En Harvey era el més gran de quatre germans. La seva família va conèixer la veritat a Midland, a l’Austràlia Occidental, durant la crisi econòmica dels anys 30. En Harvey va arribar a estimar Jehovà i es va batejar quan tenia 14 anys. Una vegada, quan era adolescent, li van demanar que fes la lectura de La Torre de Guaita a una reunió. Però va dir que no ho faria perquè no es veia preparat. Un germà va parlar amb ell i li va dir: «Quan algú de l’organització de Jehovà et demana que facis alguna cosa és perquè creu que ho pots fer». Va aprendre que no s’ha de rebutjar mai una assignació de Jehovà (2 Cor. 3:5).

Jo vaig conèixer la veritat a Anglaterra alhora que la meva mare i la meva germana gran. Encara que el meu pare va acceptar la veritat anys després, al principi s’hi va oposar. Tot i que no li feia gaire gràcia, em vaig batejar quan encara no tenia 10 anys. La meva meta era ser pionera i, després, missionera. Però el meu pare no volia que comencés a servir com a pionera fins als 21 anys. Jo no estava disposada a esperar tant de temps. Així és que, quan tenia 16 anys, amb  el seu permís, em vaig mudar a Austràlia, on vivia la meva germana gran. Finalment, vaig començar a servir com a pionera amb 18 anys.

En Harvey i jo ens vam conèixer a Austràlia, i tots dos teníem la meta de servir Jehovà com a missioners. Ens vam casar el 1951 i vam servir de pioners durant dos anys. Després, vam començar l’obra de circuit. Visitàvem gran part de l’Austràlia Occidental, i sovint havíem de viatjar per zones àrides i remotes.

El 1954 ens van convidar a assistir a la 25a classe de Galaad. El nostre somni de ser missioners aviat es compliria. Vam viatjar en vaixell fins a Nova York per començar aquest curs intensiu de la Bíblia. A l’escola també havíem d’estudiar espanyol, però era tot un repte per a en Harvey perquè li costava molt pronunciar bé les erres.

Durant l’escola, els instructors ens van dir que aquells que estiguessin interessats en acceptar una assignació al Japó s’inscrivissin a unes classes de japonès. Però vam pensar que era millor que l’organització de Jehovà decidís la nostra assignació per nosaltres. Poc després, quan el germà Albert Schroeder, un dels instructors de l’escola, es va assabentar que no ens hi havíem apuntat, ens va dir: «Per què no us ho penseu millor?». Com que passava el temps i no ens hi inscrivíem, el germà Schroeder ens va comunicar: «Els altres instructors i jo us hem apuntat al curs. A veure si us en sortiu amb el japonès». Aquest idioma li va ser molt més fàcil a en Harvey.

Vam arribar al Japó el 1955, quan només hi havia uns 500 publicadors a tot el país. En Harvey tenia 26 anys i jo, 24. Ens van assignar a la ciutat portuària de Kobe, on vam servir durant 4 anys. Llavors ens van tornar a convidar a l’obra itinerant, però aquesta vegada prop de la ciutat de Nagoya. Ens encantava la nostra assignació: els germans, els paisatges, el menjar... Però, ben aviat, se’ns va presentar una altra oportunitat per deixar que Jehovà decidís per nosaltres.

Després de tres anys a l’obra itinerant, la sucursal del Japó ens va demanar si estaríem disposats a mudar-nos a Taiwan per predicar i ajudar les persones del grup ètnic amis. Allà  havia sorgit un problema d’apostasia i es necessitava un germà que parlés bé japonès per atendre aquell assumpte. * Com que ens agradava molt la nostra assignació al Japó, va ser una decisió difícil. Però en Harvey havia après que mai s’ha de rebutjar una assignació teocràtica. Així és que vam acceptar.

El novembre del 1962, quan vam arribar a Taiwan, hi havia 2.271 publicadors i la majoria eren amis. Però abans de res havíem d’aprendre xinès. Tot i que només teníem un llibre de text i una professora que no parlava anglès, ho vam aconseguir.

Poc després d’arribar a Taiwan, en Harvey va ser nomenat servent de sucursal. Com que la sucursal era petita, podia atendre les seves responsabilitats de Betel en una setmana i passar la resta del mes predicant amb els germans amis. A més, de tant en tant servia com a superintendent de districte i això incloïa fer discursos a alguns congressos. Si en Harvey hagués fet els discursos en japonès, els germans amis l’haurien entès. Però el govern obligava a fer les reunions religioses en xinès. Per tant, encara que estava aprenent l’idioma, havia de fer els discursos en xinès mentre un germà el traduïa a l’amis.

Taiwan estava sota la llei marcial i, per això, els germans havien d’obtenir un permís per celebrar congressos. Aquest tràmit no era fàcil i sovint trigava temps. Si arribava la setmana del congrés i encara no havien rebut el permís, en Harvey seia a la comissaria fins que l’hi donaven. Com que als policies els avergonyia que hi hagués un estranger assegut allà esperant, normalment aquesta tàctica funcionava i en Harvey aconseguia el que volia.

Durant les setmanes que passàvem amb els germans amis, sovint havíem de caminar durant hores, escalar muntanyes i creuar rius cabalosos. Recordo la primera vegada que ho vam fer. Després d’esmorzar qualsevol cosa, a dos quarts de sis del matí vam agafar un autocar fins a un poblet aïllat, vam creuar un riu molt ample i vam pujar una muntanya tan empinada que els peus del germà que anava al meu davant m’arribaven a l’altura dels ulls.

Mentre en Harvey estava amb alguns germans locals, vaig predicar sola a una petita aldea on la gent parlava japonès. Vora la una del migdia, m’estava morint de gana perquè no havia menjat res en moltes hores. Quan em vaig trobar amb el meu home, els altres germans ja havien marxat. Ell em va explicar que havia intercanviat algunes revistes per tres ous, i em va ensenyar com me’n podia menjar un, fent un forat a cada punta i xuclant. Tot i que no m’agradava massa la idea, ens en vam menjar un cadascú. Què va passar amb el tercer? Com que en Harvey no es veia amb cor de portar-me a coll si em desmaiava, me’l vaig menjar jo.

En un congrés de circuit vaig viure una experiència curiosa. Ens allotjàvem a casa d’un germà  que vivia al costat d’una Sala del Regne. Per als amis, els banys eren molt importants. Així és que la dona del superintendent de circuit en va preparar un per a nosaltres. Com que en Harvey estava molt ocupat, em va demanar que comencés sense ell. La germana havia preparat tres palanganes: una amb aigua freda, una altra amb aigua calenta i l’última buida. El que em va sorprendre és que havia posat els tres recipients fora de la casa just davant de la sala, que estava plena a vessar de germans fent els preparatius per al congrés. Jo li vaig demanar alguna cortina per tenir una mica d’intimitat, però em va portar un tros de plàstic transparent. Em vaig plantejar de banyar-me en un racó darrere de la casa. Però allà hi havia oques que ficaven el cap entre els barrots de la tanca, disposades a mossegar tot aquell que s’hi apropés. Vaig pensar que els germans estaven tan ocupats que ni s’adonarien que m’estava banyant, i si li deia a la germana que no em volia banyar allà potser s’ofendria. Així és que em vaig dir: «Vinga, Kathleen!», i ho vaig fer.

En Harvey es va adonar que als germans els costava progressar en sentit espiritual perquè molts eren analfabets i no hi havia publicacions en el seu idioma. Com que feia poc que la llengua amis s’havia començat a escriure amb l’alfabet llatí, es va veure oportú ensenyar als germans a llegir en el seu propi idioma. Això va implicar molta feina. Però ben aviat els germans amis van començar a aprendre més de Jehovà tots sols en el seu idioma. Les publicacions en amis es van començar a produir a finals dels anys 60, entre elles La Torre de Guaita.

Però el govern va prohibir les publicacions que no eren en xinès. Per evitar problemes, es van buscar diverses maneres de fer arribar La Torre de Guaita en amis. Per exemple, durant un temps es va preparar una edició bilingüe d’aquesta revista en xinès mandarí i amis. Així semblava que la fèiem servir per ensenyar xinès a la gent. Des de llavors, l’organització de Jehovà ha preparat moltes publicacions en amis per ajudar aquestes persones sinceres a conèixer la veritat (Fe. 10:34, 35).

Durant els anys 60 i 70, molts germans amis no vivien d’acord amb les normes divines. Com que no entenien del tot els principis bíblics, alguns portaven vides immorals, s’emborratxaven o consumien tabac i nou d’areca. En Harvey va visitar moltes congregacions per intentar ajudar els germans a entendre el punt de vista de Jehovà sobre aquestes pràctiques. En un d’aquests viatges, vam tenir l’experiència que he mencionat al principi.

Els germans que van ser humils van estar disposats a fer canvis, però tristament molts no ho van ser. En un període de vint anys, el nombre de publicadors va descendir de quasi 2.500 a uns 900. Allò va ser molt desanimador. Amb tot, sabíem que Déu no podia beneir un poble que no fos net (2 Cor. 7:1). La situació es va corregir i, amb la benedicció de Jehovà, a Taiwan ara hi ha més d’11.000 publicadors.

A partir dels anys 80, vam veure com les congregacions amis s’enfortien en sentit espiritual, i en Harvey va poder passar més temps amb els germans xinesos. Va gaudir molt d’ajudar els marits d’algunes germanes a fer-se testimonis de Jehovà. Recordo que em va explicar que es va alegrar molt quan un d’aquests homes va orar a Déu per primera vegada. Jo també estic contenta d’haver pogut ajudar un bon nombre de dones sinceres a apropar-se a Jehovà. Més endavant, vaig tenir el privilegi de servir a la sucursal de Taiwan amb el fill i la filla d’una de les meves antigues estudiants.

Després de gairebé 59 anys de matrimoni, l’1 de gener de 2010, en Harvey va perdre la seva lluita contra el càncer i em vaig quedar sense el meu company. Vam servir junts quasi 60 anys a temps complet i el trobo molt a faltar. Però soc feliç d’haver pogut servir amb ell a dos països apassionants. Vam aprendre a parlar dos idiomes asiàtics ben difícils i en Harvey fins i tot va aprendre a escriure’ls.

Com que m’havia fet gran, uns quatre anys més tard, el Consell Rector va decidir que era millor que tornés a Austràlia. Jo no volia deixar Taiwan, però el meu home m’havia ensenyat que mai havia de dir que no a Jehovà. Per això, vaig acceptar. Al final, vaig entendre que era una decisió molt assenyada.

En l’actualitat serveixo a la sucursal d’Australàsia i dedico els caps de setmana a predicar amb una congregació de la zona. El xinès i el japonès que vaig aprendre em fan sentir molt útil a Betel, ja que els puc utilitzar per fer visites guiades. Espero amb impaciència el moment que Jehovà ressusciti aquells que han mort. El meu estimat Harvey va aprendre a mai dir que no a Jehovà i estic segura que Ell el porta a la seva memòria (Jn. 5:28, 29).