1, 2. Què analitzarem en aquest article?

DE VEGADES, potser sentim que la nostra vida és curta i plena «de neguit» (Job 14:1). Per això, és normal que de tant en tant ens sentim desanimats. De fet, molts servents de Jehovà del passat es van sentir d’aquesta manera. Alguns, fins i tot, volien morir (1 Re. 19:2-4; Job 3:1-3, 11; 7:15, 16). Però Jehovà, el Déu en qui confiaven, sempre els va animar i enfortir. Aquests relats ens ensenyen valuoses lliçons i ens consolen (Rm. 15:4).

² En aquest article, analitzarem l’exemple d’alguns servents de Jehovà que van aguantar proves que els van desanimar. Parlarem de Josep (el fill de Jacob), la viuda Noemí i la seva nora Rut, el levita que va escriure el Salm 73 i l’apòstol Pere. Com els va enfortir Jehovà? I quines lliçons podem aprendre del seu exemple? Les respostes a aquestes preguntes ens confirmaran que Jehovà «és a prop dels cors que sofreixen» i que «salva els homes que se senten desfets» (Sl. 34:19, MM [34:18 en NM]).

3, 4. Què li va passar a Josep quan era jove?

³ Josep tenia uns 17 anys quan Déu va fer que tingués dos somnis. Aquests somnis van donar a entendre que arribaria a tenir una posició d’autoritat i que la seva família el respectaria (Gèn. 37:5-10). Però poc després, la seva vida va canviar completament. En comptes de respectar-lo, els seus germans el van vendre i va acabar sent un esclau a Egipte (Gèn. 37:21-28). Josep va passar de ser un fill estimat a ser l’esclau d’un funcionari egipci anomenat Putifar (Gèn. 39:1).

 ⁴ Els problemes de Josep tot just acabaven de començar. La dona de Putifar el va acusar falsament d’intent de violació. I Putifar, sense investigar aquesta acusació, el va fer empresonar i encadenar (Gèn. 39:14-20; Sl. 105:17, 18). Imagina com es devia sentir el jove Josep quan va ser falsament acusat de violació. I pensa en com això podria embrutar el nom de Jehovà. Segur que Josep tenia raons per sentir-se desanimat.

5. Com va poder Josep afrontar el desànim?

⁵ Durant el temps que Josep va ser un esclau i va estar a la presó no va poder fer gaire cosa per canviar la seva situació. Com va aconseguir mantenir l’equilibri? En comptes de centrar-se en el que ja no podia fer, es va esforçar al màxim per fer la feina que li havien assignat. Sobretot, va fer que Jehovà fos la persona més important en la seva vida. Com a conseqüència, Déu va beneir Josep en tot el que va fer (Gèn. 39:21-23).

6. Com van animar a Josep els somnis que havia tingut?

⁶ Segur que Josep es va animar molt quan va meditar en els somnis profètics que havia tingut, ja que aquests mostraven que tornaria a veure la seva família, i que la seva situació milloraria. I així va ser. Quan Josep tenia uns 37 anys, aquells somnis es van complir d’una manera impressionant (Gèn. 37:7, 9, 10; 42:6, 9).

7. Segons 1 Pere 5:10, què ens ajudarà a aguantar les proves?

⁷ Què n’aprenem? Igual que Josep, nosaltres també vivim en un món cruel i ple d’injustícies. Fins i tot, un germà ens podria ferir. Però, si veiem Jehovà com la nostra Roca, o el nostre refugi, no ens desanimarem ni el deixarem de servir (Sl. 62:6, 7; llegeix 1 Pere 5:10).  A més, no oblidem que Josep era un jove d’uns 17 anys quan Déu li va fer tenir aquells somnis. Per tant, queda clar que Jehovà confia en els seus servents més joves. Avui dia, hi ha molts joves que són com Josep i tenen fe en Jehovà. Alguns d’ells han estat empresonats injustament perquè no volien deixar de ser fidels a Déu (Sl. 110:3).

8. Què els va passar a Noemí i Rut?

⁸ A causa d’una greu fam, Noemí i la seva família van haver de deixar Judà per establir-se a Moab i viure-hi com a estrangers. Allà, Elimèlec, el marit de Noemí, va morir i la va deixar viuda amb dos fills. Amb el temps, els dos es van casar amb dones moabites, Rut i Orpà. Al cap de deu anys, els fills de Noemí també van morir sense deixar descendència (Rut 1:1-5). Segur que aquelles tres dones estaven desfetes pel dolor. És veritat que Rut i Orpà es podien tornar a casar, però Noemí ja era vella, qui es cuidaria d’ella? Va arribar a estar tan deprimida que en una ocasió va dir: «No m’anomeneu Noemí, anomeneu-me Marà, perquè el Totpoderós m’ha omplert d’amargor». Aquesta dona tenia el cor destrossat; així que va decidir tornar a Betlem, i Rut la va acompanyar (Rut 1:7, 18-20).

9. D’acord amb Rut 1:16, 17, 22, com va ajudar Rut a Noemí?

⁹ Què va ajudar Noemí? L’amor lleial que Rut li va mostrar quan va decidir quedar-se amb ella (llegeix Rut 1:16, 17, 22). A Betlem, Rut va treballar de valent espigolant els camps d’ordi perquè tant Noemí com ella poguessin menjar. Gràcies a això, la jove no va trigar gaire a fer-se un bon nom (Rut 3:11; 4:15).

10. Com va mostrar Jehovà compassió pels més necessitats?

¹⁰ Una de les lleis que Jehovà havia donat als israelites mostrava compassió pels més necessitats, com era el cas de Noemí i Rut. Ell havia dit al seu poble que durant la collita no seguessin els marges dels camps perquè els pobres hi poguessin espigolar (Lev. 19:9, 10). Això va permetre que Noemí i Rut no perdessin la seva dignitat, i es poguessin alimentar sense haver de pidolar.

11, 12. Com va contribuir Boaz a la felicitat de Noemí i Rut?

¹¹ El propietari del camp on havia treballat Rut era un home ric anomenat Boaz. Ell va quedar tan impressionat per la lleialtat que Rut va mostrar a Noemí i per l’amor que li tenia, que va recomprar la seva herència familiar i va casar-se amb Rut (Rut 4:9-13). Amb el temps, van tenir un fill, Obed, que va ser avi del rei David (Rut 4:17).

¹² Imagina la felicitat que va sentir Noemí quan va agafar el petit Obed entre els seus braços, i va obrir el seu cor en oració a Jehovà per donar-li gràcies. Però molt aviat, en la resurrecció, tant ella com Rut tindran un motiu encara més gran per ser felices. S’assabentaran que Obed va ser un avantpassat del Messies promès, Jesucrist.

13. Què podem aprendre del relat de Noemí i Rut?

¹³ Què n’aprenem? Quan passem per proves, pot ser que no vegem la sortida als nostres problemes i ens sentim desanimats o, fins i tot, desfets. Però, és en aquests moments quan hem de confiar plenament en el nostre Pare celestial  i estar a prop dels nostres germans. És clar, pot ser que Jehovà no ens elimini els problemes. Ell no va tornar a la vida els fills o el marit de Noemí. Però, podem estar segurs que ens pot ajudar a aguantar fent servir els nostres germans per donar-nos suport (Prov. 17:17).

14. Què va fer que un levita es desanimés molt?

¹⁴ L’escriptor del Salm 73 era levita i tenia el privilegi de servir Jehovà al santuari. Amb tot, en un moment de la seva vida, es va desanimar. Per què? Va començar a envejar els malvats i els arrogants, no per les coses que feien, sinó perquè aparentment tot els anava bé. Semblava que ho tenien tot: riqueses, una bona vida i tranquiŀlitat. Pensar d’aquesta manera va desanimar tant el salmista, que va arribar a dir: «Certament, debades he netejat el meu cor, i he rentat els meus palmells en innocència» (Sl. 73:2-9, 11-14). Evidentment, aquell levita corria un gran perill espiritual.

15. Com va superar el desànim l’escriptor del Salm 73?

¹⁵ Llegeix Salm 73:16-19, 22-25. Aquest levita va entrar en el santuari de Déu. Allà, segurament envoltat d’altres servents de Jehovà, va poder fer oració i va veure la seva situació amb més calma i claredat. Com a conseqüència, es va adonar que la seva manera de pensar era equivocada i el portava per un camí que l’allunyaria de Jehovà. També va comprendre que els malvats estan a «llocs relliscosos» i que tindran un final terrible. Si aquest levita volia evitar el desànim i l’enveja, havia de veure les coses a la manera de Jehovà. Un cop va fer això, va recuperar la seva pau interior i va ser feliç. De fet, va dir: «A part de tu [Jehovà], no desitjo res a la terra».

16. Què aprenem de l’exemple del levita?

¹⁶ Què n’aprenem? No ens hem deixar  enganyar per l’aparent felicitat d’algunes persones malvades, ni sentir-ne enveja perquè aquesta felicitat és superficial i temporal (Ecl. 8:12, 13). Si els envegéssim, ens podríem desanimar i ens posaríem en perill espiritual. Per tant, si alguna vegada sentim que envegem les persones que no serveixen Jehovà, cal que fem el que va fer aquest levita: seguir els consells de Déu i reunir-nos amb els germans. Quan Jehovà és la nostra font d’alegria, som feliços de veritat i no ens desviem del camí que ens duu «a la vida de debò» (1 Tim. 6:19).

17. Quins motius tenia Pere per sentir-se desanimat?

¹⁷ L’apòstol Pere era una persona molt activa, però de vegades era molt impulsiu i expressava sense pensar els seus sentiments. Com a resultat, en diverses ocasions, es va haver de penedir de les coses que va fer o dir. Per exemple, quan Jesús va explicar als seus apòstols que ell hauria de patir i morir, Pere el va renyar i li va dir: «No et passarà res de tot això» (Mt. 16:21-23). En aquell moment, Jesús el va corregir. En una altra ocasió, quan una multitud va anar a arrestar Jesús, Pere va actuar precipitadament i va tallar l’orella a un esclau del gran sacerdot (Jn. 18:10, 11). De nou, Jesús va corregir l’apòstol. A banda d’això, Pere es va atrevir a dir que, encara que els altres apòstols deixessin de seguir Jesús, ell mai ho faria (Mt. 26:33). Aquest excés de confiança va fer que acabés tenint por de l’home i que negués el seu mestre en tres ocasions. L’apòstol es va desanimar molt i «va sortir a fora i va plorar desconsoladament» (Mt. 26:69-75). Segurament es devia preguntar si Jesús mai el podria perdonar.

18. Com va ajudar Jesús a Pere a superar el desànim?

 ¹⁸ Malgrat que Pere se sentia desanimat, no va deixar que aquests sentiments l’enfonsessin. La Bíblia explica que després d’aquesta experiència es va recuperar, i va seguir servint Jehovà amb els altres apòstols (Jn. 21:1-3; Fe. 1:15, 16). Què el va ajudar a fer-ho? D’una banda, Jesús havia suplicat a Jehovà que la fe de Pere no es debilités i que, un cop es recuperés, enfortís els seus germans. Sens dubte, Jehovà va contestar aquesta oració. A més d’això, Jesús es va aparèixer a Pere personalment per animar-lo (Lc. 22:32; 24:33, 34; 1 Cor. 15:5). Després d’una nit de pesca poc productiva, el Fill de Déu es va aparèixer als seus apòstols i va donar a Pere l’oportunitat de confirmar-li que l’estimava, i li va confiar més responsabilitats. És evident que Jesús havia perdonat el seu amic estimat (Jn. 21:15-17).

19. Segons Salm 103:13, 14, com hauríem de veure els nostres errors?

¹⁹ Què n’aprenem? La manera com Jesús va tractar Pere demostra que és compassiu, igual que el seu Pare. Així que quan cometem un error, no hauríem de pensar que Jehovà no ens perdonarà. Això és just el que Satanàs vol que pensem. Al contrari, cal que ens esforcem per veure’ns, tant a nosaltres mateixos com a les persones que ens ofenen, igual que ens veu Jehovà, d’una manera compassiva (llegeix Salm 103:13, 14).

20. Què analitzarem en el següent article?

²⁰ Els exemples de Josep, Noemí i Rut, el levita i Pere ens asseguren que Jehovà «és a prop dels cors que sofreixen» (Sl. 34:19, MM [34:18 en NM]). És veritat que ell permet que passem per proves i que de vegades ens sentim desanimats. No obstant això, quan Jehovà ens ajuda a fer front a aquests problemes, la nostra fe s’enforteix (1 Pe. 1:6, 7). En el següent article, veurem de quines altres maneres Jehovà ajuda els seus servents fidels que estan desanimats, potser a causa de les seves imperfeccions o perquè han d’afrontar situacions difícils.