El fet que Déu mateix lluités contra els egipcis mostra que no condemna totes les guerres. En ocasions va permetre que el seu poble, Israel, combatés amb altres nacions. Per exemple, els hi va manar que lluitessin amb els cananeus, que eren extremadament malvats (Deuteronomi 9:5; 20:17, 18). També va ordenar a David, un rei d’Israel, que combatés contra els filisteus que els oprimien. Déu fins i tot li va donar una estratègia militar que assegurava la victòria (2 Samuel 5:17-25).

Aquests relats bíblics mostren que quan els israelites es veien amenaçats per alguna forma de maldat i opressió, Déu autoritzava la guerra per protegir el seu poble i l’adoració verdadera. Però fixa’t en aquests tres factors clau de les guerres que es lluitaven sota la direcció de Déu:

1. NOMÉS DÉU DECIDIA QUI PARTICIPARIA EN LA GUERRA. En una ocasió, Déu va dir als israelites: «No us caldrà combatre». Per què? Déu seria qui lluitaria per ells (2 Cròniques [Paralipòmens] 20:17; 32:7, 8). I això és el que va fer moltes vegades, com en el cas esmentat en la introducció. Però en altres ocasions Déu va manar al seu poble Israel que lluités en guerres que ell aprovava, relacionades amb la conquesta i la defensa de la Terra Promesa (Deuteronomi 7:1, 2; Josuè 10:40).

2. NOMÉS DÉU DECIDIA QUAN TINDRIA LLOC LA GUERRA. Els servents de Déu havien d’esperar pacientment que arribés el moment que ell creia convenient per lluitar contra l’opressió i la maldat  que els envoltava. Fins aleshores no podien prendre’s la llibertat de lluitar pel seu compte. Quan ho feien, no comptaven amb l’aprovació divina. De fet, la Bíblia mostra que quan els israelites s’atrevien a combatre en una batalla que Déu no havia autoritzat, els resultats solien ser desastrosos. *

3. DÉU NO S’ALEGRA DE LA MORT DE LES PERSONES, ENCARA QUE SIGUIN MALVADES. Jehovà Déu és la Font de la vida i el nostre Creador (Salm 36:9). Per aquesta raó, no li agrada veure com la gent mor. Però tristament hi ha persones malicioses que planegen oprimir i fins i tot matar els altres (Salm 37:12, 14). Per posar fre a aquesta barbàrie, Déu de vegades ha permès que es faci guerra contra els malvats. Tot i això, durant els anys que va deixar que els israelites participessin en aquestes guerres, Déu va continuar sent «misericordiós» i «lent per a la ira» amb els opressors d’Israel (Salm 86:15). Per exemple, va decretar que abans que els israelites lluitessin contra una ciutat, li havien de fer «una proposta de pau» perquè els seus habitants poguessin canviar la seva conducta i evitar la guerra (Deuteronomi 20:10-13, MM). D’aquesta manera Déu va mostrar el seu parer: «No desitjo la mort del malvat, sinó que el malvat torni enrere del seu camí, i visqui» (Ezequiel 33:11, 14-16). *

Pel que hem vist fins ara, queda clar que en el passat Déu veia la guerra com un mitjà legítim per posar fi a diverses formes d’opressió i maldat. Però era Déu, no els humans, qui tenia el dret a decidir quan tenia lloc la guerra i qui hi havia de participar. Va lluitar Déu de manera brutal o sanguinària? Al contrari, ell odia la violència (Salm 11:5). Va canviar el seu punt de vista sobre la guerra quan el seu Fill, Jesucrist, va començar el seu ministeri en el segle primer?