«Et va bé sense Déu? A milions de persones sí.» Aquest era el missatge que es podia llegir fa poc en una tanca publicitària patrocinada per un grup ateu. És evident que els ateus creuen que no necessiten Déu a les seves vides.

D’altra banda, moltes persones que afirmen creure en Déu viuen com si no existís. L’arquebisbe catòlic Salvatore Fisichella va dir el següent sobre els membres de la seva església: «La gent que ens observa avui dia probablement no diria que som cristians, ja que el nostre estil de vida és el mateix que el dels no creients».

Algunes persones estan tan ocupades que no tenen temps de pensar en Déu. Creuen que Déu és massa llunyà i distant per tenir cap efecte en les seves vides. Potser mai pensen en Déu o només ho fan quan tenen problemes o necessiten ajuda, com si Déu fos un servent a la seva disposició.

D’altres afirmen que les creences religioses tenen poc valor pràctic, o simplement no practiquen el que ensenyen les seves esglésies. Per exemple, el 76 % dels catòlics d’Alemanya creu que està bé que un home i una dona visquin junts sense estar casats, tot i que aquest punt de vista està en contra del que ensenyen tant la seva església com la Bíblia (1 Corintis 6:18; Hebreus 13:4). Ara bé, els catòlics no són els únics que noten una gran diferència entre les seves creences i el seu estil de vida. Els líders religiosos de moltes confessions es queixen perquè els seus feligresos es comporten com si fossin ateus.

Aquests exemples ens porten a la següent pregunta: de debò necessitem Déu? Aquesta pregunta ve de lluny, ja que va aparèixer per primer cop a les primeres pàgines de la Bíblia. Així, doncs, per trobar la resposta a aquesta pregunta, analitzem unes qüestions que van sorgir al llibre bíblic de Gènesi.