Els estudiants de la Bíblia haurien de ser valents per a complir la seua comissió. Haurien d’anunciar als humils «la bona nova» i als malvats, «un dia de venjança».

El germà J. H. Hoskin, que vivia en el Canadà, va predicar amb valentia a pesar de l’oposició. En la primavera de 1921, predicant de casa en casa, va trobar un predicador metodista. El germà Hoskin va començar la conversació dient: «Deuríem poder parlar amistosament sobre les Escriptures. Encara que diferirem en algunes coses, podem mantindre una conversació pacífica i quedar com amics». Però això no és el que va passar. El germà recordava: «Només havíem parlat uns minuts quan [el predicador] em va tancar la porta als nassos amb tanta força que vaig pensar que el vidre del finestró es trencaria en mil trossos».

El predicador li va dir xillant: «Per què no vas a parlar amb els no-cristians?». El germà Hoskin es va mossegar la llengua i no li va respondre. Però, mentres se n’anava, va pensar: «I no és això el que ja estic fent?».

Al sendemà, aprofitant el sermó que donava en l’església, el predicador va continuar el seu atac. El germà Hoskin contava: «Va advertir els seus feligresos i els va posar en contra meua dient que jo era el pitjor estafador que mai havia xafat aquell poble i que deurien pegar-me un tir». Sense deixar que això el dissuadira, el germà va continuar predicant i va poder donar molt de testimoni. Ell deia: «Mai havia disfrutat tant fent proselitisme. Algunes persones, fins i tot, exclamaven: “Sabem que eres un home de Déu!”. I em preguntaven si podien ajudar-me o si necessitava alguna cosa».

Per a ajudar a progressar els interessats, els estudiants de la Bíblia publicaren en L’edat d’or * unes seccions de preguntes i respostes sobre la Bíblia. Una d’elles era «Estudi bíblic per als jóvens», que consistia en preguntes que els pares havien de considerar amb els seus fills. Els pares havien de «fer estes preguntes als seus fills i ajudar-los a trobar la resposta en la Bíblia». Algunes preguntes, com per exemple, «Quants llibres té la Bíblia?», ensenyaven fets bàsics. Altres,  com «Deurien tots els cristians esperar alguna forma de persecució?», preparaven els jóvens per a ser predicadors valents.

La secció «Estudi avançat d’El pla diví de les edats» contenia preguntes de reflexió per als estudiants avançats de la Bíblia basades en el primer volum d’Estudis de les Escriptures. Milers de lectors es van beneficiar d’estes seccions, però L’edat d’or del 21 de desembre de 1921 va anunciar que es discontinuarien. Per què este canvi tan imprevist?

Els qui portaven la davantera es van adonar que necessitaven un sistema per a ensenyar als nous les veritats bàsiques de manera ordenada. Amb eixe propòsit, en novembre de 1921, es va publicar el llibre L’arpa de Déu. Les persones interessades que acceptaven el llibre també començaven el Curs d’estudi bíblic l’Arpa. Este curs autodidàctic ajudava els lectors a discernir «el pla de Déu per a beneir la humanitat amb vida eterna». Quin mètode d’ensenyança se seguia?

Quan una persona acceptava una còpia del llibre, rebia un marcapàgines on deia la porció que s’havia de llegir. La setmana següent, rebia una targeta amb una sèrie de preguntes basades en eixa porció. La targeta acabava indicant les pàgines que l’estudiant s’havia de llegir per a la setmana següent.

Cada setmana, al llarg de tres mesos, la classe local (o congregació) li enviava a l’estudiant una targeta nova. A sovint, eren els germans majors o amb circumstàncies limitades els qui enviaven les targetes. Per exemple, Anna K. Gardner, de Millvale (Pennsilvània), recordava: «Quan es va publicar el llibre L’arpa de Déu, la meua germana, que estava impedida, va poder participar més en l’obra enviant setmanalment les targetes de preguntes». Quan es completava el curs, l’estudiant rebia una visita personal per a ajudar-lo a ampliar el seu coneixement bíblic.

Cap al final de l’any 1921, el germà J. F. Rutherford va enviar una carta a totes les classes. En ella destacava: «El testimoni del Regne que s’ha donat enguany ha sigut més extens i efectiu que el que s’ha donat en tots els anys anteriors». Pensant en el futur, va afegir: «Queda molta faena per fer. Animeu més persones a unir-se a esta meravellosa obra». És evident que els estudiants de la Bíblia seguiren el seu consell. L’any 1922 seria testimoni de l’extraordinària proclamació del Regne que els estudiants de la Bíblia feren amb valentia.