L’AIRE fresc que es respirava aquell matí a Brookings, Dakota del Sud (EUA), em recordava que quedava poc perquè el fred envaís completament la zona. Per això us semblarà sorprenent que, aquell matí, un grupet de gent estiguéssim tremolant de fred dins d’un estable, davant d’un abeurador de bestiar ple d’aigua freda. Deixeu-me que us expliqui alguns detalls de la meva vida i així entendreu què hi feia allà.

Vaig néixer el 7 de març de 1936 i era el menut de quatre germans. Vivíem en una granja petita a l’est de Dakota del Sud. Treballar a la granja era una part important de la nostra vida familiar, però no era la més important. Els meus pares es van batejar com a Testimonis de Jehovà el 1934. Van dedicar la seva vida al nostre Pare celestial, i servir-lo era la seva prioritat. El meu pare, en Clarence, i un temps més tard el meu tiet Alfred van ser servents de companyia (actualment coordinadors del consell d’ancians) a la nostra petita congregació de Conde, a Dakota del Sud.

Anar a les reunions i parlar casa per casa sobre la meravellosa esperança que dóna la Bíblia per al futur era part de la nostra rutina familiar. L’educació que ens van donar els pares i el seu exemple van influir molt positivament en nosaltres. Tant la meva germana Dorothy com jo ens vam fer publicadors als sis anys. El 1943 em vaig apuntar a l’Escola de predicació teocràtica, que tot just havia començat a les nostres reunions.

Els congressos eren una altra part molt important de la nostra vida. El germà Grant Suiter va ser l’orador visitant del congrés de 1949, que es va celebrar a Sioux Falls, a Dakota del Sud. Encara recordo el títol del seu discurs: «És més tard del que penses!». Va destacar que tots els cristians  dedicats han d’utilitzar al màxim les seves vides per predicar les bones notícies del Regne de Déu. Allò em va motivar a dedicar-me a Jehovà. Va ser al següent congrés de circuit, a Brookings, que em vaig trobar dins d’aquell gèlid estable, fent cua per batejar-me. El 12 de novembre de 1949, aquell abeurador d’acer es va convertir en una piscina per als quatre que estàvem a punt de batejar-nos.

A partir d’aquell moment vaig tenir la meta de ser pioner, i la vaig complir als quinze anys, l’1 de gener de 1952. La Bíblia diu que «el qui camina amb els savis esdevindrà savi», i a la meva família hi havia moltes persones sàvies que em van donar suport (Prov. 13:20). El tiet Julius, que tenia seixanta anys, va ser el meu company de predicació. Tot i la diferència d’edat, ens ho vam passar molt bé predicant plegats. Vaig aprendre molt de l’experiència que havia guanyat al llarg de la seva vida. I la Dorothy tampoc va trigar gaire a fer-se pionera.

De jove, els pares sempre convidaven a casa molts superintendents de circuit i les seves esposes. Una parella que em va ajudar molt va ser en Jesse i la Lynn Cantwell. En part, vaig decidir ser pioner gràcies a l’ànim que em van donar. El seu interès en mi va despertar el desig de posar-me metes. Quan visitaven les congregacions dels voltants, de vegades em convidaven a predicar amb ells. M’encantaven aquelles estones!

Els següents superintendents itinerants van ser en Bud i la Joan Miller. En aquell temps tenia divuit anys i em tocava fer el servei militar. Al principi, el centre de reclutament local em va assignar fer feines que jo considerava que anaven en contra de la neutralitat cristiana. I jo volia predicar les bones notícies del Regne (Jn. 15:19). Així és que vaig demanar al centre de reclutament que se’m reconegués com a ministre religiós.

Em va commoure que el germà Miller s’oferís a acompanyar-me quan em van citar per presentar-me al centre de reclutament. Ell era molt obert i no es deixava intimidar fàcilment. Anar al costat d’aquell home tan espiritual em va ajudar a tenir confiança en mi mateix. Com a resultat, a finals de l’estiu de 1954, vaig rebre el reconeixement de ministre religiós. Això va aplanar el camí perquè aconseguís una altra meta teocràtica.

 Durant aquesta època vaig rebre la invitació de servir a Betel, concretament a la Granja de la Watchtower, tal com es coneixia abans, a Staten Island, Nova York. Vaig tenir el privilegi de servir-hi durant uns tres anys. Gràcies a conèixer persones sàvies i treballar amb elles, vaig viure moltes experiències meravelloses.

A la granja de Staten Island s’hi trobava l’emissora WBBR, la qual van dirigir els Testimonis de Jehovà del 1924 al 1957. A la granja només hi treballàvem uns quinze o vint membres de la família Betel. La majoria érem joves i no teníem gaire experiència, però l’Eldon Woodworth, un germà gran que era ungit, treballava amb nosaltres. L’Eldon sempre va demostrar ser molt savi. Es preocupava per nosaltres com si fos el nostre pare, i això ens va ajudar a trobar l’equilibri en sentit espiritual. En ocasions, quan es feia difícil treballar amb persones imperfectes, el germà Woodworth solia dir: «És meravellós veure el que el Senyor fa amb els qui ha d’utilitzar».

També va ser un privilegi tenir el germà Frederick Franz entre nosaltres. La seva saviesa i el seu coneixement de les Escriptures ens van marcar positivament, i a més s’interessava per cadascun de nosaltres. El nostre cuiner era en Harry Peterson, tot i que en realitat el seu cognom era Papargyropoulos, però ens era més fàcil dir-li així. També era ungit, i sentia passió per la predicació. El germà Peterson feia molt bé la seva feina a Betel, però mai va deixar de banda la predicació. Cada mes entregava centenars de les nostres revistes. I era un pou de saviesa espiritual! Sempre contestava moltes de les nostres preguntes.

El que la granja produïa es processava en una fàbrica de conserves que teníem allà mateix. Cada any es feien uns 45.000 pots de fruites i verdures per a tota la família Betel. Va ser aquí on vaig tenir el privilegi de servir amb l’Etta Huth, una germana increïblement sàvia. Ella era la responsable de preparar els aliments per a les conserves. A la temporada que hi havia més feina venien germanes de la zona a ajudar-nos, i l’Etta s’encarregava d’organitzar-ho tot. Encara que tenia un paper molt important a la fàbrica, sempre va procurar ser un exemple a l’hora de respectar  els germans que supervisaven la granja. Per a mi, va ser un exemple exceŀlent de submissió a l’autoritat teocràtica.

L’Angela Romano va ser una de les germanes joves que van venir a treballar. L’Etta la va ajudar molt quan va acceptar la veritat. Vaig conèixer aquesta germana tan sàvia mentre treballava a Betel, i a dia d’avui ja portem cinquanta-vuit anys junts. L’Angie i jo ens vam casar l’abril de 1958. Durant aquest temps, hem gaudit de molts privilegis de servei. A través dels anys, la lleialtat incondicional que l’Angie té per Jehovà ha enfortit el nostre matrimoni. Sé que sempre puc confiar en ella, sigui quin sigui el repte que afrontem.

Quan es van vendre les instaŀlacions de la WBBR de Staten Island el 1957, vaig servir al Betel de Brooklyn per un temps. Quan em vaig casar, vaig sortir de Betel, i l’Angie i jo vam estar de pioners uns tres anys a Staten Island. Fins i tot vaig treballar per als nous propietaris de l’emissora de ràdio, la qual havia canviat de nom i ara es deia WPOW.

Tant l’Angie com jo estàvem convençuts que volíem portar una vida senzilla per servir allà on hi hagués necessitat. Com a resultat, a principis del 1961 vam acceptar una assignació com a pioners especials a Falls City, Nebraska. Al cap de poc de fer aquests canvis, vam rebre una invitació per assistir a l’Escola del ministeri del Regne, que en aquella època era un curs d’un mes de durada que es feia a South Lansing, Nova York. Aquest curs ens va encantar, i esperàvem tornar a Nebraska per posar en pràctica tot el que havíem après. Però vam rebre una nova assignació: ser missioners a Cambodja! Aquesta terra del sud-est asiàtic ens va fer descobrir aromes, sons i paisatges exòtics completament diferents a tot el que havíem experimentat fins aleshores. Estàvem impacients per predicar en aquell territori!

Amb tot, la situació política va canviar i ens van haver d’enviar a Vietnam del Sud. Durant els dos anys següents, vaig tenir greus problemes de salut i ens van aconsellar que tornéssim a casa. Vaig necessitar un temps per recuperar-me però, un cop em vaig posar bé, vam tornar a servir a temps complet.

El març de 1965 vam tenir el privilegi de servir a l’obra itinerant. Durant trenta-tres anys, l’Angie i jo vam servir a l’obra de circuit i de districte, cosa que va incloure molta feina abans i durant els congressos. Va ser tot un privilegi coŀlaborar en l’organització d’aquells congressos, ja que sempre havien estat molt importants per a mi. Durant uns anys vam viure a la zona de la ciutat de Nova York i es van celebrar un munt de congressos a l’estadi dels Yankees.

Tal com ha sigut el cas de molts dels qui serveixen a temps complet especial, a l’Angie i a mi ens esperaven assignacions emocionants i plenes de reptes. Per exemple, el 1995 em van demanar que fos instructor de l’Escola de capacitació ministerial. Tres anys després, ens van convidar a Betel. Em vaig alegrar de tornar al lloc on havia  començat a servir a temps complet especial feia més de quaranta anys. Durant un temps vaig treballar al Departament de Servei i vaig ser instructor de diverses escoles. L’any 2007, el Consell Rector va formar el Departament d’Escoles Teocràtiques, el qual s’encarregaria d’organitzar les escoles que es feien a Betel. Vaig tenir el privilegi de ser-ne el superintendent durant uns anys.

Recentment hem vist que hi ha hagut molts canvis a les escoles teocràtiques. Per exemple, el 2008 es va inaugurar l’Escola per a ancians de congregació. Durant els dos anys següents, més de dotze mil ancians van rebre capacitació al Betel de Brooklyn i a Patterson. Aquesta escola encara continua a diferents països, i la dirigeixen instructors que han rebut capacitació. El 2010, l’Escola de capacitació ministerial es va convertir en l’Escola bíblica per a germans solters i, a més a més, es va crear l’Escola bíblica per a matrimonis.

A partir del nou any d’activitat 2015, aquestes dues escoles es van fusionar i en va sortir l’Escola per a proclamadors del Regne. Ara els alumnes podien ser tant matrimonis com solters o solteres. Germans de tot el món es van posar molt contents al saber que aquesta escola es faria a moltes sucursals. És molt emocionant veure com s’ha estès l’oportunitat de rebre educació teocràtica, i estic molt content d’haver conegut germans que s’han fet disponibles per adquirir aquesta capacitació.

Quan miro enrere i penso en tot el que he viscut des que em vaig batejar en aquell abeurador, dono gràcies a Jehovà per totes les persones sàvies que m’han ajudat en el camí de la veritat. No totes eren de la meva edat o cultura, però eren persones espirituals. Era evident que estimaven Jehovà per la seva manera de comportar-se i d’actuar. A l’organització de Déu, hi ha moltes persones sàvies amb qui podem caminar, i jo he tingut l’oportunitat de fer-ho i d’aprendre moltíssim.