Aquest període de captiveri espiritual va durar des del segle II de la n. e. fins l’any 1919. Com es justifica aquesta nova comprensió?

Tot indica que l’any 1919 els ungits van ser alliberats de Babilònia, la gran, i des de llavors s’han anat reunint a la congregació cristiana ja restaurada. Pensa en el següent: el poble de Jehovà va ser provat i refinat després que el regne de Déu fos establert al cel l’any 1914 (Mal. 3:1-4). * Llavors, el 1919, Jesús va nomenar «el servent fidel i assenyat» per donar «l’aliment [espiritual] al seu temps» al poble de Déu ja purificat (Mt. 24:45-47). Aquell any, el poble de Déu va ser alliberat del captiveri simbòlic de Babilònia, la gran, i va tornar a servir Jehovà d’una manera aprovada i refinada (Ap. 18:4). Ara bé, quan va començar aquest captiveri?

En el passat, vam explicar que el poble de Déu va estar captiu sota Babilònia, la gran, durant un període breu de temps que va començar l’any 1918. Per exemple, La Torre de Guaita del 15 de març de 1992 (en espanyol) va afirmar: «Tal com l’antic poble de Déu va ser portat al captiveri a Babilònia durant cert temps, es pot dir que, en cert sentit, l’any 1918 els servents de Jehovà van arribar a ser captius de Babilònia, la gran». Tot i això, una investigació més profunda mostra que aquest captiveri va començar molt abans del 1918.

Analitzem, per exemple, la profecia d’Ezequiel 37:1-14, que va predir el captiveri i l’alliberament del poble de Déu. En una visió, Ezequiel va veure una vall plena d’ossos. Jehovà li va explicar que aquests ossos representaven «tota la casa d’Israel». Aquesta profecia, en un compliment més ampli, també aplica a «l’Israel de Déu» (Gàl. 6:16; Fe. 3:21). Després, Ezequiel va veure que els ossos tornaven a la vida i formaven un gran exèrcit. Quina manera tan apropiada de descriure la resurrecció espiritual del poble de Jehovà que va finalitzar amb els fets de l’any 1919! Però, com mostra aquesta visió que el captiveri espiritual implicava un període de temps més llarg?

En primer lloc, el relat diu que els ossos de les persones mortes eren «molt secs» (Ez. 37:2, 11). Això significa que feia molt de temps que aquelles persones havien mort. En segon lloc, els morts van tornar a la vida de manera progressiva, no de sobte.  Com? Al principi, hi va haver un soroll, un fort enrenou, i acte seguit, «els ossos s’ajuntaren, os amb os». Llavors, s’hi van afegir els «nervis» i la «carn», i després la pell va recobrir els cossos. Més tard, «l’esperit entrà en ells i van viure». Finalment, Jehovà els va donar la terra on havien viscut. Sense cap dubte, tot això requeriria el seu temps (Ez. 37:7-10, 14).

Tal com s’havia profetitzat, el captiveri de la nació d’Israel va durar molt de temps. Va començar l’any 740 abans de la nostra era, quan el regne de deu tribus del nord va ser conquerit i molts dels seus habitants van ser portats a l’exili. Després, el 607 a. de la n. e., la ciutat de Jerusalem va ser destruïda i la gent del regne de les dues tribus del sud també va ser portada a l’exili. Finalment, aquest captiveri va acabar l’any 537 a. de la n. e., quan un petit grup de jueus va tornar a Jerusalem per reconstruir el temple i restaurar l’adoració verdadera.

Tenint en compte tots aquests detalls, és evident que el poble de Déu va estar captiu a Babilònia, la gran, durant molt temps, no només des del 1918 fins el 1919. Jesús també va parlar d’aquest període de temps quan va predir que la mala herba simbòlica, els cristians falsos, creixeria juntament amb el blat, «els fills del regne» (Mt. 13:36-43). Durant aquell temps, cada vegada hi havia menys cristians verdaders i més apòstates. D’aquesta manera la congregació cristiana va arribar a estar captiva sota la influència de Babilònia, la gran. Aquest captiveri va començar durant el segle II de la n. e. i va acabar quan es va netejar el temple espiritual al temps de la fi (Fe. 20:29, 30; 2 Tes. 2:3, 6; 1 Jn. 2:18, 19).

Al llarg d’aquell temps de captiveri espiritual, els líders religiosos i els seus aliats polítics desitjaven mantenir el seu poder, i per això van fer tot el possible perquè la Paraula de Déu no arribés a la gent. Per exemple, de vegades llegir la Bíblia en la llengua que les persones parlaven era un crim. De fet, a alguns que ho van fer els van cremar a la foguera. A d’altres que s’atrevien a parlar en contra del que ensenyava l’església els castigaven amb duresa. D’aquesta manera, acabaven amb qualsevol intent de difondre la llum de la veritat.

I què podem dir sobre la segona part de la visió d’Ezequiel que parla de la restauració del poble de Déu? Com i quan va tenir lloc això? La veritat és que aquest procés de restauració espiritual va ser gradual. Durant els segles que van precedir el temps de la fi hi va haver un fort enrenou. En quin sentit? Tot i que la major part de la gent es deixava portar pel que ensenyava la religió falsa, hi va haver persones fidels que van intentar defensar les veritats bíbliques i promoure l’adoració verdadera. Per exemple,  alguns van fer grans esforços per traduir i produir bíblies en les llengües de la gent. Altres van donar a conèixer les veritats que van descobrir a la Paraula de Déu.

Llavors, cap a finals del segle XIX, Charles Taze Russell i els seus companys es van esforçar molt per recuperar les veritats de la Bíblia i servir fidelment Jehovà. Va ser com si als esquelets espirituals de la visió d’Ezequiel se’ls posés simbòlicament la carn i la pell. Aquells cristians van ajudar altres persones sinceres a conèixer la veritat bíblica fent servir publicacions com ara la revista Zion’s Watch Tower («La torre de guaita de Sió»). Més tard, l’any 1914, el «Fotodrama de la creació», i després, el 1917, el llibre The Finished Mystery («El misteri finalitzat») van enfortir molt el poble de Déu. Finalment, el 1919, el poble de Jehovà va tornar a la vida simbòlicament i va ser col·locat a la seva nova terra espiritual. Des d’aleshores, milions de persones que tenen l’esperança de viure a la terra s’han unit als ungits i tots plegats han arribat a ser «un gran exèrcit, molt nombrós» (Ez. 37:10; Zac. 8:20-23). *

Així, doncs, és evident que el poble de Déu va arribar a estar captiu sota Babilònia, la gran, durant el segle II de la n. e., quan va créixer l’apostasia. Aquest temps de captiveri va ser un període de foscor espiritual tal com ho va ser en el cas dels israelites exiliats a Babilònia. Ara bé, avui en dia, després de segles d’opressió espiritual, la veritat bíblica s’està predicant per tot arreu. Quina alegria sentim de viure en el temps en què «aquells que són savis brillaran», i «molts seran purificats» i «refinats»! (Dan. 12:3, 10.)

En poques paraules, no podem saber amb seguretat si Jesús va ser realment al temple de Jerusalem o si només el va contemplar en una visió. Tot i això, a les nostres publicacions s’han mencionat les dues possibilitats en alguna ocasió.

Analitzem primer el que diu la Bíblia. Quan l’apòstol Mateu va escriure sobre aquest fet, va dir per inspiració: «Llavors el diable se l’enduu [a Jesús] a la ciutat santa, i el posa sobre el pinacle del temple», és a dir, sobre la part més alta (Mt. 4:5). I el relat paral·lel de Lluc diu: «I el dugué a Jerusalem, i el posà sobre el pinacle del temple» (Lc. 4:9).

En el passat, les nostres publicacions van afirmar que és possible que, quan Satanàs va temptar Jesús, no el portés físicament al temple. Per exemple, a La Torre de Guaita de l’1 de març de 1961 es va explicar: «No sembla raonable pensar que tot el que apareix al relat de les temptacions de Jesús al desert fa referència a llocs o edificis literals. De fet, no hi ha cap muntanya des de la qual es puguin veure “tots els reialmes del món i la seva glòria”. Per tant, és lògic concloure que Satanàs no va portar Jesús físicament “a la ciutat santa” i el va posar “sobre el pinacle del temple”. Res d’això era necessari perquè fos una verdadera temptació». No obstant això, alguns articles posteriors d’aquesta revista van dir que si Jesús hagués saltat, tal com Satanàs li havia demanat, podria haver estat un suïcidi.

Algunes persones afirmen que Jesús no podia haver pujat a dalt del santuari del temple perquè no era levita, i per aquest motiu pensen que Satanàs va fer servir una visió per portar-lo al temple. Això s’assembla molt al que li va passar al profeta Ezequiel molts anys abans (Ez. 8:3, 7-10; 11:1, 24; 37:1, 2).

Ara bé, si Jesús va ser portat al temple en una visió, podrien sorgir les següents preguntes:

• Va ser aquesta temptació real, o imaginària?

• A les altres dues temptacions, Satanàs li va demanar a Jesús que transformés pedres reals en pans reals i que li fes un acte d’adoració real. Tenint en compte això, no podia ser que també li demanés saltar de veritat des del temple?

D’altra banda, si Jesús va ser físicament a la part més alta del temple, ens podríem preguntar:

• Va desobeir Jesús la Llei pujant a dalt del santuari?

• Com va arribar Jesús a Jerusalem des del desert?

Analitzar informació addicional ens pot ajudar a respondre les darreres dues preguntes.

El professor D. A. Carson comenta que la paraula grega hierón, que es va traduir com «temple» en els dos relats, «probablement fa referència a tot el complex del temple, i no tan sols al santuari». Per això, Jesús no havia de ser necessàriament a dalt del santuari. Per exemple, podria haver estat al cantó sud-est de la zona del temple, el lloc més alt, on hi havia un terrat amb una barana. L’altura des d’allà fins al llit del torrent del Cedró era d’uns 137 m. Per aquest motiu, l’historiador Josep Flavi va dir que una persona que mirés cap avall des d’aquell lloc «es marejaria». Per tant, Jesús, que no era levita, podria haver estat allà sense que ningú s’estranyés.

Però, com podria haver arribat Jesús al temple des del desert? La veritat és que no ho podem saber amb seguretat. La breu descripció que fa la Bíblia de les temptacions no revela quant de temps van durar ni a quina zona del desert es trobava Jesús exactament. Per això, no podem descartar la possibilitat que Jesús hagués caminat fins al temple, tot i que això requeria cert temps. A més, el relat bíblic tampoc especifica si Jesús va estar al desert tot el temps que Satanàs el va temptar, únicament diu que va ser endut a Jerusalem.

Què podem dir, doncs, de la temptació en què Satanàs li va mostrar «tots els reialmes del món»? És evident que Jesús no va veure realment tots els regnes perquè no hi ha cap muntanya des d’on es puguin veure tots. Per tant, pot ser que Satanàs utilitzés algun tipus de visió per mostrar a Jesús aquests regnes, tal com es pot fer servir un projector i una pantalla per mostrar imatges de diferents llocs del món. Ara bé, encara que Satanàs utilitzés una visió, l’acte d’adoració hauria estat real, no imaginari (Mt. 4:8, 9). Tenint en compte tot això, quan Satanàs va portar Jesús al temple, segurament volia que posés en risc la seva vida saltant des d’allà, un fet real que hauria tingut conseqüències molt més greus que si s’hagués tractat només d’una simple visió.

En conclusió, com ja hem dit al començament, no podem ser dogmàtics en aquesta qüestió. No podem descartar que Jesús anés realment a Jerusalem i que pugés a la part més alta del temple. Ara bé, podem estar ben segurs que aquestes temptacions van ser reals i que, en cada cas, Jesús va donar una resposta clara i contundent a Satanàs.