JOSEP D’ARIMATEA no sap d’on ha tret el valor necessari per comparèixer davant de Ponç Pilat, ja que tothom sap que aquest governador romà és molt obstinat. Ara bé, perquè Jesús rebi un enterrament digne, algú ha de demanar a Pilat que entregui el cos. Al final, la reunió que té Josep amb el governador no ha estat tan difícil com semblava. Després que un centurió confirma la mort de Jesús, Pilat dóna el vistiplau a la seva soŀlicitud. I ara Josep, tot i que està molt trist, torna ràpidament al lloc on han executat Jesús (Mc. 15:42-45).

• Qui era Josep d’Arimatea?

• Quina relació tenia amb Jesús?

• I per què ens ha d’interessar la seva història?

L’Evangeli de Marc diu que Josep era «un membre respectat del Consell». Segons el context, el Consell només podia ser el Sanedrí, que actuava com a tribunal suprem jueu i com a govern local (Mc. 15:1, 43, nota). Josep era una persona prominent i, per això, va poder tenir una audiència amb el governador romà. A més, Josep era un home ric (Mt. 27:57).

Com a grup, el Sanedrí va demostrar una actitud hostil cap a Jesús. Els seus membres van conspirar contra ell per matar-lo. Tot i així, a Josep se’l coneixia com «un home bo i just» (Lc. 23:50). A diferència de la majoria dels seus companys, era una persona honesta, justa i obedient als manaments de Déu. A més, «esperava l’arribada del Regne de Déu», cosa que explicaria que es fes deixeble de Jesús (Mc. 15:43; Mt. 27:57). És probable que Josep acceptés les ensenyances de Jesús perquè valorava la veritat i la justícia.

Joan 19:38 diu que Josep «era deixeble de Jesús, però en secret per por dels jueus». Per què tenia por? Perquè sabia que els jueus menyspreaven Jesús i estaven disposats a fer fora de la sinagoga a qualsevol que digués que tenia fe en ell (Jn. 7:45-49; 9:22). Si algú era expulsat de la sinagoga, se l’humiliava, rebutjava i tractava com un marginat. Per aquest motiu, Josep evitava dir públicament que creia en Jesús, ja que fer-ho implicaria perdre la seva posició i reputació.

No només Josep es trobava en aquest dilema. Segons Joan 12:42, «fins i tot molts dirigents van creure en [Jesús], però no ho van reconèixer per por dels fariseus, perquè no els expulsessin de la sinagoga». Un altre membre del Sanedrí que també creia en Jesús va ser Nicodem (Jn. 3:1-10; 7:50-52).

Tot i que Josep era un deixeble de Jesús, no ho reconeixia obertament. Això era una situació delicada, especialment tenint en compte les següents paraules de Jesús: «A qui es posi de part meva davant de la gent, jo també em posaré de part seva davant del meu Pare celestial. Però a qui em rebutgi davant de la gent, jo també el rebutjaré davant del meu Pare celestial» (Mt. 10:32, 33). És clar, Josep no va negar directament Jesús, però tampoc va tenir el valor de reconèixer que tenia fe en ell. I tu?

En defensa de Josep, la Bíblia diu que ell no va donar suport al complot del Sanedrí contra Jesús (Lc. 23:51). Alguns diuen que potser no estava present quan  Jesús va ser jutjat. Sigui com sigui, Josep es va sentir molt trist davant d’aquella terrible injustícia, però no podia fer res per evitar-la.

Quan Jesús va morir, Josep va vèncer les seves pors i va decidir posar-se de part dels seguidors de Jesús. Això queda clar a Marc 15:43 on diu que ell «es va armar de valor i es va presentar davant de Pilat per demanar-li el cos de Jesús».

Sembla que Josep va ser testimoni de la mort de Jesús, ja que va saber que estava mort abans que Pilat mateix. De fet, quan Josep va demanar el seu cos, el governant «volia saber si [...] ja era mort» (Mc. 15:44). Si Josep va veure Jesús agonitzant en un pal de turment, creus que aquesta horrible escena el va impulsar a fer-se un autoexamen i a posar-se de part de la veritat? És possible. Almenys, això el va motivar a passar a l’acció. Ja no seria un deixeble en secret.

La llei jueva exigia que els condemnats a mort fossin enterrats abans de la posta de sol (Deut. 21:22, 23). Així i tot, si depenia dels romans, o bé els deixaven als pals perquè es descomponguessin, o bé els llençaven a una tomba comuna. Però això no és el que Josep tenia pensat per a Jesús. A prop del lloc d’execució, aquest deixeble tenia una tomba tallada a la roca que no s’havia utilitzat mai, cosa que  indicava que Josep recentment s’havia traslladat d’Arimatea a Jerusalem i que pensava utilitzar aquella propietat com a tomba familiar * (Lc. 23:53; Jn. 19:41). El fet que Josep estigués disposat a enterrar Jesús a la seva tomba, era una mostra de generositat i també complia la profecia que deia que el Messies seria enterrat com «un home ric» (Is. 53:5, 8, 9).

Els quatre Evangelis registren que després de baixar del pal el cos de Jesús, Josep el va embolicar amb lli de bona qualitat i el va posar a la seva tomba (Mt. 27:59-61; Mc. 15:46, 47; Lc. 23:53, 55; Jn. 19:38-40). L’única persona que el va ajudar va ser Nicodem, qui va portar espècies aromàtiques que s’utilitzaven als enterraments. Com que els dos tenien una posició social elevada, és poc probable que fossin ells qui directament portessin el cos. Segurament van fer servir els seus servents per transportar-lo i enterrar-lo. Fos com fos, la feina que van dur a terme no era de poca importància. Qualsevol persona que tocava un mort era impur durant set dies i també ho era tot allò que tocava (Nom. 19:11; Ag. 2:13). En el seu cas, això implicaria que estiguessin aïllats durant la setmana de la Pasqua i no poguessin participar en les celebracions i costums d’aquesta festa (Nom. 9:6). A més, quan Josep va organitzar l’enterrament de Jesús, es va arriscar a ser objecte de burles per part dels seus companys. Amb tot, va estar disposat a acceptar les conseqüències d’enterrar Jesús de manera digna i d’identificar-se en públic com a deixeble de Crist.

Després de descriure l’enterrament de Jesús, la Bíblia no torna a parlar de Josep d’Arimatea. Però llavors, què se’n va fer? La veritat és que no se sap. Ara bé, tenint en compte el que hem analitzat, és molt probable que s’identifiqués obertament com a cristià. Després de tot, en aquells moments difícils no va tenir por sinó que va demostrar molta fe i valor. Això va ser un bon senyal.

Aquesta història ens fa reflexionar en una pregunta que tots ens hauríem de fer: «Hi ha alguna cosa —ja siguin les possessions, l’afecte a la família, la llibertat, la posició social o els estudis superiors— que sigui més important que la meva amistat amb Jehovà?».