EN EL temps de l’apòstol Pau, normalment no existien vaixells que només portessin passatgers. Si algú volia viatjar en vaixell, havia de preguntar si hi havia alguna embarcació mercant (o de càrrega) que anés al port on volia anar i que acceptés passatgers (Fe. 21:2, 3). Encara que el vaixell no anés exactament on el viatger volia, aquest podia aprofitar les escales que faria durant el trajecte per buscar alguna altra embarcació que el dugués prop de la seva destinació (Fe. 27:1-6).

Els vaixells només salpaven en certes temporades de l’any i no seguien un horari precís. De vegades els viatges es retardaven pel mal temps o pels mals presagis dels mariners, com ara si un corb grallava des del cordam de la nau o si veien prop de la costa les restes d’algun vaixell que hagués naufragat. D’altra banda, els mariners aprofitaven els vents favorables per fer vela. Quan una persona trobava algun vaixell per viatjar, s’hi apropava i esperava al port amb el seu equipatge fins que s’anunciava la sortida.

L’historiador Lionel Casson va dir que la ciutat de Roma facilitava a la gent trobar vaixells on viatjar sense que ells mateixos els haguessin de buscar. Aquest escriptor diu: «El seu port estava a la desembocadura del riu Tíber. A la població propera d’Òstia hi havia una gran plaça plena d’oficines. Moltes d’aquestes oficines eren de les companyies navilieres de diferents ports. Per exemple, les de Narbona [a l’actual França] en tenien una, [i] les de Cartago [a l’actual Tunísia] en tenien una altra [...]. Tot aquell que buscava un vaixell amb el qual viatjar només havia d’anar a preguntar a les oficines de les ciutats que trobava a la seva ruta».

Viatjar en vaixell estalviava temps, però també comportava riscos. En diverses ocasions, Pau va viure naufragis en els seus viatges missioners (2 Cor. 11:25).