Vaig néixer als Països Baixos el 1948. L’any següent, la meva família es va mudar a São Paulo, al Brasil. Els meus pares estaven molt involucrats en la seva església, i com a família teníem el costum de llegir la Bíblia cada nit després de sopar. El 1959, vam tornar a emigrar, però aquesta vegada als Estats Units, i ens vam establir a Massachusetts.

Com que a casa érem vuit, el meu pare havia de treballar de valent per mantenir-nos. Va tenir diverses feines, com ara construint carreteres, fent de comercial i també de representant d’una companyia aèria internacional. Tots estàvem encantats perquè gràcies a aquesta feina viatjàvem molt.

A l’institut, sovint em demanava què faria després de graduar-me. Alguns dels meus amics van triar anar a la universitat i d’altres van decidir unir-se a l’exèrcit. Per a mi ser soldat no era una opció perquè mai m’ha agradat discutir, i molt menys barallar-me. Finalment, vaig triar anar a la universitat per tal d’evitar el servei militar. En realitat,  el que volia era ajudar els altres, ja que pensava que això donaria sentit a la meva vida.

A la universitat, estava molt interessat en l’antropologia. M’intrigava molt conèixer l’origen de la vida. A les classes, ens ensenyaven l’evolució i esperaven que l’acceptéssim com un fet. Però, en la meva opinió, les explicacions no tenien cap lògica. Havies de creure en l’evolució a cegues i això contradiu el mètode científic.

A més, no ens ensenyaven valors morals. Tot el contrari, ens deien que l’èxit s’ha d’aconseguir costi el que costi. Quan anava a festes i prenia drogues, m’ho passava molt bé, però aquest sentiment de felicitat era fugaç. Em demanava si la meva vida tenia sentit.

Em vaig traslladar a Boston i vaig començar a anar a la universitat d’aquella ciutat. Per pagar-me les classes, vaig aconseguir una feina d’estiu. Allà, tenia un company de feina que era testimoni de Jehovà. Ell va ser el meu primer contacte amb els testimonis i em va parlar sobre la profecia dels «set temps» del capítol quatre de Daniel. També em va explicar que estàvem vivint en el temps de la fi (Dan. 4:13-17). De seguida em vaig adonar que, si seguia amb aquelles converses i me les prenia seriosament, hauria de canviar de vida. Així és que feia tot el possible per no creuar-me amb ell.

A la universitat, assistia a classes per preparar-me per treballar com a voluntari a l’Amèrica del Sud. Creia que coŀlaborar en tasques humanitàries donaria sentit a la meva vida. Però em vaig adonar que allò tampoc m’omplia. Estava tan decebut que vaig deixar la universitat en acabar aquell semestre.

El maig de 1970, me’n vaig anar a viure a Amsterdam per treballar a la companyia aèria on abans ho havia fet el meu pare. Aquesta feina em permetia viatjar arreu del món. Vaig visitar països de l’Àfrica, d’Amèrica, d’Europa i de l’Extrem Orient. No vaig trigar a veure que, visités el país que visités, tots tenien problemes greus que ningú no era capaç de solucionar. Allò va renovar el meu desig de fer que la meva vida valgués la pena. De manera que vaig decidir marxar als Estats Units per tornar a la universitat de Boston.

Amb tot, a la universitat no trobava les respostes que estava buscant. Em sentia tan perdut que vaig demanar consell al meu professor d’antropologia. El que em va dir em va sorprendre: «Per què continues estudiant? Per què no deixes la universitat?». No m’ho va haver de dir dues vegades. Vaig deixar la universitat per no tornar-hi mai més.

Com que seguia sentint un buit a la meva vida, vaig decidir unir-me al moviment flower power. Amb un grup d’amics vam creuar els Estats Units fent autoestop fins arribar a Acapulco, a Mèxic. Vivíem en comunes de hippies que gaudien de la vida sense preocupar-se de res. Però, després d’un temps de convivència amb ells, vaig veure que aquesta mena de vida no tenia sentit ni et feia feliç de debò. En realitat, eren persones deshonestes i deslleials.

Amb el temps, vaig recordar un vell somni d’infantesa. Volia solcar els mars, però no com a mariner sinó com a capità. L’única manera de complir aquest somni era aconseguint el meu propi vaixell. Aprofitant que en Tom, un amic meu, tenia un desig semblant, tots dos vam decidir navegar al voltant del món. Volia trobar una bonica illa tropical lluny de la societat i de les seves normes.

En Tom i jo vam arribar a Arenys de Mar, prop de Barcelona, i vam comprar el Llygra, un veler d’uns 9 metres i mig d’eslora. Per tal de poder navegar còmodes i segurs, vam fer alguns canvis i reparacions al nostre petit vaixell. Com que no teníem pressa, vam treure el motor i vam aprofitar l’espai per emmagatzemar aigua potable. També vam comprar un parell de rems de 5 metres per moure amb facilitat el veler dins dels ports petits. Per fi ens vam fer a la mar rumb a les Seychelles, a l’oceà Índic. El pla era navegar al llarg de la costa occidental de l’Àfrica i llavors rodejar el cap de Bona Esperança, a Sud-àfrica. Fent servir un sextant, traçàvem la ruta a seguir guiant-nos per les estrelles, els mapes del cel i els almanacs. Em fascinava el fet de poder assenyalar la posició exacta on ens trobàvem.

No portàvem gaire navegant quan ens vam adonar que aquell vell veler no aguantaria la travessia. Cada hora ens entraven 22 litres d’aigua! Com he explicat a l’inici, durant la tempesta estava tan espantat que vaig orar per primer cop en molts anys. Li vaig prometre a Déu que, si sobrevivíem, faria el possible per aprendre sobre ell. Al final, la tempesta va amainar i per una vegada vaig fer el que havia promès.

Vaig començar a llegir la Bíblia mentre érem a la mar. Imagina’m assegut al veler al vell mig de la Mediterrània, envoltat de peixos voladors, dofins i, de fons, l’infinit horitzó. A la nit, la Via Làctia em tenia captivat. Estava més convençut que mai que hi havia un Déu que es preocupava per la humanitat.

Després d’unes setmanes, vam arribar al port d’Alacant, on vam posar el nostre veler a la venda per poder comprar-ne un de millor. Però, com era d’esperar, trobar un comprador per a un vaixell vell, sense motor i que calia reparar no va ser fàcil. Mentrestant, vaig aprofitar per seguir llegint la meva Bíblia.

Com més la llegia, més veia aquell llibre com un manual per aconseguir la felicitat. Em va impactar com de clara era a l’hora de parlar sobre la importància de portar una vida neta en sentit moral. Em demanava com era possible que tantes persones, inclòs jo mateix, ens consideréssim cristianes malgrat ignorar el que deia la Bíblia.

Estava decidit a fer canvis a fi de portar una vida neta. Així és que vaig deixar de consumir drogues. Vaig pensar que segurament hi havia persones que vivien segons les normes morals de la Bíblia i jo les volia conèixer. En aquell moment vaig orar a Déu per segona vegada i li vaig demanar que m’ajudés a trobar-les.

Per a mi, el mètode d’eliminació era el que em semblava més lògic per trobar la religió verdadera.  Mentre recorria els carrers d’Alacant, vaig topar amb molts edificis religiosos. Com que la majoria tenien imatges, va ser fàcil eliminar aquelles religions de la meva llista.

Un diumenge a la tarda, mentre mirava el port des de dalt del vessant d’una muntanya, vaig llegir Jaume 2:1-5, on adverteix sobre mostrar favoritisme als rics. De camí al nostre vaixell, vaig passar per davant del que semblava ser un lloc on es feien reunions religioses. A l’entrada hi havia un rètol que deia: «Sala del Regne dels Testimonis Cristians de Jehovà».

Em vaig dir: «Els posaré a prova. A veure com em reben». Vaig entrar-hi tal qual: barbut, descalç i amb uns texans estripats. L’acomodador em va acompanyar fins a un seient al costat d’una senyora gran, que bondadosament em va ajudar a trobar els textos que l’orador anava dient. Després de la reunió, em vaig quedar de pedra en veure l’amabilitat amb què tothom em saludava. Un home em va convidar a casa seva per poder enraonar però, com que encara no havia acabat de llegir la Bíblia, li vaig dir: «Quan estigui llest, t’aviso». Tanmateix, vaig continuar anant a totes les reunions.

Després de moltes setmanes, vaig anar a casa d’aquell home i ell va respondre totes les preguntes que tenia sobre la Bíblia. Uns dies més tard, em va donar una bossa plena de roba de molt bona qualitat. Em va dir que era d’un testimoni que estava empresonat per obeir el manament bíblic d’estimar-nos els uns als altres i negar-se a fer el servei militar (Is. 2:4; Jn. 13:34, 35). Ara ho tenia molt clar. Havia trobat el que estava buscant: les persones que obeïen les normes morals de la Bíblia. El meu objectiu ja no era buscar una illa paradisíaca, sinó estudiar la Paraula de Déu en profunditat. De manera que vaig decidir tornar al meu país natal.

Em va prendre quatre dies fent autoestop arribar a Groningen, als Països Baixos. Com que necessitava una feina per mantenir-me, vaig demanar-ne una a un taller de fusteria. Quan em van donar la soŀlicitud perquè l’emplenés, una de les preguntes em demanava quina era la meva religió. Jo vaig posar: «Testimoni de Jehovà». Quan l’amo de la fusteria ho va llegir, li va canviar la cara. Em va dir: «Ja et trucaré». Però mai ho va fer.

Vaig anar a una altra fusteria per veure si necessitaven algú que els donés un cop de mà.  L’amo em va preguntar quina titulació i referències laborals tenia. Li vaig explicar que havia fet unes reparacions a un petit veler de fusta. No m’ho esperava, però em va dir: «Si vols, pots començar aquesta tarda. Només hi ha una condició. No vull que causis problemes en el meu negoci. Soc testimoni de Jehovà i obeeixo el que diu la Bíblia». Tot sorprès li vaig dir: «Jo també ho soc!». «Llavors, estudiarem la Bíblia junts», va dir-me ell. Sens dubte, la meva barba i llarga cabellera m’havien delatat. Ara entenia per què l’altre fuster no m’havia trucat. Jehovà m’estava concedint les peticions del meu cor (Sl. 37:4). Em vaig sentir molt feliç d’acceptar l’oferta del germà. Durant un any, vaig estudiar la Bíblia amb ell i vaig treballar a la seva fusteria. Després, el gener de 1974, em vaig batejar.

Al cap d’un mes, em vaig embarcar en una nova aventura: el servei de pioner, el qual m’ha omplert d’alegria i satisfacció. El mes següent, em vaig traslladar a Amsterdam per donar suport al grup de llengua espanyola que s’acabava de formar. Gaudia moltíssim de dirigir cursos bíblics en espanyol i portuguès! Més tard, el maig de 1975, vaig rebre el bonic privilegi de servir com a pioner especial.

Un dia, la Ineke, una pionera especial, va venir a una de les nostres reunions en espanyol per presentar-nos la seva estudiant boliviana. La Ineke i jo vam decidir coneixe’ns millor. Així és que vam començar a cartejar-nos. No vam trigar a adonar-nos que compartíem les mateixes metes. El 1976, ens vam casar. Vam continuar servint com a pioners especials fins el 1982, quan ens van convidar a la 73ena classe de Galaad. Va ser tota una sorpresa que ens enviessin a l’Àfrica oriental. Estàvem encantats amb la nostra assignació! Vam poder servir a Mombasa, a Kenya, durant cinc anys. Després, el 1987, ens van enviar a Tanzània, on la predicació ja no estava restringida. Vam servir en aquell país uns 26 anys. Llavors, vam tornar a Kenya.

Ensenyar la veritat a les persones sinceres ha donat sentit de debò a les nostres vides. Per exemple, el primer estudiant que vaig tenir a Mombasa va ser un home que vaig trobar mentre predicava pel carrer. Després d’oferir-li dues revistes, em va dir: «Què faig quan les hagi llegit?». La setmana següent, vam començar a estudiar la Bíblia amb el llibre Viure eternament, que s’acabava de publicar en suahili. Es va batejar un any després i va començar a servir com a pioner regular. Des d’aquell dia, ell i la seva dona han ajudat prop de 100 persones a dedicar-se a Jehovà i batejar-se.

La primera vegada que vaig ser conscient de quin és el propòsit de la vida, em vaig sentir com el mercader que «troba una perla de gran valor» i ven tot el que té per aconseguir-la (Mt. 13:45, 46). Volia dedicar-me en cos i ànima a ajudar els altres a trobar el sentit de la vida. Al costat de la meva estimada dona, he tingut el privilegi de viure en primera persona com Jehovà dona als seus servents una vida plena de propòsit.