DURANT molts anys, els crítics de la Bíblia van afirmar que el Rei Baltasar, mencionat en el llibre de Daniel, no va existir mai (Dn 5:1). Sostenien este punt de vista perquè els arqueòlegs no havien pogut trobar cap evidència de la seua existència. Però tot va canviar l’any 1854. Per què?

Aquell any, el cònsol britànic J. G. Taylor estava explorant unes ruïnes en l’antiga ciutat d’Ur (en el sud d’Iraq) quan, dins d’una gran torre, va trobar molts cilindres d’argila. Cadascun d’ells, d’uns 10 cm de llarg, estava gravat amb escriptura cuneïforme. El text d’un dels cilindres contenia una pregària per a demanar llarga vida per al Rei Nabonid de Babilònia i per al seu fill major, Baltasar. Inclús aquells crítics van haver d’acceptar que este descobriment provava l’existència de Baltasar.

Però, la Bíblia no només afirma que Baltasar existia, sinó que també era rei. De nou, els crítics es van mostrar escèptics. Per exemple, William Talbot, un científic anglés del segle XIX, va admetre el que alguns afirmaven: «Bel-sar-ussur [Baltasar] va governar al mateix temps que son pare Nabonid. No obstant, no hi ha la menor evidència d’això».

Una volta més, la controvèrsia estava servida. Però les inscripcions d’altres cilindres d’argila revelaren que el pare de Baltasar, el Rei Nabonid, va estar molts anys fora de Babilònia. Què va passar durant la seua absència? L’Encyclopaedia Britannica afirma: «Quan Nabonid se’n va anar a l’estranger, va confiar el seu tron i la major part del seu exèrcit a Baltasar». Queda clar, per tant, que Baltasar governava com a corregent en Babilònia durant eixos anys. En vista d’açò, l’arqueòleg i erudit Alan Millard va assegurar que és apropiat que «el llibre de Daniel anomene rei a Baltasar».

Per descomptat, per als servents de Déu, la principal evidència per a creure que el llibre de Daniel és confiable i inspirat per Déu es troba en la mateixa Bíblia (2Tm 3:16).