TAN bon punt va néixer el meu fill Gary, l’any 1958, vaig notar que alguna cosa no anava bé. De totes maneres, els metges van trigar deu mesos a fer un diagnòstic de l’afecció que patia, i cinc anys més tard uns especialistes de Londres el van confirmar. Nou anys després del Gary, va néixer la Louise. Que trista em vaig posar quan va mostrar símptomes molt més greus que els del seu germà.

Els metges em van dir amb tacte: «Els teus dos fills tenen la síndrome de LMBB, * i haureu de viure amb això». En aquell temps, no se sabia gaire sobre aquest trastorn genètic tan poc freqüent. Algunes característiques són: pèrdua de la vista fins arribar a la ceguesa, obesitat, més dits del normal, retard del creixement, problemes de coordinació, diabetis mellitus, artrosi i anomalies en el ronyó. Per això, seria tot un repte tenir cura dels meus dos fills. Segons un estudi recent, s’estima que, a Anglaterra, 1 de cada 125.000 persones tenen aquesta síndrome, tot i que moltes més potser la pateixen a un grau més lleu.

Vaig parlar amb una testimoni de Jehovà poc després de casar-me i de seguida vaig reconèixer que havia trobat la veritat. Però el meu marit no hi estava gens interessat. A causa de la seva feina, ens mudàvem constantment de casa i jo no podia anar a les reunions. Ara bé, sempre llegia la Bíblia i orava a Jehovà. Va ser tot un consol llegir el següent sobre Ell: «Per al perseguit serà una plaça forta, una plaça forta en moments de perill. [...] Vós no abandoneu els qui us busquen» (Sl. 9:10, 11 [9:9, 10 en NM]).

El Gary hi veia molt poc i, quan tenia sis anys, el vam enviar a un internat a la costa sud d’Anglaterra per rebre educació especial. Sovint em trucava per telèfon i m’explicava coses que el preocupaven i, així, jo el podia ajudar a entendre principis bíblics bàsics. Pocs anys després del naixement de la Louise, vaig ser jo la que em vaig posar malalta. Tenia esclerosi múltiple i fibromiàlgia. El Gary va tornar a casa quan tenia setze anys. La vista se li va anar deteriorant, i el 1975 va ser considerat oficialment cec. El 1977 el meu marit ens va abandonar.

Poc després que el Gary tornés a viure amb nosaltres, ens vam començar a relacionar amb una congregació molt amorosa, i jo em vaig batejar el 1974. Vaig agrair molt que un ancià de la congregació ajudés el Gary a enfrontar-se amb els canvis físics que experimentava durant l’adolescència. Altres germans m’ajudaven amb les feines de la casa i, finalment, els serveis socials van nomenar a cinc d’ells com als nostres cuidadors oficials. Quina benedicció tan gran!

El meu fill va seguir progressant en la veritat i es va batejar el 1982. Com que ell tenia moltes ganes de ser pioner auxiliar, jo també em vaig animar i el vaig acompanyar en aquest servei durant uns anys. El meu fill es va posar molt content quan, temps després, el superintendent de circuit li va preguntar: «Gary, per què no et fas pioner regular?». Això li va donar l’ànim que necessitava, i va començar en aquest servei el 1990.

 Al Gary li han fet dos transplantaments de maluc, el primer el 1999 i el segon el 2008; però els problemes de salut de la Louise van ser molt més greus. Va néixer totalment cega i, quan li vaig veure sis dits al peu, em vaig adonar que també tenia la síndrome de LMBB. Els exàmens mèdics aviat van revelar que molts dels seus òrgans interns també tenien defectes greus. Amb els anys, li han fet operacions d’importància, cinc d’aquestes de ronyó. També és diabètica, com el Gary.

La Louise és conscient de les dificultats que poden sorgir en una operació. Per això, parla per avançat amb els cirurgians, els anestesiòlegs i l’equip directiu, i els explica les decisions que ha pres sobre els tractaments mèdics sense sang. Gràcies a això, té bona relació amb les persones que la cuiden.

A casa gaudim de moltes activitats espirituals. Abans, solia passar molt de temps llegint al Gary i a la Louise. Però ara, gràcies als dispositius electrònics moderns i a les gravacions en CD, DVD i les disponibles a www.pr418.com, podem gaudir individualment de l’estudi personal cada setmana i fer comentaris significatius a les reunions.

A vegades, el Gary fa comentaris apresos de memòria, i quan té una assignació a l’Escola de predicació teocràtica és capaç d’improvisar i fer-la amb les seves pròpies paraules. Va ser nomenat ajudant de congregació el 1995, i sempre està molt actiu donant la benvinguda als germans i col·laborant en el sistema de so de la Sala del Regne.

Els germans que van a predicar amb el Gary, sovint empenyen la cadira de rodes que fa servir a causa de l’artritis que té. Un germà l’ha ajudat a dirigir un curs bíblic a una persona interessada. El Gary també ha animat una germana que havia estat inactiva durant vint-i-cinc anys. Ara, tant l’estudiant com la germana assisteixen a les reunions.

Quan la Louise tenia nou anys, la seva àvia li va ensenyar a fer mitja. A més, una de les cuidadores i jo li vam ensenyar a brodar. Com que sempre li ha agradat tant, fa mantes vistoses per als nens i els germans grans de la congregació. També fa targetes on hi enganxa petits adhesius, i els germans que les reben les aprecien molt. Quan era adolescent, va aprendre mecanografia. Actualment, gràcies a un ordinador especial que parla, pot estar en contacte amb amics seus per correu electrònic. La Louise es va batejar quan tenia disset anys. Gaudim juntes del servei de pioner auxiliar durant les campanyes especials de predicació. Igual que el seu germà, ella també s’aprèn de memòria textos bíblics per explicar la seva fe en les promeses de Déu sobre un món on «es desclouran els ulls dels cecs» i on «cap resident no dirà més: “Estic malalt”» (Is. 33:24; 35:5).

Que agraïts estem per les meravelloses veritats que hi ha a la Paraula de Jehovà! També agraïm de tot cor el suport amorós de la nostra congregació, sense el qual no hauríem pogut fer molt del que hem fet. I sobretot, gràcies a l’ajuda de Jehovà la nostra vida té sentit.