Vaig néixer l’any 1983. Quan era petit gaudia de bona salut, però als deu anys vaig començar a patir forts dolors per tot el cos. Dos anys després, em vaig despertar i estava paralitzat. Vaig intentar moure les cames amb totes les meves forces, però no ho vaig aconseguir. Des d’aleshores, mai he tornat a caminar. La meva malaltia també va fer que deixés de créixer i encara soc tan petit com un nen.

Quan ja portava alguns mesos tancat a casa, em van visitar dues testimonis de Jehovà. Normalment m’amagava si venia gent a casa, però aquell dia vaig conversar amb elles. Em van parlar del paradís i això em va fer recordar el que havia escoltat quan tenia cinc anys. En aquella època, en Jethro, un missioner que vivia a Surinam, visitava el nostre poble una vegada al mes. Ell estudiava la Bíblia amb el meu pare i sempre era molt amable amb mi. Em queia molt bé! A més, els meus avis em portaven a alguna de les reunions que els testimonis feien al nostre poble. Per això, quan la Florence, una de les dues dones que em van visitar, em va preguntar si volia aprendre de la Bíblia, li vaig dir que sí.

La Florence va tornar amb el seu marit i vam començar a estudiar. Quan es van adonar que no sabia llegir, me’n van ensenyar. Temps després, ja ho podia fer tot sol. Un dia, em van dir que els havien assignat a servir a Surinam. Tristament, no hi havia ningú a Orealla que pogués continuar estudiant amb mi. Però Jehovà no es va oblidar de mi.

Poc després, un pioner que es deia Floyd va venir a Orealla. Mentre predicava cabana per cabana em va trobar i em va proposar fer un curs de la Bíblia. Jo vaig somriure, i ell em va preguntar: «Per què rius?». Li vaig dir que ja havia estudiat tot el fullet ¿Qué exige Dios de nosotros? i que havia començat el llibre El conocimiento que lleva a vida eterna. * També li vaig explicar per què no vam continuar estudiant. Vaig acabar el llibre Conocimiento amb en Floyd, però a ell també el van assignar a un altre lloc. Així és que em vaig tornar a quedar sense mestre.

L’any 2004, en Granville i en Joshua, dos pioners especials, van ser assignats a Orealla.  Un dia, predicant cabana per cabana, em van trobar i em van preguntar si volia estudiar la Bíblia. Jo vaig somriure i els vaig dir que volia estudiar el llibre Conocimiento des del principi. Volia assegurar-me que m’ensenyessin el mateix que els altres mestres que havia tingut. En Granville em va dir que es feien reunions al poble i, tot i que feia uns deu anys que no sortia de casa, vaig decidir anar-hi. Així doncs, en Granville em va venir a buscar i em va portar amb cadira de rodes fins a la Sala del Regne.

Amb el temps, en Granville em va animar a apuntar-me a l’Escola de predicació. Em va dir: «Tens una discapacitat, però pots parlar. Algun dia faràs un discurs públic. N’estic del tot convençut!». Les seves paraules em van enfortir molt.

Vaig començar a sortir a predicar amb en Granville. Però no era fàcil perquè els camins de terra estaven plens de clots i no podíem utilitzar la cadira de rodes. Per això li vaig demanar que em portés amb carretó, i ens va anar molt bé. Em vaig batejar l’abril de 2005, i poc després els germans em van ensenyar a encarregar-me de les publicacions i del so de la sala.

Desgraciadament, l’any 2007 el meu pare va morir en un accident de vaixell. Estàvem destrossats, però en Granville va orar amb nosaltres i ens va consolar amb la Bíblia. Dos anys després, vam tornar a viure una altra tragèdia: en Granville va morir quan el seu vaixell es va enfonsar.

La nostra petita congregació estava molt trista. Ja no hi havia cap ancià i només quedava un servent ministerial. La mort d’en Granville va ser un cop molt dur perquè me l’estimava molt. Va ser un amic lleial que sempre es va preocupar per mi, i em va ajudar en sentit físic i espiritual. A la primera reunió després de la seva mort jo tenia assignada la lectura de La Torre de Guaita. Amb prou feines vaig aconseguir llegir els dos primers paràgrafs, i llavors em van començar a caure les llàgrimes. No podia deixar de plorar, i vaig haver de baixar de la plataforma.

Uns germans d’una altra congregació van venir a Orealla per ajudar-nos. A partir d’aquell moment vaig començar a sentir-me millor. A més, la sucursal va enviar un pioner especial, en Kojo. També em va fer molt feliç que la meva mare i el meu germà petit comencessin a estudiar i, finalment, es bategessin. El març de 2015, em van nomenar servent ministerial i, després d’un temps, vaig fer el meu primer discurs públic. Aquell dia, amb un gran somriure i entre llàgrimes d’agraïment, vaig recordar les paraules que en Granville m’havia dit anys enrere: «Algun dia faràs un discurs públic. N’estic del tot convençut!».

Gràcies als vídeos de JW Broadcasting^® he descobert que hi ha germans que estan en la mateixa situació que jo. Tot i que tenen alguna discapacitat, estan actius i són molt feliços. Jo també puc treballar per Jehovà! El meu desig sempre ha sigut servir-lo amb totes les meves forces, i per això em vaig fer pioner regular. El setembre de 2019 vaig rebre una notícia que no m’esperava. Em van dir que serviria com a ancià a la nostra petita congregació d’uns 40 publicadors.

Estic profundament agraït als germans i germanes que han estudiat amb mi i que m’han ajudat a servir Jehovà. Però, per damunt de tot, estic molt agraït perquè Jehovà mai s’ha oblidat de mi.