Jack i Marie-Line han servit junts a temps complet des de 1988. Han demostrat ser molt adaptables a l’acceptar diferents assignacions en Guadalupe i la Guaiana Francesa, dos territoris que ara estan davall la supervisió de la sucursal de França. Què vos sembla si els fem algunes preguntes?

Què vos va motivar a emprendre el servici a temps complet?

Marie-Line: Em vaig criar a Guadalupe i, de menuda, solia eixir a predicar tot el dia amb ma mare, qui va ser una predicadora molt zelosa. Com m’estime molt la gent, tan prompte vaig acabar els meus estudis en l’any 1985, vaig començar a servir de precursora.

Jack: De jove, estava rodejat per servents a temps complet que estimaven molt la predicació. Jo solia servir com a precursor temporal durant les vacacions escolars. A voltes, els caps de setmana, agarrava l’autobús i em reunia amb els precursors en el territori. Predicàvem tot el dia i, en acabant, anàvem a la platja. Que bé m’ho passava!

Poc després, en 1988, em vaig casar amb Marie-Line. Llavors, com teníem disponibilitat, ens plantejàrem ampliar el nostre ministeri. Per això, jo també vaig començar a servir a temps complet. A l’any següent, després d’haver anat a l’escola de precursors, ens nomenaren precursors especials. Vam disfrutar de molts privilegis a Guadalupe abans que ens convidaren a servir en la Guaiana Francesa.

És evident que heu viscut molts canvis d’assignació al llarg dels anys. Què vos ha ajudat a adaptar-vos a les noves circumstàncies?

Marie-Line: Els germans del Betel de la Guaiana Francesa sabien que el nostre text favorit és Isaïes 6:8. Per això, quan ens tocaven per telèfon, a sovint començaven dient-nos de broma: «Recordeu el vostre text favorit?». Llavors, ja sabíem que estàvem a punt de rebre una nova assignació i que diríem: «Ací estem, envieu-nos!».

 A més, evitem fer comparacions amb les assignacions anteriors. Fer-ho podria impedir-nos disfrutar de la nova. També tractem de ser oberts i prenem la iniciativa en conéixer els germans locals.

Jack: A voltes, alguns germans amb bones intencions ens intentaven convéncer per a que ens quedàrem. Però, quan se’n vam anar de Guadalupe, un germà ens va recordar les paraules de Mateu 13:38 on Jesús va dir: «El camp és el món». Així que, al canviar d’assignació, tractem de recordar que continuem servint en el mateix camp sense importar a on estiguem. Al cap i a la fi, les persones del territori són lo més important.

Quan arribem a un territori nou, veiem que la gent s’apanya prou bé i, per això, tractem de viure com ells. El menjar pot ser diferent, però mengem i bevem lo mateix que ells prenent les mesures d’higiene necessàries. Ens esforcem per parlar de manera positiva de cada assignació que rebem.

Marie-Line: També aprenem molt dels germans locals. Recorde que, en una ocasió, al poquet d’arribar a la Guaiana Francesa, estava diluviant. Així que pensàrem que hauríem d’esperar fins que parara de ploure per a poder eixir a predicar. Però una germana em va dir: «Eixim? Agarra el paraigües que anirem en bici». Em vaig quedar molt sorpresa, però aixina és com vaig aprendre a muntar en bici i portar paraigües al mateix temps. Si no ho haguera fet, no hauria pogut eixir a predicar durant la temporada de pluges.

Vos heu canviat de casa unes 15 voltes. Teniu alguna suggerència per als qui estan pensant en mudar-se?

Marie-Line: Mudar-se és tot un repte. Lo més important és tindre un lloc on et pugues sentir com a casa quan tornes de predicar.

Jack: Jo tinc el costum de pintar l’interior de la casa. Quan els germans de la sucursal saben que no estarem molt de temps, em solen dir de broma: «Jack, esta volta no cal que pintes».

Maire-Line és una experta en l’art d’empaquetar. Ho posa tot en caixes amb etiquetes: bany, dormitori, cuina... Aixina, quan arribem a la nova casa, és més fàcil deixar les caixes en l’habitació corresponent. A més, Marie-Line fa una llista del contingut de cada caixa per a trobar ràpidament tot el que necessitem.

 Marie-Line: Gràcies a l’experiència que hem adquirit, ens organitzem bé. Això ens permet tornar prompte a la nostra rutina.

Com planifiqueu l’horari per a complir bé el vostre ministeri? (2Tm 4:5)

Marie-Line: Els dilluns descansem i ens preparem les reunions, i la resta de la setmana la dediquem a la predicació.

Jack: Encara que tenim un requisit d’hores, no ens centrem en això. Com la nostra vida gira entorn de la predicació, des que eixim de casa pel matí fins que tornem de vesprada, intentem predicar a tots els qui trobem.

Marie-Line: Per exemple, quan eixim de pícnic, sempre m’emporte alguns tractats. I, encara que no ens hagem identificat com a testimonis de Jehovà, algunes persones s’acosten i ens demanen publicacions. Per eixe motiu, vigilem la nostra manera de vestir i comportar-nos, ja que la gent es fixa en eixes coses.

Jack: També donem testimoni tractant de ser bons veïns. Encara que siga cosa de l’ajuntament, procurem mantindre el carrer net i el nostre jardí ben cuidat. Als nostres veïns no els passa desapercebut i, a voltes, s’acosten i ens pregunten si per casualitat tindríem alguna bíblia per a ells.

A sovint heu predicat en territoris remots. Recordeu alguna experiència en concret d’eixos viatges?

Jack: En la Guaiana, costa molt arribar a alguns territoris. Moltes voltes hem de recórrer uns 600 km a la setmana per carreteres difícils. Recordem especialment la visita que vam fer al poblet de Saint-Élie, en la selva amazònica. Encara que ens desplaçàvem en tot terreny i en piragua, ens va costar unes quantes hores arribar fins allà. La majoria dels habitants treballaven en les mines d’or i, com estaven molt agraïts per les nostres publicacions, alguns d’ells ens van donar com a contribució palletes d’or. Per la nit, vam organitzar la projecció d’un dels vídeos de l’organització i van vindre moltes persones.

Marie-Line: Fa poc, li van demanar a Jack que anara a fer el discurs del Memorial al municipi de Camopi. Per a arribar fins allí, vam haver de viatjar durant quatre hores en piragua pel riu Oiapoque. Va ser una experiència molt emocionant!

Jack: En les zones més profundes del riu, els ràpids poden ser molt perillosos. Puc assegurar-vos que impressiona molt aproximar-se a ells. L’home que du la barca ha de saber molt bé el que fa. Però tot va anar bé. Encara que allí només hi havia sis Testimonis, van assistir al Memorial unes 50 persones, inclosos alguns amerindis.

Marie-Line: Els jóvens que volen ampliar el seu servici a Jehovà poden viure experiències tan enriquidores com les nostres. En eixes situacions, has de confiar en Jehovà, i la fe se t’enfortix. De fet, hem pogut vore moltes voltes la mà de Jehovà en acció.

Heu aprés unes quantes llengües. És que teniu facilitat per als idiomes?

Jack: No, per a res. Vam aprendre els idiomes per necessitat. Per exemple, vaig haver de dirigir l’estudi de La Talaia en sranantongo * sense haver fet ni tan sols una lectura de la Bíblia en eixe idioma! Després, li vaig preguntar a un germà com m’havia eixit, i em va respondre: «Algunes paraules no les hem entés, però ha estat molt bé». Els xiquets eren de més ajuda. Quan m’enganyava, em solien corregir, mentres que els adults no em deien res. Vaig aprendre molt dels més jovenets.

Marie-Line: En un territori, tenia cursos bíblics en francés, portugués i sranantongo. Una germana em va suggerir que fera primer els cursos en l’idioma que em costava més i acabara amb el que em resultava més fàcil. Prompte vaig comprovar la saviesa d’aquell consell.

 Un dia, havia de conduir un curs bíblic en sranantongo i després un altre en portugués. Quan vaig començar el segon curset, la germana que m’acompanyava em va dir: «Marie-Line, crec que tenim un problemeta». Ahí em vaig adonar que estava parlant-li en sranantongo a una dona brasilera que parlava portugués!

És evident que els germans amb qui heu servit vos aprecien molt. Com heu aconseguit fer tants bons amics?

Jack: Proverbis 11:25 diu que «l’home generós satisfà la seua fam», o prospera. Per això, no dubtem en fer-nos disponibles. Quan s’han de fer treballs de manteniment a la Sala de Reunions, alguns em diuen que delegue en els publicadors. Però jo els dic que també soc publicador i que, si hi ha faena, vull estar ahí per a fer-la. Clar, també necessitem temps per a nosaltres, com tot el món, però procurem que eixe temps no ens impedisca ajudar els altres.

Marie-Line: Ens esforcem per mostrar interés personal en els germans. Per exemple, sabem que a molts els costa trobar algú que cuide dels seus xiquets o que els arreplegue d’escola, per això, tractem d’ajustar els nostres plans per a donar-los un colp de mà. Fer-nos disponibles per a ajudar a qui ho necessita ens ha permés fer bons amics.

Quines benediccions heu rebut al servir on hi ha més necessitat?

Jack: El servici a temps complet ens ha omplit de benediccions. Hem pogut estar moltes vegades en plena naturalesa i disfrutar de la variada creació de Jehovà. I, encara que sorgisquen alguns reptes, estem tranquils, perquè sabem que tindrem el suport del poble de Jehovà allà on anem.

De jove, vaig estar empresonat a la Guaiana Francesa per la meua neutralitat cristiana. Mai m’hauria imaginat que un dia tornaria com a missioner i tindria permís per a predicar en les presons. Jehovà beneïx moltíssim, és un Déu molt generós!

Marie-Line: Donar-me a favor dels altres m’ompli de goig. Estem molt feliços de servir a Jehovà, i això ens ha unit com a matrimoni. Fixa’t fins a quin punt ho ha fet que, de tant en tant, quan Jack em pregunta si podem convidar a dinar alguna parelleta que necessita ànims, moltes voltes li conteste: «Estava pensant justet lo mateix!».

Jack: Fa poc em van diagnosticar càncer de pròstata. Encara que a Marie-Line no li agrada sentir-ho, a voltes li dic: «Carinyo, si demà em morira, no ho faria “carregat d’anys”, però ho faria satisfet, sabent que he dedicat la vida a les coses espirituals, a les que valen la pena» (Gn 25:8).

Marie-Line: Jehovà ens ha obert moltes portes inesperades i ens ha permés fer coses que mai hauríem pogut imaginar. Hem rebut moltes benediccions! Confiem plenament en Déu, per això, a on siga que la seua organització ens envie, allí anirem.