1. Què ens ensenya el text d’Eclesiastés 3:1, 7?

A ALGUNS de nosaltres ens agrada xarrar molt, mentres que altres som més reservats. Com indica el text temàtic d’este article, hi ha un temps per a parlar i un temps per a callar (llig Eclesiastés 3:1, 7). Probablement voldries que alguns germans de la congregació parlaren més i que altres no ho feren tant.

2. Qui té el dret de posar les normes sobre quan i com hem de parlar?

² La capacitat de parlar és un do de Jehovà (Ex 4:10, 11; Ap 4:11). Per mitjà de la seua Paraula, ens ajuda a saber com hem de gastar-lo adequadament. En este article, considerarem exemples bíblics que ens ajudaran a discernir quan és moment de parlar i quan és moment de callar. També vorem com afecta a Jehovà el que diem als altres. Considerem primer quan és temps de parlar.

3. Segons Romans 10:14, quan hauríem de parlar?

³ Sempre hauríem d’estar a punt per a parlar de Jehovà i del seu Regne (Mt 24:14; llig Romans 10:14). Quan ho fem, estem imitant a Jesús, ja que una de les raons principals per les quals va vindre a la terra va ser per a explicar la veritat sobre son Pare (Jn 18:37). Però hem de recordar que la manera com parlem també és molt important. Quan parlem de Jehovà, ho hem de fer «suaument i amb respecte», i hem de tindre consideració per les creences i sentiments dels altres (1Pe 3:15, 16a). Aixina farem més que només parlar, també estarem ensenyant i, probablement, els tocarem el cor.

4. Tal com diu Proverbis 9:9, com poden els ancians ajudar amb les seues paraules?

 ⁴ Quan els ancians veuen que un germà necessita consell, no haurien de dubtar en anar a parlar amb ell. Per descomptat, haurien de triar un moment adequat, potser en privat, per a no fer-li passar un afront. També s’haurien d’esforçar sempre per parlar d’una manera que respecte la dignitat del germà. Tot i això, no deurien reprimir-se d’aconsellar-lo amb principis bíblics que l’ajuden a actuar sàviament (llig Proverbis 9:9). Per què és tan important tindre el valor de parlar quan és necessari? Per a respondre, contrastarem dos exemples: el primer tracta d’un home que havia de corregir els seus fills i l’altre d’una dona que s’havia d’encarar amb algú que més avant seria rei.

5. En quina situació no va parlar Elí quan deuria haver-ho fet?

⁵ El gran sacerdot Elí volia molt els seus fills. Però estos no tenien ningun respecte per Jehovà. Encara que tenien responsabilitats molt importants com a sacerdots del tabernacle, abusaven de la seua autoritat, mostraven una gran falta de respecte per les ofrenes que es feien a Jehovà i cometien immoralitat sexual descaradament (1Sa 2:12-17, 22). Segons la llei mosaica, els fills d’Elí mereixien la mort. Però son pare tolerava eixa situació, els reprenia suaument i permetia que continuaren servint al tabernacle (Dt 21:18-21). Jehovà no veia amb bons ulls l’actitud d’Elí, per això li va dir: «Per què honres més els teus fills que a mi mateix?». Déu havia decidit acabar amb la vida d’aquells dos hòmens insolents (1Sa 2:29, 34).

6. Què aprenem del mal exemple d’Elí?

⁶ Del mal exemple d’Elí extraem una lliçó molt important. Si ens enteràrem que un amic o un familiar ha transgredit algun manament de Déu, hauríem de parlar amb ell i recordar-li les normes de Jehovà. Després, ens hauríem d’assegurar que rep l’ajuda que necessita per part dels qui Déu ha designat (Jm 5:14). No voldríem ser mai com Elí al donar més honra a un amic o un familiar que a Jehovà. És cert que requerix molt de valor parlar amb algú que necessita correcció, però l’esforç val la pena. Observem, a continuació, com contrasta l’exemple d’Elí amb el d’una dona israelita anomenada Abigail.

7. Per què va anar Abigail a parlar amb David?

 ⁷ Abigail era la dona d’un terratinent molt ric anomenat Nabal. Quan David i el seu exèrcit estaven fugint del Rei Saül, van conviure durant un temps amb els pastors que cuidaven dels ramats de Nabal i els van protegir dels bandolers. Va agrair Nabal eixe gest? En absolut, és més, quan David li va demanar un poquet de menjar i aigua per als seus hòmens, Nabal es va enfadar molt i va començar a insultar-los (1Sa 25:5-8, 10-12, 14). Com a resultat, David va decidir matar tots els hòmens de la casa de Nabal (1Sa 25:13, 22). Com podria evitar-se eixa tragèdia? Abigail es va adonar que era temps de parlar. S’armà de valor i anà a parlar amb David i els seus 400 soldats que estaven desmaiats, enfadats i armats.

8. Què aprenem de l’exemple d’Abigail?

⁸ Quan Abigail es va trobar amb David, li va parlar amb valor, respecte i persuasió. Encara que ella no tenia la culpa de la situació que s’havia creat, es va disculpar. Va apeŀlar a les bones qualitats de David i va confiar en l’ajuda de Jehovà (1Sa 25:24, 26, 28, 33, 34). Com Abigail, cal tindre valor per a parlar amb algú que està a punt de cometre un error greu (Sl 141:5). Hem de ser respectuosos, però sense deixar de ser valents. Quan aconsellem una persona amb carinyo, li demostrem que som amics de veritat (Pr 27:17).

9, 10. Què haurien de recordar els ancians a l’hora d’aconsellar?

⁹ Els ancians en particular han de tindre el valor de parlar amb els germans de la congregació que han fet un pas en fals (Ga 6:1). Reconeixen humilment que són hòmens imperfectes i que, probablement, algun dia també necessitaran  consell, però això no els impedix exhortar els qui necessiten disciplina (2Tm 4:2; Tt 1:9). A l’hora de parlar amb el germà, han d’esforçar-se per aconsellar-lo amb destresa i paciència. L’amor que els ancians senten pels germans és el que els motiva a actuar (Pr 13:24). No obstant, lo més important per a ells és honrar a Jehovà defenent les Seues normes i protegint la congregació de qualsevol perill (Fets 20:28).

¹⁰ Fins ara hem considerat quan és moment de parlar. Però hi ha situacions en les quals és millor no dir res. En estos casos, amb quins reptes podríem trobar-nos?

11. Quin exemple va gastar Jaume, i per què és adequat?

¹¹ Controlar el que diem pot ser molt difícil d’aconseguir. L’escriptor bíblic Jaume va gastar un exemple molt adequat per a iŀlustrar-ho. Va escriure: «Si algú, parlant, no entropessa mai, vol dir que és un home perfecte, capaç de dominar tot el seu cos» (Jm 3:2, 3). En este context, la paraula «dominar» es referix a l’efecte que té la brida en la boca dels cavalls. Amb la brida, un genet pot guiar l’animal o fer-lo parar. Però si el genet no la domina bé, el cavall pot desbocar-se i posar en perill tant la seua vida com la de la persona que el munta. De la mateixa manera, si perdem el control del que diem, podem fer molt de mal. Analitzem algunes ocasions en què és necessari posar fre a les nostres paraules i callar.

12. Quan hauríem de mossegar-nos la llengua i callar?

¹² Com reacciones quan un germà o una germana té informació confidencial? Per  exemple, si et presenten un germà que viu en un país on l’obra està prohibida, ¿et sents temptat a demanar-li que et conte detalls de com s’efectua la nostra obra en eixes circumstàncies? Està clar que les teues intencions són bones, ja que estimes els germans, et preocupes per com ho estan passant i vols ser específic quan ores per ells. No obstant això, este seria un bon moment per a mossegar-se la llengua i callar. Si no ho férem, estaríem pressionant el germà per a que revelara informació confidencial. Seria una falta d’amor de cara al germà i aquells que confien en la seua discreció. Segur que ningú de nosaltres voldria causar més problemes als germans que viuen en eixos països, tal com cap d’estos germans deuria revelar detalls sobre com prediquen o participen en activitats cristianes.

13. Segons es menciona en Proverbis 11:13, què han de fer els ancians, i per què?

¹³ Els ancians en especial han d’aplicar el principi bíblic de mantindre la confidencialitat dels assumptes registrat en Proverbis 11:13 (llig-lo). Això pot ser tot un repte, sobretot per als qui estan casats. Un matrimoni manté forta la seua relació quan té una bona comunicació, és a dir, quan els dos compartixen pensaments íntims, sentiments i preocupacions. Però els ancians saben que no han de revelar assumptes confidencials que afecten altres germans de la congregació. Si ho feren, deixarien de ser confiables i arruïnarien la seua reputació. Els qui tenen responsabilitats en la congregació han de ser «hòmens de paraula» i dignes de confiança (1Tm 3:8). Això vol dir no ser indiscrets ni anar amb segones intencions. Si un ancià estima la seua dona, no la carregarà amb informació que no necessita saber.

14. Com pot contribuir la dona d’un ancià a la bona reputació del seu marit?

¹⁴ La dona d’un ancià pot contribuir a la bona reputació del seu home quan no intenta traure-li informació sobre assumptes confidencials. Quan posa en pràctica este consell, no només dona suport al seu marit sinó que també honra els qui han depositat la seua confiança en ell. I, més important encara, fa feliç a Jehovà perquè està promovent la pau i la unitat en la congregació (Rm 14:19).

15. Què va pensar Jehovà dels tres falsos amics de Job, i per què?

¹⁵ El llibre bíblic de Job ens ensenya com i quan hem de parlar. Després que Job patira una sèrie de calamitats, quatre hòmens anaren a consolar-lo i a donar-li consell. Estos hòmens passaren molt de temps en silenci abans de parlar. Però per les afirmacions que feren tres d’ells —Elifaz, Bildad i Sofar— és obvi que no van invertir eixe temps en pensar com ajudar el seu amic, sinó en com demostrar que Job havia actuat malament. Algunes de les seues declaracions foren encertades, però la majoria de coses que digueren sobre Job i Jehovà eren cruels o falses, ja que van jutjar a Job amb molta severitat (Jb 32:1-3). Com va reaccionar Jehovà? Es va indignar amb estos tres hòmens i els va acusar de no haver dit la veritat. A més, els va dir que li demanaren a Job que intercedira a favor d’ells (Jb 42:7-9).

16. Què aprenem del mal exemple d’Elifaz, Bildad i Sofar?

¹⁶ Aprenem almenys tres lliçons del mal  exemple d’Elifaz, Bildad i Sofar. Primer, que no hem de jutjar els nostres germans (Mt 7:1-5). Més bé, els hem d’escoltar atentament abans de parlar. Només fent-ho així serem capaços de comprendre la seua situació (1Pe 3:8). La segona lliçó és que, quan parlem, ens hem d’assegurar que les nostres paraules siguen amables i certes (Ef 4:25). I, per últim, que Jehovà presta molta atenció al que ens diem els uns als altres.

17. Què aprenem de l’exemple d’Elihú?

¹⁷ El quart home que va visitar a Job va ser un familiar d’Abraham, Elihú, qui va escoltar a Job i els altres tres hòmens mentres parlaven. Òbviament, va parar molta atenció al que es deia, perquè va ser capaç de donar consell directe, però compassiu, que va ajudar a Job a corregir el seu punt de vista (Jb 33:1, 6, 17). La principal preocupació d’Elihú era donar glòria a Jehovà, no donar-se-la a ell mateix ni a cap altre humà (Jb 32:21, 22; 37:23, 24). De l’exemple d’Elihú aprenem que hi ha un temps de callar i escoltar (Jm 1:19). També aprenem que quan donem algun consell, el nostre interés principal ha de ser donar honra a Jehovà i no a nosaltres mateixos.

18. Com mostrem que agraïm el do de parlar?

¹⁸ Demostrem que valorem el do de parlar al seguir els consells bíblics sobre quan i com fer-ho. El savi Rei Salomó va escriure per inspiració: «Una paraula dita a temps és poma d’or amb filigranes d’argent» (Pr 25:11). Quan escoltem atentament el que diuen els altres i pensem abans de parlar, les nostres paraules són com pomes d’or, valuoses i boniques. Llavors, tant si parlem molt com si parlem poc, les nostres paraules seran edificants, i Jehovà se sentirà orgullós de nosaltres (Pr 23:15; Ef 4:29). Esta és la millor manera de mostrar el nostre agraïment pel do de parlar que ens ha fet el nostre Déu Jehovà!