què Jehovà va fer un jurament a Abraham? (b) Com se’n beneficiaran les «altres ovelles»?

⁷ Per què Jehovà va assegurar a Abraham per mitjà d’un jurament que les Seves promeses es complirien? D’una banda, per animar els qui serien cohereus amb Crist i que formarien la part secundària de la descendència i, de l’altra, per enfortir la fe d’aquests (llegeix Hebreus 6:13-18; Gàl. 3:29). Com va dir l’apòstol Pau, Jehovà «se’n féu fiador amb jurament a fi que per dues realitats immutables [la seva promesa i el seu jurament], segons les quals és impossible que Déu menteixi, tinguéssim un ferm encoratjament els qui [...] ens hem aferrat a l’esperança que ens és oferta».

⁸ Però els cristians ungits no són els únics que es beneficien del jurament que Jehovà va fer a Abraham. Déu li va garantir que, gràcies a la seva «descendència», ‘es beneirien tots els pobles de la Terra’ (Gèn. 22:18). Entre els qui rebran benediccions hi ha les obedients «altres ovelles» de Crist, les quals tenen l’esperança de viure eternament en un paradís (Jn. 10:16). Si continues obeint Déu estaràs ben «aferrat» a la teva esperança, tant si aquesta és celestial com si esperes viure a la Terra (llegeix Hebreus 6:11, 12).

9. Quin jurament va fer Jehovà quan els descendents d’Abraham eren esclaus a Egipte?

⁹ Segles més tard, Jehovà va usar Moisès per jurar als descendents d’Abraham, que eren esclaus a Egipte, que compliria les promeses que havia fet al patriarca (Èx. 6:6-8). Fent referència a aquella ocasió, Déu va dir: «El dia que vaig escollir Israel [...] els vaig  jurar que els faria sortir del país d’Egipte cap a un país que jo havia explorat per a ells, que regala de llet i de mel» (Ez. 20:5, 6).

10. Què va jurar Jehovà als israelites després d’alliberar-los d’Egipte?

¹⁰ Després d’alliberar els israelites d’Egipte, Jehovà els va fer un altre jurament relacionat amb les promeses que havia fet a Abraham, al dir-los: «Si escolteu la meva veu i observeu la meva aliança, sereu per a mi un tresor entre tots els pobles, ja que tota la terra és meva. Sereu per a mi un reialme de sacerdots i una nació sagrada» (Èx. 19:5, 6). Quin magnífic privilegi! Si obeïen Déu, les persones d’aquella nació tindrien l’oportunitat de ser un reialme de sacerdots que portaria benediccions a tota la humanitat. Més tard, Jehovà va descriure el que havia fet en aquella ocasió per Israel: «Em vaig comprometre amb jurament, vaig fer un pacte amb tu» (Ez. 16:8).

11. Com va respondre Israel a la invitació de Déu de ser la seva nació escollida?

¹¹ En aquell moment, Jehovà no va obligar Israel a jurar-li obediència, ni va forçar els israelites a tenir aquesta relació tan especial amb Ell. Més aviat, van ser ells els qui van dir amb total llibertat: «Farem tot el que Jahvè ha ordenat» (Èx. 19:8). Tres dies més tard, Jehovà els va fer saber què esperava de la nació que havia escollit. Primer van escoltar els Deu Manaments, i després Moisès els va transmetre altres lleis que trobem registrades des d’Èxode 20:22 fins a Èxode 23:33. Com van reaccionar els israelites? «Tot el poble respongué a una sola veu: “Tot el que Jahvè ha ordenat, ho complirem”» (Èx. 24:3). Aleshores, Moisès va escriure les lleis al «llibre de l’aliança» i, quan les va llegir en veu alta perquè tota la nació les pogués escoltar, la gent va dir per tercer cop: «Tot el que Jahvè ha manat, ho farem, i obeirem» (Èx. 24:4, 7, 8).

12. Com van respondre Jehovà i el seu poble escollit al pacte que havien fet?

¹² Immediatament, Jehovà va començar a complir la seva part del pacte de la Llei, i va disposar una tenda d’adoració i un sacerdoci perquè els humans imperfectes es poguessin acostar a Ell. Els israelites, però, van oblidar molt aviat la seva dedicació a Déu i «entristien així el Sant d’Israel» (Sl. 78:41). Per exemple, mentre Moisès rebia més instruccions divines a la muntanya del Sinaí, el poble es va impacientar i va començar a perdre la fe en Déu perquè pensava que Moisès els havia abandonat. Per això, els israelites van fer un vedell d’or i van dir: «Israel, aquest és el teu déu, que et va fer pujar del país d’Egipte» (Èx. 32:1, 4). Llavors van celebrar el que van anomenar una «festa en honor de Jahvè» i es van inclinar i van fer sacrificis a aquella imatge feta per humans. En veure això, Jehovà va dir a Moisès: «S’han apartat aviat del camí que jo els havia prescrit» (Èx. 32:5, 6, 8). És trist dir-ho, però des de llavors l’historial del poble d’Israel va estar ple de promeses trencades (Nom. 30:3 [30:2 en NM]).

13. Què va jurar Jehovà al rei David, i quina relació tenia amb la Descendència promesa?

¹³ Durant el regnat de David, Jehovà va fer dues promeses jurades més que beneficiarien tots els qui l’obeïssin. En primer lloc, va jurar a David que el seu tron duraria per sempre (Sl. 89:36, 37 [35, 36 en NM]; 132:11, 12). Per  això, s’anomenaria a la Descendència promesa «fill de David» (Mt. 1:1; 21:9). Humilment, David va anomenar «Senyor» el seu futur descendent ja que Crist ocuparia una posició superior a la seva (Mt. 22:42-44).

14. Quin jurament va fer Jehovà sobre la Descendència promesa, i com ens en podem beneficiar?

¹⁴ En segon lloc, Jehovà va inspirar David per predir que aquest excepcional Rei també exerciria com a Gran Sacerdot per a la humanitat. A Israel, la monarquia i el sacerdoci estaven totalment separats i provenien de tribus diferents: els sacerdots de la tribu de Leví i els reis de la de Judà. Però David va predir sobre aquest futur rei: «Oracle de Jahvè al meu Senyor: “Seu a la meva dreta, i espera que faci dels enemics l’escambell dels teus peus”». I va afegir: «Jahvè no es desdiu d’allò que jurà: “Ets sacerdot per sempre, com ho fou Melquisedec”» (Sl. 110:1, 4). Tal com es va predir, Jesucrist, la Descendència promesa, ara governa des del cel, i també exerceix com a Gran Sacerdot a l’ajudar les persones que es penedeixen a gaudir d’una bona relació amb Déu (llegeix Hebreus 7:21, 25, 26).

15, 16. (a) De quins dos Israels es parla a la Bíblia, i quin dels dos té avui la benedicció de Jehovà? (b) Què va dir Jesús als seus deixebles sobre fer un vot?

¹⁵ Com que la nació d’Israel va rebutjar Jesucrist, va perdre la relació especial que tenia amb Déu i la perspectiva de convertir-se en un «reialme de sacerdots». Jesús va dir clarament als líders jueus: «Us serà pres el Regne de Déu i serà donat a un poble que el faci fructificar» (Mt. 21:43). Aquesta nova nació, que va rebre el nom d’«Israel de Déu», es va formar a la Pentecosta del 33 de la n. e., quan Jehovà va vessar el seu esperit sobre els cent vint deixebles de Jesús reunits a Jerusalem. En poc temps, milers de persones d’altres nacions ja s’havien unit a l’Israel de Déu (Gàl. 6:16).

¹⁶ A diferència de l’Israel natural, la nova nació espiritual de Déu mai no ha deixat d’obeir Jehovà, demostrant així que produeix bon fruit. Un dels manaments que els seus membres obeeixen té a veure amb els juraments. En els dies de Jesús, la gent abusava dels juraments; juraven coses que eren mentida o sobre assumptes poc importants (Mt. 23:16-22). En canvi, Jesús va ensenyar als seus seguidors: «No jureu de cap manera [...]. Que el vostre llenguatge sigui: sí, quan és sí; no, quan és no; el que es diu de més ve del Maligne» (Mt. 5:34, 37).

17. Quines preguntes analitzarem al pròxim article d’estudi?

¹⁷ Vol dir això que jurar sempre és incorrecte? I el que és més important, què implica que el teu sí sigui sí? El pròxim article analitzarà aquestes preguntes. Meditar en la Paraula de Déu et motivarà a seguir obeint Jehovà, i Ell, per la seva part, estarà encantat de beneir-te per tota l’eternitat, tal com ens ha assegurat a través de les seves magnífiques promeses.