Salta al contingut

Salta a l'índex

BIOGRAFIA

Un inici humil amb un final feliç

Un inici humil amb un final feliç

Vaig néixer a una petita cabanya de fusta que estava en un poblet anomenat Liberty, a Indiana (Estats Units). Els meus pares ja tenien tres fills: un nen i dues nenes. Més tard, la meva mare va tenir dos fills més i una filla.

La cabanya de fusta on vaig néixer

DURANT els anys que vaig anar a l’escola res va canviar. Els que estaven al primer curs eren els mateixos que acabarien amb tu l’escola. Al poble tu coneixies a tothom, i tothom et coneixia a tu.

Els meus pares van tenir set fills, i vaig aprendre a treballar al camp des de petit

Liberty estava envoltat de granges i sobretot es conreava blat de moro. El meu pare treballava en una d’aquestes granges quan jo era un nadó. D’adolescent, vaig aprendre a conduir un tractor i a fer altres feines de granger.

Quan vaig néixer, el meu pare no era gaire jove: tenia 56 anys, i la meva mare, 35. Tot i això, ell era prim i fort, i tenia bona salut. Era molt treballador i també ens ho va ensenyar a ser a nosaltres. Encara que mai va ser un home ric, sí que ens va donar un sostre, roba i menjar, i sempre va estar al nostre costat. Va morir amb 93 anys, i la meva mare, amb 86. Cap d’ells va servir Jehovà, i només un dels meus germans es va fer Testimoni i ha servit fidelment com a ancià des del 1972.

LA MEVA JOVENTUT

La meva mare era molt religiosa i ens portava a una església baptista cada diumenge. Als 12 anys, vaig sentir a parlar per primera vegada de la Trinitat. Ple de curiositat, li vaig preguntar a la mare: «Com pot ser que Jesús sigui el Pare i el Fill a la vegada?». Encara recordo la seva resposta: «Fill meu, això és un misteri. Nosaltres no ho podem entendre». Realment era un misteri per a mi. Amb tot, quan tenia uns 14 anys, em vaig batejar en un rierol de la zona i em van submergir tres vegades per la Trinitat.

El 1952, amb 17 anys, abans d’allistar-me a l’exèrcit

Mentre anava a l’institut, tenia un amic que era boxejador professional i em va introduir en el món de la boxa. Em vaig començar a entrenar i em vaig inscriure als Golden Gloves, una associació de boxa. Com que no se’m donava massa bé, després d’uns quants combats, ho vaig deixar. Més tard, em vaig allistar a l’exèrcit dels Estats Units i em van enviar a Alemanya. Allà els meus superiors van pensar que podria ser un bon líder i em van enviar a l’Acadèmia de Sotsoficials perquè volien que fes de l’exèrcit la meva carrera. Ara bé, aquest no era el meu desig i per això, l’any 1956, quan vaig acabar els dos anys de servei militar, em vaig graduar amb honors. Però no va passar massa temps fins que em vaig allistar en un exèrcit ben diferent.

Entre el 1954 i el 1956 vaig passar dos anys a l’exèrcit dels Estats Units

COMENÇO UNA NOVA VIDA

En aquella època de la meva vida, les peŀlícules i el meu entorn em van fer tenir una idea equivocada del que significava ser un home de veritat i van influir en la manera de comportar-me. A més, creia que els predicadors no eren prou ‘homes’. Però, llavors, vaig començar a aprendre coses que van donar un gir a la meva vida. Un dia estava conduint el meu descapotable vermell pel poble i dues noies em van saludar. Eren les germanes petites de l’home que s’havia casat amb la meva germana gran, i eren testimonis de Jehovà. En alguna ocasió ja m’havien donat La Torre de Guaita i la Desperta’t!, però em semblava que La Torre de Guaita era massa complicada per a mi. Amb tot, aquesta vegada em van convidar a l’Estudi de llibre de congregació, una reunió petita on s’estudiava i parlava de la Bíblia i que es feia a casa seva. Els hi vaig dir que m’ho pensaria, però elles em van somriure i em van preguntar: «Ens ho promets?». I jo els hi vaig respondre: «Us ho prometo».

La veritat és que em vaig penedir d’haver fet aquella promesa, però em sabia greu no complir la meva paraula. Per tant, aquella nit vaig anar a la reunió. El que més em va impressionar van ser els nens. No em podia creure que coneguessin tan bé la Bíblia! Després de tots els diumenges que vaig anar a l’església amb la meva mare, no sabia pràcticament res de la Bíblia. Per això, vaig decidir aprendre més i vaig començar a estudiar. Des d’un bon començament em van ensenyar que el nom del Déu Totpoderós és Jehovà. Vaig sentir que se m’havien obert els ulls! Anys enrere, quan li havia preguntat a la meva mare qui eren els testimonis de Jehovà, m’havia dit: «Són unes persones que adoren un senyor gran que es diu Jehovà».

Com que sabia que havia trobat la veritat, vaig progressar ràpidament. El març de 1957, nou mesos després d’aquella primera reunió, em vaig batejar. El meu punt de vista de com havia de ser i la meva actitud masclista havien canviat. Estic content de saber el que ensenya la Bíblia sobre el que implica ser un home de veritat. Jesús era perfecte i, per això, era molt fort físicament. Si hagués volgut, podria haver fet que el típic ‘mascle’ semblés insignificant al seu costat. Malgrat tot, en lloc de ficar-se en baralles, va deixar que el maltractessin, tal com s’havia predit (Is. 53:2, 7). Vaig entendre que un autèntic deixeble de Jesús «ha de ser amable amb tothom» (2 Tim. 2:24).

L’any següent, el 1958, vaig començar a servir de pioner, però poc després vaig haver de fer una petita pausa. Per què? Vaig decidir casar-me amb la Gloria, una de les dues noies que em van convidar a l’Estudi de llibre. No em penedeixo d’haver pres aquesta decisió. Ella era una joia i ho continua sent ara. Per a mi, és més preciosa que el diamant més valuós que pugui existir. Soc tan feliç d’haver-me casat amb ella! Deixem que la Gloria mateixa ens expliqui més sobre la seva vida:

«Tenia 16 germans. La meva mare va ser una germana fidel que va morir quan jo tenia 14 anys. En aquell moment el pare va començar a estudiar la Bíblia. Com que estava sol, va parlar amb el director de l’institut per veure si jo i la meva germana, que estava al seu darrer any, podíem fer torns per anar a l’institut. La idea era que un dia una de nosaltres anava a classe, i l’altra es quedava a casa per cuidar els nostres germans petits i per preparar el sopar abans que arribés el pare de la feina. El director hi va estar d’acord, i ho vam fer així fins que la meva germana va acabar l’institut. A més, estudiàvem la Bíblia amb dues famílies de germans i 11 de nosaltres ens vam fer Testimonis. M’encantava predicar, tot i que havia de lluitar amb la meva timidesa. Al llarg dels anys, en Sam m’ha ajudat a superar aquest repte».

La Gloria i jo ens vam casar el febrer de 1959. Ens agradava servir junts de pioners i el mes de juliol vam demanar servir a Betel. Desitjàvem de tot cor servir a la seu mundial. En Simon Kraker ens va entrevistar i ens va dir que Betel no convidava matrimonis en aquell moment. Però mai vam perdre el desig d’anar a Betel. Això sí, va passar molt de temps fins que es va complir.

Vam escriure a la seu mundial per preguntar on hi havia més necessitat. Quan ens van respondre, ens van donar només una opció: Pine Bluff, a Arkansas. En aquella època allà només hi havia dues congregacions, una ‘blanca’ i una ‘negra’. Ens van enviar a la congregació ‘negra’, on només hi havia 14 publicadors.

CONVIVIM AMB LA SEGREGACIÓ I EL RACISME

Pot ser que et preguntis per què s’havien de reunir separats els germans blancs i els negres. La resposta és que no hi havia una altra opció. Per una banda, hi havia lleis que prohibien a persones de diferent raça estar juntes. Per una altra, hi havia un gran problema de violència. A molts llocs, era perillós que germans blancs i negres es reunissin junts perquè gent violenta podia destruir la Sala. I, de fet, en algun lloc va passar. Si un germà negre predicava casa per casa en una barri blanc, el podien arrestar i, fins i tot, apallissar. Així doncs, per poder continuar predicant, vam obeir les lleis amb l’esperança que la situació milloraria.

La predicació no era fàcil. Quan predicàvem en un barri negre, de vegades picàvem sense voler a una casa de blancs i havíem de decidir ràpidament què fer, si parlar-los de la Bíblia de manera breu o si disculpar-nos i marxar a una altra casa. Aquesta era la realitat en alguns llocs.

Havíem de treballar de valent per poder servir de pioners. A la majoria de les feines ens pagaven 3 dòlars al dia. La Gloria feia feines domèstiques. Jo només la podia ajudar a una casa, i així ella trigava la meitat de temps a acabar la feina. Allà ens donaven un menú precuinat congelat que compartíem abans de marxar. Cada setmana, la Gloria planxava a una altra casa i jo hi treballava de jardiner, netejava les finestres i m’encarregava d’altres feinetes. A la casa d’una família blanca, també netejàvem les finestres. La meva dona des de dins i jo des de fora. Com que ens hi estàvem tot el dia, ens donaven el dinar. Ella menjava dins de la casa, separada de la família, i jo, al garatge. Però no m’importava perquè el menjar estava boníssim. La família era molt maca. Simplement els influïa la manera de pensar d’aquella societat. Recordo un dia que ens vam parar a posar benzina. Després d’omplir el dipòsit, li vaig demanar a l’empleat si la Gloria podia anar al bany. Em va mirar amb ràbia i em va dir: «Està tancat».

GESTOS QUE MAI OBLIDAREM

Tot i això, vam viure moments molt bonics amb els nostres germans, i estimàvem la predicació. Quan vam arribar a Pine Bluff, vam anar a viure a casa del servent d’aquella congregació. La seva dona no era Testimoni, i la Gloria va començar a estudiar la Bíblia amb ella. Jo també vaig començar a estudiar amb la filla i el gendre. Amb el temps, la mare i la filla es van batejar.

Teníem bons amics a la congregació ‘blanca’. Sovint ens convidaven a sopar, però hi havíem d’anar quan era fosc perquè no ens veiessin junts. El Ku Klux Klan (KKK) era una organització racista i violenta que estava molt activa. Recordo una nit de Halloween que vaig veure un home assegut al porxo de casa seva vestit amb una túnica i una caputxa blanca, com anaven vestits els membres del KKK. Aquestes coses no impedien que els germans fossin amorosos. Un estiu necessitàvem diners per viatjar al congrés, i un germà ens va ajudar comprant-nos el nostre Ford del 1950. Un dia, al cap d’un mes, estàvem cansats de caminar després de predicar casa per casa sota un sol abrasador i dirigir cursos bíblics. Quan vam arribar a casa ens vam trobar una sorpresa. Teníem el nostre cotxe aparcat davant de casa amb una nota al parabrisa, que deia: «Us torno el cotxe. És un regal de part meva. Amb carinyo, el vostre germà».

Els germans van tenir un altre gest de bondat que em va deixar bocabadat. El 1962 em van convidar a l’Escola del ministeri del Regne a South Lansing, a Nova York. Aquesta escola durava un mes, i tenia l’objectiu de capacitar els germans que servien com a superintendents a les congregacions, circuits i districtes. En aquell moment estava sense feina i ens costava molt arribar a final de mes. Poc abans havia tingut una entrevista de treball a una empresa de telefonia de Pine Bluff. Si m’agafaven, seria la primera persona negra que contractaven. Finalment em van dir que la feina era meva. Com que no tenia diners per viatjar a Nova York, em vaig plantejar seriosament acceptar la feina i no assistir a l’escola. Just quan estava a punt d’escriure la carta per rebutjar la invitació em va passar una cosa que mai oblidaré.

Una germana de la nostra congregació, que el seu marit no era Testimoni, va picar a la nostra porta de bon matí i em va donar un sobre ple de diners. Ella i alguns dels seus fills havien estat matinant durant setmanes per anar a treballar a camps de cotó traient les males herbes. Ho van fer per guanyar prou diners per ajudar-me a viatjar a Nova York. La germana em va dir: «Ves a l’escola i aprèn molt, i així quan tornis ens podràs ensenyar». Després, vaig preguntar a l’empresa si podia començar a treballar 5 setmanes més tard. La resposta va ser un rotund «no». Però no m’importava perquè ja havia pres la meva decisió. Estic tan content d’haver rebutjat aquella feina!

Ara la Gloria us explicarà com ens va anar a Pine Bluff: «M’encantava el territori! Dirigia de 15 a 20 cursos bíblics. Pels matins anàvem a predicar casa per casa i la resta del dia estudiàvem la Bíblia amb diferents persones, de vegades fins les 11 de la nit. Ens ho passàvem tan bé! M’hauria encantat quedar-me a servir allà. He de reconèixer que no em feia cap iŀlusió canviar d’assignació i anar al circuit, però Jehovà ens tenia preparada una altra cosa». I així va ser.

SERVIM A L’OBRA ITINERANT

Mentre servíem a Pine Bluff vam fer la soŀlicitud per ser pioners especials. Teníem moltes expectatives perquè el nostre superintendent de districte volia que servíssim com a especials a una congregació de Texas. Ens feia molta iŀlusió aquella idea. Així és que vam esperar i esperar, però no vam rebre cap carta. El gener de 1965, de sobte, ens va arribar la nova assignació: l’obra itinerant! El germà Leon Weaver, que ara és el coordinador del Comitè de Sucursal dels Estats Units, va ser nomenat superintendent de circuit al mateix temps que nosaltres.

Estava molt nerviós per servir a l’obra de circuit. Un any abans, en James Thompson, Jr., el nostre superintendent de districte, havia analitzat la meva avaluació i m’havia dit amablement alguns aspectes que podia millorar, i algunes qualitats necessàries per a un superintendent de circuit. Poc després de començar la meva nova assignació, em vaig adonar que els seus consells havien estat molt pràctics. El germà Thompson va ser el primer superintendent de districte amb el qual vaig servir, i vaig aprendre molt d’ell.

Valoro molt l’ajuda que em van donar alguns germans d’experiència

En aquella època, els superintendents de circuit no rebíem gaire capacitació. Passàvem una setmana acompanyant el circuit en una visita i observant-lo. La setmana següent, ell ens acompanyava a visitar una altra congregació, i ens donava consells. Però després, ja ens quedàvem sols. Recordo que li vaig dir a la Gloria: «Per què ha de marxar just ara?». Amb el temps, vaig aprendre que sempre hi ha germans disposats a donar un cop de mà. Només cal que et deixis ajudar. Encara valoro l’ajuda que vaig rebre de germans amb molta experiència, com ara en J.R. Brown, que servia a l’obra itinerant en aquell moment, i en Fred Rusk, que servia a Betel.

El racisme estava a l’ordre del dia. Una vegada, mentre estàvem visitant una ciutat de Tennesse, el KKK hi va organitzar una marxa. En una altra ocasió estàvem predicant en grup, i ens vam aturar a prendre alguna cosa en un restaurant de menjar ràpid. Quan vaig anar al bany, un home amb cara de pocs amics i tatuat com els supremacistes blancs es va aixecar i em va seguir. Però un germà blanc, que era molt alt i fort, va entrar després de nosaltres, i em va preguntar: «Va tot bé, germà Herd?». L’home que m’havia seguit va marxar de seguida sense utilitzar el bany. Amb el temps he vist que els prejudicis no depenen del color de pell sinó del pecat que Adam ens ha transmès. També he après que els germans ens estimem de veritat i estem disposats a morir els uns pels altres, sense importar el color de la nostra pell.

RIC EN SENTIT ESPIRITUAL

Vam servir durant 12 anys al circuit i 21, al districte. Van ser anys molt feliços i plens de benediccions. Però encara ens esperava una altra sorpresa. L’agost de 1997 es va fer realitat el nostre somni: servir a Betel dels Estats Units. Ens van convidar uns 38 anys més tard de la nostra primera soŀlicitud. Un mes després, vam començar a servir a Betel, pensant que aquest privilegi seria temporal. Però estàvem ben equivocats.

La Gloria era una joia quan ens vam casar, i ho continua sent ara

La meva primera assignació va ser al Departament de Servei, on vaig aprendre molt. Els germans que treballen allà han de tractar preguntes delicades i complexes que fan els consells d’ancians i els superintendents de circuit del país. Estic molt agraït perquè em van ensenyar i ajudar amb paciència. Ara bé, crec que si em tornessin a assignar a aquest departament, gairebé hauria de tornar a començar de zero.

Tant a la Gloria com a mi ens encanta viure a Betel. Sempre hem matinat i això és molt útil aquí. Després d’un any, vaig començar a servir com a ajudant al Comitè de Servei del Consell Rector. Llavors, el 1999 vaig ser nomenat membre del Consell Rector. Aquesta assignació m’ha ensenyat moltes coses, però la lliçó més important que he après és que Jesús és el Cap de la congregació, no cap home.

Des del 1999, tinc el privilegi de formar part del Consell Rector

Mirant enrere, de vegades em sento com el profeta Amós. Jehovà es va fixar en aquest pastor humil que, durant la temporada, recollia un tipus de figues que es considerava menjar de pobres. Amb tot, Déu li va donar un privilegi molt bonic: ser el seu profeta (Am. 7:14, 15). De manera semblant, Jehovà es va fixar en mi, el fill d’un granger pobre de Liberty, i m’ha beneït molt més del que puc expressar (Prov. 10:22). Sens dubte, de petit era pobre en sentit material, però ara sento que soc molt ric en sentit espiritual, més del que mai m’hagués imaginat.