Salta al contingut

Salta a l'índex

El que dius, és sí i després no?

El que dius, és sí i després no?

Pensa la següent situació: un ancià que és membre del Comitè d’Enllaç amb els Hospitals ha quedat per predicar amb un jove de la congregació diumenge al matí. Aquell mateix matí, rep una trucada urgent d’un germà que li diu que la seva dona acaba de tenir un accident de cotxe i que l’han portat corrents a l’hospital. Li demana que l’ajudi a trobar un metge que cooperi amb el tema de la sang. L’ancià cancel·la els plans que havia fet amb el jove per tal d’ajudar aquesta família.

Imagina’t una altra situació: un matrimoni convida una mare soltera i els seus dos fills a passar la tarda junts. Quan ho diu als seus fills, se’ls il·lumina la cara i tenen moltes ganes que arribi el dia. Però un dia abans el matrimoni diu a la mare que els ha sorgit un imprevist i que han de cancel·lar la invitació. Més tard, la mare s’assabenta que, després de convidar-los, uns amics van convidar la parella a casa seva aquella mateixa tarda, i la parella va acceptar.

Tots els cristians hem de ser persones de paraula. No hauríem de dir «tan aviat un sí com un no» (2 Cor. 1:18). No obstant això, tal com mostren els exemples que hem vist, no totes les situacions són iguals. Pot ser que de vegades sembli que no tenim altre remei que cancel·lar un compromís. De fet, això mateix li va passar a l’apòstol Pau en una ocasió.

ACUSEN PAU DE TENIR POCA PARAULA

L’any 55 de la n. e., mentre visitava Efes durant el seu tercer viatge missional, Pau volia creuar el mar Egeu fins a Corint i, des d’allà, passar a Macedònia. Mentre tornava a Jerusalem, va planejar visitar la congregació de Corint per segona vegada a fi de recollir la donació tan amorosa que aquesta havia preparat per als germans de Jerusalem (1 Cor. 16:3). Així ho mostren les paraules de Pau registrades a 2 Corintis 1:15, 16, on llegim: «Amb aquesta confiança volia venir primer a vosaltres perquè rebéssiu una nova gràcia: passant per vosaltres, anar a la Macedònia, i de la Macedònia tornar a vosaltres, i que vosaltres em preparéssiu el viatge a la Judea».

Sembla que en una carta anterior Pau havia informat els germans de Corint dels seus plans de viatge (1 Cor. 5:9). Però, poc després, Pau es va assabentar a través dels de la casa de Cloe que hi havia problemes  seriosos en aquella congregació (1 Cor. 1:10, 11). Així doncs, va decidir modificar els seus plans i va escriure la carta que actualment coneixem com a 1 Corintis. En aquesta, Pau va aconsellar els germans i els va corregir de manera amorosa, i els va explicar que havia canviat el seu itinerari; primer aniria a Macedònia i després a Corint (1 Cor. 16:5, 6). *

Segons sembla, quan els germans de Corint van rebre la carta, alguns dels «arxiapòstols» d’aquella congregació el van acusar de tenir poca paraula, o de no complir les seves promeses. Per defensar-se, Pau va dir: «Perquè m’havia proposat això, ¿direu ara que he obrat amb lleugeresa? ¿O bé que allò que em proposo, m’ho proposo guiat per la carn, de manera que tan aviat dic un sí com un no?» (2 Cor. 1:17; 11:5).

En vista de les circumstàncies, podríem dir que Pau estava realment ‘obrant amb lleugeresa’, com si fos algú que no manté la paraula, algú que no fos de fiar? És clar que no! Pau va preguntar: «O bé que allò que em proposo, m’ho proposo guiat per la carn [...]?». Aquesta pregunta retòrica els hauria d’haver deixat clar que aquell canvi de plans no significava que no fos de fiar.

Pau va contestar amb convicció: «Us asseguro pel Déu que és digne de crèdit que la paraula que us vam adreçar no és tan aviat un sí com un no» (2 Cor. 1:18). No hi ha dubte que quan va prendre la decisió de canviar el seu trajecte, Pau ho va fer pensant en el bé dels germans i germanes de Corint. A 2 Corintis 1:23 llegim que va ser «per consideració» a ells que va canviar els plans de viatjar a Corint. Al cap i a la fi, aquest temps els donaria l’oportunitat de posar en pràctica el seu consell abans que ell hi anés. I això és just el que va passar. Mentre Pau estava a Macedònia, Titus li va explicar que la carta havia tocat el cor dels germans de Corint i els havia mogut a penedir-se, cosa que li va causar gran alegria (2 Cor. 6:11; 7:5-7).

DIEM «EL NOSTRE AMÉN» A DÉU

A l’acusar Pau de tenir poca paraula, en realitat estaven dient que si no podien confiar que Pau complís la seva paraula en coses del dia a dia, tampoc podien confiar en el que predicava. Tot i amb això, Pau va recordar als corintis que els havia predicat el missatge de Jesucrist: «Perquè el Fill de Déu, Jesucrist, que entre vosaltres vam predicar jo, Silvà i Timoteu, no fou pas sí i no, sinó que en ell hi ha només el sí» (2 Cor. 1:19). Pensa el següent: hi ha algun indici que mostri que Jesús, qui era el model de Pau, no fos de fiar? No! Durant la seva vida i ministeri, Jesús sempre va dir la veritat (Jn. 14:6; 18:37). Si el que Jesús va predicar era del tot verídic, i Pau va predicar el mateix missatge, aleshores el que Pau predicava també era digne de confiança.

Jehovà és el «Déu fidel», sempre diu la veritat (Sl. 31:6 [31:5 en NM]). Això ho veiem en el que Pau va dir tot seguit: «Perquè totes les promeses de Déu tenen el seu sí en ell», és a dir, en Crist. La integritat impecable que Jesús va demostrar a la Terra confirma que podem confiar plenament en les promeses de Jehovà. Pau afegeix: «Per això, és també per mitjà d’ell [de Jesús] que nosaltres diem a Déu el nostre Amén, quan el glorifiquem» (2 Cor. 1:20). Jesús és la garantia, o l’«amén», que qualsevol cosa que Jehovà Déu promet es complirà.

Així doncs, igual que Jehovà i Jesucrist sempre diuen la veritat, Pau sempre complia el que deia (2 Cor. 1:19). No faltava a la  seva paraula, com si fes promeses «guiat per la carn» (2 Cor. 1:17). Al contrari, es comportava «segons l’esperit» (Gàl. 5:16). Sempre pensava en el bé dels altres. El seu volia dir sí!

EL TEU SÍ, VOL DIR SÍ?

Avui dia, és molt normal que els qui no es regeixen per principis bíblics trenquin una promesa perquè els sorgeixi un problema sense importància o un pla més interessant. En el món dels negocis, el no sempre vol dir sí, encara que s’hagi firmat un contracte. Molta gent ja no veu el matrimoni com un compromís de per vida entre dues persones. De fet, l’augment vertiginós del nombre de divorcis demostra que molts consideren aquesta institució com una unió eventual que es pot trencar fàcilment (2 Tim. 3:1, 2).

I tu? El teu , vol dir sí? Tal com hem vist al començament de l’article, pot ser que de vegades hagis de cancel·lar un compromís per circumstàncies que no pots controlar, i això no vol dir que no siguis una persona de paraula. Ara bé, com a cristià, si fas una promesa o et compromets a fer una cosa, has de fer tot el possible per complir la teva paraula (Sl. 15:4; Mt. 5:37). Si ho fas així, se’t coneixerà com algú que és de fiar, una persona de paraula, algú que sempre diu la veritat (Ef. 4:15, 25; Jm. 5:12). Quan les persones vegin que poden confiar en tu en coses del dia a dia, potser estaran més disposades a escoltar-te quan els parlis sobre el Regne de Déu. Per tant, assegurem-nos que el nostre realment sigui sí!

^ § 7 Poc després d’escriure 1 Corintis, Pau va anar a Macedònia via Tròada, i un cop allà va escriure 2 Corintis (2 Cor. 2:12; 7:5). Més tard, va visitar Corint.