1. Quin congrés del poble de Jehovà estudiarem, i quines preguntes sorgeixen?

«ALCEU-VOS, beneïu Jahvè, el nostre Déu, per sempre.» Amb aquestes commovedores paraules, els levites van congregar el poble de Déu per fer una oració conjunta, la qual seria la més llarga registrada a la Bíblia (Neh. 9:4, 5). Aquella reunió va tenir lloc a Jerusalem l’any 455 a. de la n. e., el dia 24 de tixrí (setembre/octubre), el setè mes del calendari jueu. Mentre analitzem alguns successos que van precedir aquell dia tan especial, pregunta’t: «Quin bon costum dels levites va fer que aquell congrés tingués tant d’èxit? Quines lliçons aprenem d’aquella oració tan ben preparada?» (Sl. 141:2).

2. Quin bon exemple ens van donar els israelites quan es van congregar després de la reconstrucció de les muralles de Jerusalem?

² Un mes abans d’aquell congrés, els jueus havien acabat la reconstrucció de les muralles de Jerusalem (Neh. 6:15). Ho havien aconseguit en només cinquanta-dos dies. Després, van prestar atenció a les seves necessitats espirituals. Així doncs, el primer dia del mes tixrí es van congregar a la plaça per escoltar Esdres i altres levites mentre llegien la Llei en veu alta i l’explicaven . Famílies senceres, inclosos els nens, es van mantenir dempeus escoltant «des del matí fins al migdia». Quin magnífic exemple pels qui avui dia ens reunim a còmodes Sales del Regne! Ara bé, et passa que la teva ment de vegades comença a divagar i penses en coses menys importants? Si aquest és el teu cas, considera l’exemple d’aquells israelites que, a més d’escoltar, es van prendre tan seriosament el que es deia que van començar  a plorar en adonar-se que no havien obeït la Llei de Déu (Neh. 8:1-9).

3. Quina instrucció van obeir els israelites?

³ Ara bé, no era el moment de confessar públicament els pecats, ja que aquell era un dia de festa en què s’havia d’adorar Jehovà amb alegria (Nom. 29:1). És per això que Nehemies va dir al poble: «Aneu, mengeu bé i beveu bones begudes, i feu-ne portar una part a aquells qui no s’havien preparat res, perquè aquesta diada és santa, dedicada a Déu, nostre Senyor. I no estigueu tristos, que el goig de Jahvè és el que ens dóna força». El poble va seguir aquesta instrucció, i aquell dia es va convertir en «una gran festa» (Neh. 8:10-12).

4. Per què es van reunir els caps de família d’Israel, i què van fer els levites tots els dies d’aquesta festa de les cabanes?

⁴ L’endemà, els caps de família es van reunir per estudiar les Escriptures i veure com podrien obeir millor la Llei . Van descobrir que la festa de les cabanes s’havia de celebrar del 15 al 22 del mes tixrí i que havia de concloure amb un congrés solemne. Per tant, van començar a fer-ne els preparatius . Va ser la festa de les cabanes que va tenir més èxit des del temps de Josuè, i el relat diu que «l’alegria era molt gran». Durant aquella festa, els levites van llegir la Llei de Déu al poble cada dia (Neh. 8:13-18).

5. Què va fer el poble de Déu just abans que els levites comencessin l’oració?

⁵ Dos dies després de la festa, el dia 24 de tixrí, va arribar el moment perquè el poble confessés els seus pecats. Aquell ja no era un dia per menjar i passar-s’ho bé. Més aviat, la gent va dejunar i es va vestir de sac en senyal de dol. Al matí, es va tornar a llegir la Llei al poble durant unes tres hores i, a la tarda, els israelites ‘van confessar els seus pecats i es van prosternar davant Jahvè, el seu Déu’ . Aleshores, els levites van fer una oració ben preparada en representació del poble (Neh. 9:1-4).

6. Què va ajudar els levites a fer una oració significativa, i què n’aprenem?

⁶ No hi ha dubte que els levites tenien el costum de llegir la Llei de Déu, i això els va ajudar a preparar aquesta oració tan significativa que està registrada al capítol 9 de Nehemies. Els deu primers versicles parlen exclusivament dels actes i de les qualitats de Jehovà, i els versicles restants descriuen molts pecats del poble i expliquen clarament per què els israelites no mereixien la «gran compassió» de Déu (Neh. 9:19, 27, 28, 31). Si volem que les nostres oracions també siguin significatives i naturals, hem de fer com els levites: meditar la Paraula de Déu cada dia i així permetre que  Jehovà ens parli, i després parlar-li nosaltres amb tranquil·litat (Sl. 1:1, 2).

7. Què van demanar els levites a Déu, i què ens ensenya això?

⁷ L’oració només conté una petició senzilla. La trobem a la darrera part del verset 32, el qual diu: «I ara, Déu nostre, Déu gran, poderós i temible, que guardeu l’aliança i l’amor, no tingueu per poca cosa totes aquestes penes que han vingut damunt nostre, damunt dels nostres reis, dels nostres caps, dels nostres sacerdots, dels nostres profetes, dels nostres pares i de tot el poble, des del temps dels reis d’Assíria fins al dia d’avui». D’això aprenem que, abans de demanar coses a Jehovà, li hem de donar les gràcies i lloar-lo.

8, 9. (a) Amb quines paraules humils comença l’oració dels levites? (b) A quins dos exèrcits del cel fan al·lusió els levites?

⁸ Tot i que l’oració estava ben preparada, aquells levites eren humils i sentien que la seva manera d’expressar-se no era prou bona per lloar Jehovà com ell mereix. És per això que l’oració comença amb aquesta súplica humil: «Beneïu el nom gloriós que és per damunt de tota benedicció i lloança» (Neh. 9:5).

⁹ L’oració continua dient: «Vós sou Jahvè, vós sou l’Únic. Vós heu fet el cel i tots els seus estols, la terra i tot allò que hi habita, els mars i tot allò que hi viu. A tot això, vós hi doneu vida, i els estols del cel es prosternen davant vostre» (Neh. 9:6). El levites van mencionar algunes de les coses meravelloses que Jehovà havia creat, com ara el cel i tots els seus «estols», o exèrcits, que són la multitud de galàxies. A més, també va crear totes les coses meravelloses del nostre planeta, el qual té la fascinant capacitat de sostenir una gran varietat de vida que es continua reproduint segons la seva espècie. A quin altre estol al·ludeix l’oració? Als àngels de Déu, als qui també se’ls descriu com «l’exèrcit del cel» i que van ser testimonis de la creació de Jehovà (1 Re. 22:19; Job 38:4, 7). Els àngels duen a terme la voluntat de Déu humilment al servir els humans imperfectes que «han d’heretar la salvació» (Heb. 1:14). Quin exemple tan esplèndid! Els podem imitar si som humils al servir Jehovà unidament com un exèrcit ben entrenat (1 Cor. 14:33, 40).

10. Què aprenem dels tractes de Déu amb Abraham?

¹⁰ Després, els levites van parlar dels tractes de Déu amb Abram, qui, amb noranta-nou anys, no tenia cap fill de la seva esposa Sarai. Va ser just llavors quan Jehovà li va canviar el nom per Abraham, que significa «pare d’una multitud» (Gèn. 17:1-6, 15, 16). Déu també  li va prometre que la seva descendència heretaria la terra de Canaan. Els humans sovint obliden allò que prometen, però Jehovà no, tal com registra l’oració dels levites: «Vós sou Jahvè, vós sou el Déu que escollíreu Abram, que el vau fer sortir d’Ur dels caldeus, i li posàreu el nom d’Abraham. Vau trobar el seu cor fidel davant vostre, i vau fer amb ell l’aliança de donar la terra dels cananeus [...] a la seva descendència. Vós mantinguéreu la paraula, perquè sou just» (Neh. 9:7, 8). Imitem Jehovà i esforcem-nos sempre per ser persones de paraula (Mt. 5:37).

11, 12. Què significa el nom de Déu, i què va fer Jehovà pel seu poble que demostra que ell té dret a portar aquest nom?

¹¹ El nom Jehovà significa «Ell fa que s’esdevingui». Això vol dir que Déu fa que les seves promeses es compleixin a través d’accions progressives. Això va quedar palès en els tractes de Déu amb els descendents d’Abraham quan eren esclaus dels egipcis. Aleshores semblava impossible que la nació fos alliberada i s’establís a la Terra Promesa. Amb tot, Déu va fer complir la seva paraula per mitjà d’accions progressives, i així va demostrar que té dret a portar el gran nom Jehovà.

¹² L’oració que Nehemies va registrar diu de Jehovà: «Vós veiéreu l’aflicció dels nostres pares a l’Egipte i vau sentir el seu clam al mar Roig. Féreu miracles i prodigis contra el Faraó, contra els seus cortesans i contra tot el poble del seu país, perquè sabíeu que els tractaven amb altivesa, i així us guanyàreu una anomenada que encara perdura. Davant d’ells partíreu el mar, i el passaren a peu eixut; llançàreu al fons l’exèrcit que els perseguia, caigueren com un roc dins l’aigua impetuosa». Després, l’oració continua relatant com Jehovà havia ajudat el seu poble a conquerir la Terra Promesa: «Vau humiliar davant d’ells els habitants del país, els cananeus». Llavors, referint-se als israelites, els levites van afegir: «Ocuparen les ciutats fortificades d’un país fèrtil i prengueren possessió de cases plenes de tota mena de béns, de cisternes tallades a la roca, de vinyes, d’oliverars i de molts arbres fruiters. Menjaven fins a saciar-se, s’engreixaven i vivien en les delícies de la vostra gran prosperitat» (Neh. 9:9-11, 24, 25).

13. Com va cuidar Jehovà de les necessitats espirituals dels israelites, però quina va ser la reacció del poble?

¹³ Jehovà va fer moltes altres accions progressives per complir el seu propòsit. Per exemple, va cuidar de les necessitats espirituals d’Israel poc després que aquest sortís d’Egipte. Quant a això, els levites van recordar el següent: «Sobre la muntanya del Sinaí, parlàreu amb ells des del cel, els donàreu decrets justos i lleis segures, estatuts i manaments excel·lents» (Neh. 9:13). Com a hereus de la Terra Promesa, Jehovà va ensenyar al seu poble a comportar-se de manera que fos digne de portar el Seu sant nom. Però el poble no va obeir Jehovà (llegeix Nehemies 9:16-18).

14, 15. (a) Com va mostrar compassió Jehovà al seu poble? (b) Què aprenem de la manera com Déu va tractar la nació que havia escollit?

¹⁴ L’oració dels levites fa referència a dos pecats concrets que Israel va cometre poc després d’haver promès, a la muntanya del Sinaí, que obeiria la Llei. Tot i que mereixien morir per aquells pecats, l’oració lloa Jehovà de la següent manera: «Per la vostra gran compassió, no els abandonàreu al desert [...]. Durant quaranta anys els vau alimentar al desert,  sense que mai els arribés a mancar res; els seus vestits no s’envelliren, i els seus peus no s’inflaren» (Neh. 9:19, 21). Avui dia, Jehovà també ens dóna tot el que necessitem per servir-lo fidelment. No siguem mai com els milers d’israelites que van morir al desert per culpa de la seva desobediència i falta de fe. De fet, tot allò va ser «escrit per a amonestació nostra, en qui els segles toquen al seu terme» (1 Cor. 10:1-11).

¹⁵ Malauradament, els israelites que van entrar a la Terra Promesa no es van mantenir fidels a Jehovà i van començar a adorar els déus cananeus, cosa que incloïa cometre actes immorals i, fins i tot, sacrificar els seus fills. Per tant, Jehovà va permetre que els pobles veïns els oprimissin. Però quan es penedien, els perdonava i els salvava dels enemics; això és el que va passar «moltes vegades» (llegeix Nehemies 9:26-28, 31). Els levites van confessar a Jehovà: «Durant molts anys, vau tenir paciència amb ells, i el vostre Esperit els advertia per mitjà dels vostres profetes; però ells no escoltaven. Llavors els abandonàreu al poder dels pobles de diversos països» (Neh. 9:30).

16, 17. (a) Quina era la diferència entre la situació dels israelites després de l’exili i la dels seus avantpassats quan van heretar la Terra Promesa? (b) Què van confessar els israelites, i què van prometre?

¹⁶ Fins i tot després d’haver tornat de l’exili a Babilònia, els israelites van començar a desobeir Jehovà altra vegada. Però ara la situació era diferent, tal com indiquen les paraules que els levites van continuar dient a l’oració: «Avui nosaltres som esclaus, i ho som al mateix país que vós donàreu als nostres pares perquè mengessin de les seves collites, de la seva fertilitat. Les seves collites abundants són per als reis que heu posat damunt nostre per culpa dels nostres pecats [...]. La nostra situació és desgraciada!» (Neh. 9:36, 37).

¹⁷ Estaven insinuant els levites que Déu era injust perquè permetia les seves desgràcies? És clar que no! Al contrari, van confessar: «Vós heu estat just amb tot allò que ens ha passat, perquè heu obrat fidelment, mentre nosaltres pecàvem» (Neh. 9:33). Després, van acabar aquella oració altruista prometent solemnement que la nació obeiria la Llei de Déu (llegeix Nehemies 10:1 [9:38 en NM]; 10:30 [10:29 en NM]). Perquè en quedés constància, van escriure la promesa en un document i, després, vuitanta-quatre líders jueus el van segellar (Neh. 10:2-28 [10:1-27 en NM]).

18, 19. (a) Què necessitem per entrar al món nou? (b) Què hem de continuar demanant en oració, i per què?

¹⁸ Necessitem que Jehovà ens disciplini per ser la mena de persones que viurà al món nou. L’apòstol Pau va preguntar: «Quin fill hi ha que el pare no corregeixi?» (Heb. 12:7). Com podem demostrar que acceptem que Jehovà ens guiï? Servint-lo fidelment i permetent que el seu esperit ens poleixi. I, si cometem un pecat greu, Jehovà ens perdonarà sempre que ens penedim de debò i acceptem humilment la disciplina.

¹⁹ Aviat, Jehovà es farà un nom encara més gran del que es va fer quan va alliberar els israelites d’Egipte (Ez. 38:23). I tal com el seu poble va entrar a la Terra Promesa, no hi ha dubte que tots els cristians que continuïn adorant Jehovà fidelment entraran al món nou (2 Pe. 3:13). Amb unes perspectives tan boniques com aquestes, no deixem mai d’orar per la santificació del gloriós nom de Déu. El pròxim article analitzarà una altra oració, i si hi actuem en conseqüència, gaudirem de la benedicció de Jehovà ara i per sempre!