1. Què pensen alguns sobre el fet que Déu tingui adoradors a la Terra?

MOLTA gent pensa que les religions principals d’aquest món, formin o no part de la cristiandat, fan ben poc per ajudar les persones. Hi ha qui pensa que aquestes organitzacions religioses donen una imatge equivocada de Déu per culpa del que ensenyen i per com es comporten, i diuen que per tot això no poden tenir l’aprovació de Déu. De tota manera, també pensen que hi ha persones sinceres a totes les religions, i que Déu ho veu i les accepta com a adoradores seves. Per això, no veuen la necessitat de deixar de formar part de la religió falsa per adorar Déu com un poble separat. Però, i Déu, pensa el mateix? Examinem-ne la resposta recordant part de la història bíblica dels verdaders adoradors de Jehovà.

2. Qui es va convertir en el poble de Jehovà, i com es va diferenciar d’altres pobles? (Mira la imatge del principi.)

² Fa uns quatre mil anys, Jehovà va escollir un grup de persones  a la Terra perquè fossin el seu poble. Abraham, a qui s’anomena «pare de tots els creients», va ser el cap d’una gran família que constava de centenars de persones (Rm. 4:11; Gèn. 14:14). Els governants de Canaan el consideraven «un príncep», i el tractaven amb respecte (Gèn. 21:22; 23:6). Jehovà va fer un pacte amb Abraham i els seus descendents (Gèn. 17:1, 2, 19). Va dir al seu servent: «Aquest és el meu pacte que guardareu, entre jo i vosaltres i la teva llavor després de tu: Serà circumcidat tot mascle d’entre vosaltres. [...] I serà un senyal del pacte entre jo i vosaltres» (Gèn. 17:10, 11). Per aquest motiu, Abraham i els homes de casa seva es van circumcidar (Gèn. 17:24-27). La circumcisió era un senyal físic que identificava els descendents d’Abraham com l’únic poble que tenia una relació especial amb Jehovà.

3. Com es van convertir en un poble els descendents d’Abraham?

³ El nét d’Abraham, Jacob (o Israel), va tenir dotze fills (Gèn. 35:10, 22b-26). Amb el temps, els fills de Jacob es van convertir en els patriarques de les dotze tribus d’Israel (Fe. [Ac.] 7:8). Per culpa de la fam, Jacob i tots els de casa seva van haver de marxar a viure a Egipte, on vivia un dels seus fills, Josep, qui s’havia convertit en la mà dreta del Faraó i l’administrador d’aliment del país (Gèn. 41:39-41; 42:6). La descendència de Jacob es va fer molt nombrosa, i es deia que era «un aplec de pobles» (Gèn. 48:4; llegeix Fets 7:17).

4. Quina relació tenien al principi els egipcis i els israelites?

⁴ Els descendents de Jacob van viure més de dos-cents anys a Egipte, en una regió del delta del Nil anomenada Goixen (Gèn. 45:9, 10). Els israelites habitaven en pobles petits i pasturaven els seus ramats i vacades, i sembla que, durant aproximadament la meitat del temps que van ser allà, van viure en pau amb els egipcis. De fet, Faraó els havia donat una càlida benvinguda perquè coneixia Josep i el tenia en alta estima (Gèn. 47:1-6). Així, doncs, malgrat que els egipcis menyspreaven els pastors, havien de tolerar la presència dels israelites (Gèn. 46:31-34).

5, 6. (a) Com va canviar la situació dels israelites a Egipte? (b) Com es va salvar Moisès, i què va fer Jehovà pel seu poble?

⁵ Però la situació del poble de Déu canviaria dràsticament. Amb el temps, «pujà un nou rei sobre Egipte que no havia conegut Josep. I digué al seu poble: Heus aquí, el poble dels fills d’Israel és més nombrós i poderós que nosaltres. I els egipcis obligaren els fills d’Israel a treballar amb rigor, i els amargaren llurs vides amb treball cruel: en el fang i els maons, i tota mena de treballs en el camp, i tota mena de treballs en els quals servien amb rigor» (Èx. 1:8, 9, 13, 14).

⁶ Aquell Faraó fins i tot va manar que es matessin tots els nens hebreus que naixessin (Èx. 1:15, 16). Precisament, aquell va ser el moment en què va néixer Moisès, i per això, quan tenia tres mesos, la seva mare el va amagar entre les canyes del Nil. Allà el va trobar la filla de Faraó i més tard el va adoptar. Afortunadament va ser Joquèbed, la mare de Moisès, qui el va criar durant els seus primers anys de vida, cosa que va afavorir que es convertís en un fidel servent de Jehovà (Èx. 2:1-10; Heb. 11:23-25). Com que Jehovà va veure el sofriment del seu poble, «els tingué en  compte» i va decidir alliberar-los dels seus opressors amb l’ajuda de Moisès, qui va guiar els israelites per sortir d’Egipte (Èx. 2:24, 25; 3:9, 10). D’aquesta manera, Jehovà va «rescatar» el Seu poble (Èx. 15:13; llegeix Deuteronomi 15:15).

7, 8. Com es va convertir el poble de Jehovà en una nació santa?

⁷ Tot i que Jehovà encara no havia organitzat els israelites com una nació, sí que els havia escollit com el seu poble. Per això, Moisès i Aaron van rebre la instrucció de dir a Faraó: «Així ha parlat Jahveh, el Déu d’Israel: Deixa marxar el meu poble, perquè em celebri una festa al desert» (Èx. 5:1).

⁸ Per alliberar els fills d’Israel de l’esclavitud a Egipte van fer falta deu plagues i la destrucció de Faraó i els seus exèrcits a les aigües del mar Roig (Èx. 15:1-4). Menys de tres mesos després, Jehovà va fer un pacte amb els israelites a la muntanya del Sinaí, i els va fer aquesta important promesa: «Si voleu de veritat escoltar la meva veu i guardar el meu pacte, llavors sereu el meu tresor especial entre tots els pobles, [...] una nació santa» (Èx. 19:5, 6).

9, 10. (a) Segons Deuteronomi 4:5-8, com ajudava la Llei a mantenir els israelites separats de la gent d’altres nacions? (b) Què havien de fer els israelites per demostrar que eren «un poble sant» per a Jehovà?

⁹ Mentre encara eren a Egipte, i abans de ser esclavitzats, els hebreus estaven organitzats en tribus dirigides pels caps de família, o patriarques. Aquests caps de família, igual que els servents de Jehovà que van viure abans que ells, tenien la funció de governants, jutges i sacerdots de les seves cases (Gèn. 8:20; 18:19; Job 1:4, 5). Però mitjançant Moisès, Jehovà els va donar un codi de lleis que els diferenciaria de les altres nacions (llegeix Deuteronomi 4:5-8; Sl. 147:19, 20). La Llei va establir que hi hagués un sacerdoci separat, i que «els ancians», que eren homes respectats pel seu coneixement i saviesa, administressin la justícia (Deut. 25:7, 8). La Llei va establir normes per a les activitats religioses i socials d’aquesta nova nació.

¹⁰ Just abans que els israelites entressin a la Terra Promesa, Jehovà els va repetir les seves lleis, i Moisès va afegir: «Jahveh t’ha fet declarar avui que tu li seràs un poble especial, com ell t’ha promès, i que guardaràs tots els seus manaments. I t’establirà per sobre totes les nacions que ha fet, per lloança, i per anomenada, i per glòria, i per ser un poble sant per a Jahveh, el teu Déu» (Deut. 26:18, 19).

11-13. (a) Qui es va unir al poble escollit de Déu? (b) Què havia de fer un estranger si volia adorar Jehovà?

¹¹ Tot i que Jehovà ja tenia una nació escollida a la Terra, va permetre que persones que no eren israelites visquessin amb el seu poble. Per exemple, quan va alliberar els hebreus de l’esclavitud a Egipte, «una multitud barrejada» de persones que no eren israelites, inclosos egipcis, els van acompanyar (Èx. 12:38). Durant la setena plaga, alguns dels «servents del Faraó» van obeir l’advertència de Jehovà i, probablement, van formar part de la multitud barrejada que va sortir d’Egipte amb els israelites (Èx. 9:20).

¹² Just abans que els israelites creuessin el Jordà per ocupar la terra de Canaan, Moisès els va dir que havien d’estimar els estrangers que residien amb ells  (Deut. 10:17-19). El poble escollit de Déu havia d’acceptar tots els estrangers que volguessin viure segons les lleis bàsiques que havia donat Moisès (Lev. 24:22). Alguns estrangers que vivien amb ells fins i tot es van fer adoradors de Jehovà. Molts compartien els mateixos sentiments que Rut, la moabita, qui va dir a Noemí, que era israelita: «El teu poble serà el meu poble, i el teu Déu serà el meu Déu» (Rut 1:16). Aquests estrangers es van convertir en prosèlits, i els homes es van circumcidar (Èx. 12:48, 49). I Jehovà els va acceptar com a part del seu poble escollit (Nom. 15:14, 15).

¹³ Durant la dedicació del temple de Salomó, va quedar clar que Jehovà aprovava els adoradors que no eren israelites. Això va quedar reflectit en l’oració de Salomó: «Escolta també l’estranger que no pertany al teu poble Israel, quan vingui d’una terra llunyana per raó del teu gran Nom, i de la teva mà forta i del teu braç estès, i vingui a pregar vers aquesta casa; i tu escoltaràs des dels cels, el lloc on resideixes, i faràs segons tot el que aquell estranger et demani, a fi que tots els pobles de la terra coneguin el teu Nom, per tenir temor de tu, com el teu poble Israel, i que sàpiguen que el teu Nom és invocat en aquesta casa que he construït» (2 Cròn. [Par.] 6:32, 33). I fins i tot en els dies de Jesús, tots els estrangers que volguessin adorar Jehovà ho podien fer en companyia del poble escollit de Déu (Jn. 12:20; Fe. 8:27).

14-16. (a) En quin sentit Israel havia de ser una nació de testimonis de Jehovà? (b) Quina obligació moral té el poble de Déu d’avui dia?

¹⁴ Mentre que els israelites adoraven el seu Déu, Jehovà, les altres nacions adoraven els seus propis déus. En el temps del profeta Isaïes, Jehovà va comparar la situació del món amb un judici, i va desafiar els déus de les nacions dient-los que presentessin testimonis que poguessin provar que eren déus reals. Va dir: «Que totes les nacions s’apleguin juntes, i els pobles es reuneixin. ¿Qui [dels seus déus] d’entre  ells declara això, i ens fa escoltar les coses primeres? Que presentin el seus testimonis, a fi que siguin justificats, o que escoltin i diguin: És veritat» (Is. 43:9).

¹⁵ Els déus de les nacions no van poder presentar cap prova que demostrés que eren déus verdaders. Eren simples ídols que no podien parlar i que necessitaven algú que els traslladés d’aquí cap allà (Is. 46:5-7). Però Jehovà va dir al seu poble Israel: «Vosaltres sou els meus testimonis [...] i el meu servent que jo he elegit, a fi que ho sapigueu i cregueu en mi, i entengueu que jo sóc ell; abans de mi no s’ha format cap Déu, i després de mi no n’hi haurà cap. Jo, jo sóc Jahveh, i fora de mi no hi ha qui salvi. [...] Vosaltres sou els meus testimonis [...], i jo sóc Déu» (Is. 43:10-12).

¹⁶ Com els testimonis d’un judici, el poble de Jehovà va tenir l’honor de testificar que Jehovà és l’únic Déu verdader. Ell va dir: «Aquest poble l’he format per a mi mateix; ells proclamaran la meva lloança» (Is. 43:21). Eren el poble que portava el seu nom. I, com que Jehovà els havia alliberat d’Egipte, tenien l’obligació moral de defensar la sobirania del seu Déu davant de tots els pobles de la Terra. De fet, la seva actitud havia de ser com la que tindria el poble de Déu avui dia, tal com Miquees va profetitzar més endavant: «Tots els pobles caminen cadascú en el nom del seu déu, però nosaltres caminarem en el Nom de Jahveh, el nostre Déu, per sempre i eternament» (Miq. 4:5).

17. Per què Jehovà veia Israel com una vinya que no servia per a res?

¹⁷ Tristament, Israel es va deixar influenciar per les nacions que adoraven déus de fusta i pedra, i va ser deslleial al seu Déu, Jehovà. Al segle VIII a. de la n. e., el profeta Osees va comparar Israel amb una vinya que havia deixat de produir bon fruit. Va dir que els israelites «multiplicaven els altars» a altres déus i que tenien el cor «dividit», i els va declarar «culpables» (Os. 10:1, 2). Aproximadament un segle i mig més tard, Jeremies va registrar les següents paraules que Jehovà va dirigir al Seu poble infidel: «T’he plantat com un cep escollit, una llavor autèntica; ¿com te m’has tornat en una degenerada [...]? ¿I on són els teus déus, que t’has fabricat? Que s’alcin, si et poden salvar en el temps del teu mal [...]. Però el meu poble s’ha oblidat de mi» (Jer. 2:21, 28, 32).

18, 19. (a) Com va predir Jehovà que tindria un nou poble que portaria el seu nom? (b) Què examinarem al pròxim article?

¹⁸ En comptes de produir bons fruits, és a dir, practicar l’adoració pura i actuar com a testimonis fidels de Déu, els israelites van produir fruits podrits; van cometre idolatria. És per això que Jesús va dir als hipòcrites guies religiosos de la seva època: «El regne de Déu us serà pres i serà donat a un poble que en faci els fruits» (Mt. 21:43). Només els qui formessin part del «nou pacte», predit per Jeremies, podrien formar part d’aquest nou poble, l’Israel espiritual. Jehovà va dir el següent sobre els qui formarien part del nou pacte: «Jo seré el seu Déu, i ells seran el meu poble» (Jer. 31:31-33).

¹⁹ Després que l’antic Israel li va ser infidel, Jehovà va escollir l’Israel espiritual perquè fos el seu poble en el segle primer. Però, i avui dia, qui és el seu poble? Com poden les persones sinceres identificar els verdaders adoradors de Déu? Aquestes preguntes es responen al pròxim article.