En Jack i la Marie-Line han servit junts a temps complet des de l’any 1988. Són coneguts per la seva gran capacitat d’adaptació, ja que han acceptat moltes assignacions a Guadeloupe i a la Guaiana Francesa. Aquests territoris ara estan sota la supervisió de la sucursal de França. Per què no els fem algunes preguntes?

Què us va motivar a servir a temps complet?

Marie-Line: Vaig créixer a Guadeloupe, i de petita sortia tot el dia a predicar amb la meva mare, que era una predicadora entusiasta. El meu amor per la gent em va motivar a fer-me pionera tan bon punt vaig acabar l’escola, l’any 1985.

Jack: De jove, sempre estava amb germans que servien a temps complet i estimaven molt la predicació. Solia servir com a pioner auxiliar durant les meves vacances escolars. Els caps de setmana, agafàvem un bus per anar al territori dels pioners. Predicàvem tot el dia amb ells i després anàvem a la platja. Va ser una època genial!

Poc després de casar-me amb la Marie-Line, el 1988, em vaig dir: «No hi ha res que ens retingui, per què no fem més per Jehovà?». Per això, jo també em vaig fer pioner. Un any més tard, després de l’escola de pioners, ens van nomenar especials. Vam tenir diferents assignacions a Guadeloupe i llavors ens van convidar a servir a la Guaiana Francesa.

Al llarg dels anys heu rebut molts canvis d’assignació. Què us ha ajudat a adaptar-vos a les noves circumstàncies?

Marie-Line: Els germans de la sucursal de la Guaiana Francesa sabien que el nostre text favorit és Isaïes 6:8. Per això, quan ens trucaven, sovint ens preguntaven en to de broma: «Quin dèieu que era el vostre text preferit?». Això significava que s’apropava un canvi d’assignació, i nosaltres responíem: «Aquí ens teniu! Envieu-nos-hi!».

Sempre evitem comparar la nostra assignació actual amb les anteriors. Si ho féssim,  no valoraríem tant el que tenim. Una altra cosa que fem és prendre la iniciativa per conèixer els germans.

Jack: Alguns amics amb bones intencions ens intentaven desanimar perquè no ens mudéssim, ja que volien que ens quedéssim amb ells. Però quan vam deixar Guadeloupe, un germà ens va recordar les paraules de Jesús registrades a Mateu 13:38, que diu: «El camp és el món». Per tant, quan tenim un canvi d’assignació recordem que continuem servint en el mateix «camp», sigui on sigui que ens trobem. Després de tot, el més important són les persones del territori.

Quan arribem a un nou lloc, ens adonem que la gent d’allà és feliç. Així és que nosaltres intentem viure com ells ho fan. Potser el menjar és diferent, però fem el possible per menjar el que ells mengen i beure el que ells beuen, tot i que prenem les precaucions necessàries per a la salut. També ens esforcem per parlar bé de cada assignació.

Marie-Line: A més, aprenem molt dels germans locals. Recordo que, quan acabàvem d’arribar a la Guaiana Francesa, un dia estava plovent moltíssim i pensàvem que havíem d’esperar que s’aturés la pluja per poder anar a predicar. Però una germana em va preguntar: «Sortim?». Jo li vaig dir sorpresa: «Què?!». I ella em va respondre: «Agafa el paraigua i puja a la bicicleta». Aquell dia vaig aprendre a muntar en bici amb una mà mentre aguantava el paraigua amb l’altra. Si no ho hagués fet, no hauria pogut sortir a predicar durant tota l’època de pluges.

Us heu traslladat unes quinze vegades. Teniu algun consell per als germans que estan pensant en mudar-se?

Marie-Line: Mudar-se pot ser tot un repte. Però, és important trobar un lloc on et puguis sentir com a casa quan tornis de predicar.

Jack: Normalment, quan arribem a una casa nova, m’agrada pintar-la. De vegades, els germans de la sucursal, si saben que no ens quedarem per molt de temps, em diuen: «Jack, aquest cop no val la pena que pintis!».

La Marie-Line és una experta fent mudances! Posa totes les coses dins de caixes, i per poder-les identificar hi escriu «bany»,  «habitació», «cuina», etc. Així, quan arribem a la nova casa, sabem a quina habitació posar cada caixa. A més, fa una llista del que hi ha a cada caixa. D’aquesta manera podem trobar fàcilment el que necessitem.

Marie-Line: Com que hem après a organitzar-nos bé, podem tornar a les nostres activitats ràpidament.

Com us organitzeu el temps per servir Jehovà «plenament»? (2 Tim. 4:5.)

Marie-Line: Els dilluns, els dediquem a descansar i preparar-nos les reunions. I a partir del dimarts, sortim a predicar.

Jack: Tot i que hem de complir un requisit d’hores, això no és el més important. La predicació és el centre de la nostra vida. Des que sortim fins que tornem a casa, ens esforcem per parlar amb tothom que ens trobem.

Marie-Line: Quan sortim de pícnic, sempre porto tractats. Algunes persones s’apropen i ens demanen publicacions, encara que no ens haguem identificat com a testimonis. Per això, vigilem la nostra manera de vestir i comportar-nos. La gent es fixa molt en aquestes coses.

Jack: També donem testimoni intentant ser bons veïns. Recullo els papers del terra, buido el contenidor d’escombraries i netejo el jardí de fulles seques. Els veïns s’adonen d’això i de vegades em pregunten: «No tindries per casualitat una Bíblia per a mi?».

Sovint heu predicat en territoris aïllats. Recordeu alguna experiència especial d’aquests viatges?

Jack: A la Guaiana Francesa, hi ha territoris difícils d’accedir. De vegades viatgem uns 600 km durant una setmana per camins en mal estat. Mai oblidaré la nostra visita a Saint-Élie, a la selva amazònica. Vam trigar moltes hores a arribar-hi. Primer vam agafar una piragua i després un tot terreny. La majoria de la gent d’aquella zona eren buscadors d’or. Per demostrar el seu agraïment, ens van donar pedretes d’or com a donació per les publicacions. Al vespre, els vam mostrar un vídeo de l’organització i moltes persones de la zona van assistir-hi.

Marie-Line: Fa un temps, li van demanar al Jack que fes el discurs del Memorial a Camopi. Per arribar allà, vam viatjar en piragua pel riu Oiapoque durant quatre hores. Va ser molt emocionant!

Jack: Algunes zones del riu eren molt perilloses per culpa dels ràpids. Et puc assegurar que impressiona molt veure com l’embarcació s’acosta als ràpids. Qui porta la piragua ha de saber molt bé el que es fa. Va ser tota una experiència! Encara que només van venir sis germans, vam tenir una assistència d’unes cinquanta persones, inclosos alguns indígenes.

Marie-Line: Aquestes són les aventures que esperen als joves que vulguin ampliar el seu servei. En aquestes circumstàncies has de confiar molt en Jehovà. Això enforteix la teva fe. Hem pogut veure la seva mà en moltes ocasions.

Heu après molts idiomes. Teniu un do especial per a les llengües?

Jack: En absolut! He hagut d’aprendre aquests idiomes per necessitat. Vaig haver de dirigir l’Estudi de La Torre de Guaita en sranan tongo *, i ni tan sols havia fet una lectura bíblica en aquest idioma. Li vaig demanar a un germà com ho havia fet, i em va dir: «Hi ha hagut algunes paraules que no hem entès, però ha estat molt bé». Els nens m’ajudaven molt. A diferència dels adults, ells em deien alguna cosa quan m’equivocava. He après molt d’ells.

Marie-Line: En un dels territoris dirigia cursos bíblics en francès, portuguès i sranan tongo. Una germana em va recomanar que  comencés per l’idioma que m’era més difícil i que acabés pel que més dominava. No vaig trigar molt a entendre per què m’ho deia.

Un dia, tenia un curs bíblic en sranan tongo i un altre en portuguès, l’idioma que més em costava. Quan vaig començar el segon curs, la germana que m’acompanyava em va dir: «Marie-Line, crec que alguna cosa no va bé...». Em vaig adonar que estava parlant sranan tongo amb una dona del Brasil!

Els germans us estimen molt. Com heu aconseguit fer tants bons amics?

Jack: Proverbis 11:25 diu que «l’ànima generosa prospera». Sempre ens esforcem per fer coses pels germans. Per exemple, quan s’ha de fer el manteniment de la Sala del Regne alguns m’han dit: «Deixa que ho facin els publicadors». Però jo responc: «Jo també soc un publicador. Si hi ha feina a fer, jo hi vull participar». Encara que tots necessitem una mica d’intimitat, mai deixem que això ens impedeixi fer coses pels altres.

Marie-Line: Intentem mostrar interès personal en els germans. D’aquesta manera sabem quan algú necessita que li cuidin els nens o els recullin a l’escola. Llavors, ajustem els nostres plans per poder donar un cop de mà. Això ens permet enfortir les nostres amistats amb els germans.

Quines benediccions heu rebut per servir en llocs de necessitat?

Jack: Servir a temps complet ens ha portat grans benediccions. Hem tingut moltes oportunitats de gaudir de la creació de Jehovà. A més, tot i els reptes, tenim la tranquiŀlitat de saber que comptem amb el suport del poble de Déu, sigui on sigui que visquem.

Quan era jove, vaig ser empresonat a la Guaiana Francesa per la meva neutralitat. Mai hagués imaginat que un dia tornaria com a missioner i que em donarien permís per predicar a les presons. Jehovà és un Déu molt generós!

Marie-Line: Fer coses pels altres és el que em fa més feliç. Estem molt contents de servir Jehovà. Això ens ha unit més com a parella. De vegades, en Jack em demana si podem convidar a dinar algun matrimoni que està desanimat. Sovint li dic: «Estava pensant el mateix!». Estem així de compenetrats.

Jack: Fa uns anys em van diagnosticar càncer de pròstata. Encara que a la Marie-Line no li agrada escoltar-ho, li he dit: «Carinyo, si hagués de morir demà, no moriria “ple de dies”, però sí molt satisfet perquè he tingut una vida plena d’activitats espirituals, de coses que em fan feliç» (Gèn. 25:8).

Marie-Line: Jehovà ens ha donat assignacions que no esperàvem i ens ha permès fer coses que mai hauríem imaginat. Hem tingut una vida plena de benediccions. Confiem completament en Jehovà, i on la seva organització ens enviï, allà hi anirem!