Vaig néixer a París l’any 1941, i em vaig criar a una família humil. M’encantava aprendre, però, quan tenia 10 anys, em vaig posar molt malalt amb tuberculosi i vaig haver de deixar l’escola. Allò em va entristir molt. Els doctors van recomanar que em quedés al llit perquè tenia els pulmons molt dèbils. Durant aquells mesos, em passava les hores llegint un diccionari i escoltant els programes de ràdio que emetia la Universitat de París. Quan finalment el meu doctor va dir que ja m’havia curat i que podia tornar a l’escola, em vaig emocionar molt! Vaig pensar: «El que fan els metges és meravellós!». Des de llavors, el meu somni ha estat ajudar les persones a curar-se de les malalties. Cada vegada que el meu pare em preguntava què volia ser de gran, la meva resposta era la mateixa: «Vull ser metge!». Així va ser com la medicina es va convertir en la passió de la meva vida.

Tot i que la meva família era catòlica, jo no sabia molt sobre Déu i no trobava resposta a les moltes preguntes que em feia. No va ser fins que vaig començar a estudiar Medicina a la universitat que em vaig convèncer que la vida havia estat creada.

Recordo la primera vegada que vaig observar amb un microscopi les cèŀlules d’una tulipa. Em vaig quedar impressionat de veure com els components de la cèŀlula la protegeixen del fred i la calor. També vaig observar que el citoplasma (un líquid gelatinós que es troba dins la cèŀlula) es contrau quan entra en contacte amb la sal i es dilata amb l’aigua. Aquesta capacitat, i moltes altres, permeten que els petits organismes s’adaptin a entorns inestables. Quan em vaig adonar de la increïble complexitat de cada  cèŀlula, em vaig convèncer que la vida no podia ser fruit de la casualitat.

Durant el meu segon any de Medicina, vaig veure encara més proves de l’existència de Déu. A les classes d’anatomia, vam estudiar com l’estructura de l’avantbraç ens permet estirar i arronsar els dits de la mà. La posició dels músculs, els lligaments i els tendons, i la manera com treballen junts, és un prodigi de l’enginyeria. Per exemple, vaig aprendre que els tendons que subjecten un dels músculs de l’avantbraç al segon os dels dits es divideixen en dos per crear un pont. Aquest pont permet que els tendons que van a les puntes dels dits passin lliscant per sota. Alhora, uns teixits molt forts mantenen aquests tendons enganxats als ossos dels dits. Sense aquests mecanismes, els tendons de la mà sobresortirien com si fossin la corda tensada d’un arc i no podríem moure bé els dits. No hi havia dubte que darrera del disseny del cos humà hi havia una gran inteŀligència.

Em vaig omplir encara més de fascinació pel dissenyador de la vida quan vaig estudiar el procés de naixement d’un nadó. Vaig aprendre que, abans del naixement, el fetus rep l’oxigen mitjançant el cordó umbilical. Durant aquest temps, els alvèols (uns petits saquets que hi ha dins dels pulmons) encara no tenen aire. Però unes setmanes abans del moment del naixement, els alvèols es cobreixen amb una substància que s’anomena surfactant pulmonar. Llavors, en el moment del naixement, quan el nadó respira per primer cop, succeeixen una sèrie de coses extraordinàries. Un forat del seu cor es tanca i força la sang a anar cap als pulmons. En aquest moment tan crucial, el surfactant evita que els alvèols es quedin enganxats perquè així es puguin omplir d’aire ràpidament. De manera instantània, el nadó és capaç de respirar per ell mateix.

Com que volia conèixer l’ésser que havia creat aquestes meravelles, vaig començar a llegir la Bíblia. Em van impressionar molt les lleis sobre la higiene que Déu va donar a la nació d’Israel fa més de 3.000 anys. Els va manar que enterressin els seus excrements, que es rentessin amb aigua regularment i que aïllessin qualsevol persona que mostrés signes de patir una malaltia infecciosa (Lev. 13:50; 15:11; Deut. 23:13). Els científics han descobert com s’encomanen les malalties en els darrers 150 anys, però fa miŀlennis que la Bíblia ja en parlava! També em vaig adonar que les lleis sobre la higiene sexual que es troben al llibre de Levític van contribuir a la bona salut de tota la nació (Lev. 12:1-6; 15:16-24). Tenia clar que el Creador havia donat aquestes lleis al seu poble per protegir-lo, i que sempre beneïa aquells que obeïen els seus manaments. Em vaig convèncer que la Bíblia era la Paraula de Déu, tot i que en aquell moment encara no coneixia el Seu nom.

Mentre era a la universitat, vaig conèixer una jove que es deia Lydie i me’n vaig enamorar. Ens vam casar el 1965, quan encara estava a meitat de la carrera. L’any 1971, la Lydie i jo ja teníem tres fills, i més endavant en vam tenir tres més. La meva dona ha estat un gran suport per a mi, tant a la feina com a la família.

 Vaig treballar durant tres anys a un hospital abans d’obrir la meva clínica. Poc després, un matrimoni, els dos pacients que he esmentat al principi, van venir a la meva consulta. Quan estava a punt d’escriure la recepta per a l’home, la seva dona em va dir: «Si us plau, doctor, no volem cap medicament que contingui sang». Sorprès, li vaig demanar: «De debò? Per què?». Ella em va contestar: «Som testimonis de Jehovà». Jo mai havia sentit a parlar dels testimonis de Jehovà ni del seu punt de vista sobre la sang. La dona va treure la seva Bíblia i em va mostrar les raons per les quals rebutjaven la sang (Fe. 15:28, 29). Després, tots dos em van explicar que el Regne de Déu eliminarà el patiment, les malalties i la mort (Ap. 21:3, 4). Llavors vaig exclamar: «Això ha estat el meu somni des que era un nen! Per aquesta raó em vaig fer metge, per reduir el patiment de les persones». Estava tan entusiasmat, que vam parlar durant una hora i mitja. Quan van marxar, ja no em sentia catòlic, i vaig aprendre que el Creador al qual tant admirava tenia un nom, Jehovà.

Aquest matrimoni va venir tres cops més a la clínica. I cada vegada que van venir vam parlar per més d’una hora. Els vaig convidar a casa per continuar conversant sobre la Bíblia. La Lydie va acceptar estudiar la Bíblia amb nosaltres. Amb tot, no volia reconèixer que algunes de les nostres creences catòliques estaven equivocades. Així és que vaig convidar el sacerdot de la parròquia a casa. Utilitzant només la Bíblia, vam debatre les ensenyances de l’església fins ben entrada la nit. Aquella conversa va convèncer la Lydie que els testimonis de Jehovà ensenyaven la veritat. Des d’aquell moment, el nostre amor per Jehovà va continuar creixent i, l’any 1974, tots dos ens vam batejar.

Quan vaig conèixer el propòsit que Déu té per a la humanitat, les meves prioritats van canviar. Per a la Lydie i per a mi, servir Jehovà es va convertir en el més important a la nostra vida. Estàvem decidits a criar els nostres fills segons les normes bíbliques. Els vam ensenyar a estimar Jehovà i els altres, i això ens va unir molt com a família (Mt. 22:37-39).

Quan mirem enrere, no podem evitar riure al recordar com els nostres fills veien la nostra unitat dins el matrimoni. Ells sabien que a casa sempre seguíem el que Jesús va dir: «Que el vostre sí sigui sí, i el vostre no sigui no» (Mt. 5:37). Per exemple, quan una de les nostres filles  tenia 17 anys, la Lydie no la va deixar anar amb un grup de joves. Una de les seves amigues li va dir: «Si la teva mare no et deixa venir, demana-li al teu pare!». Però ella li va contestar: «No en trauria res. Els meus pares sempre estan d’acord». Així és, els nostres fills sabien que a l’hora de seguir els principis bíblics estàvem units. Agraïm molt a Jehovà que avui dia molts dels nostres familiars l’estiguin servint.

Tot i que la veritat havia canviat les meves prioritats, encara volia utilitzar els meus coneixements de medicina per ajudar els germans. Per això, em vaig oferir per servir com a doctor a la sucursal de París, i després a Louviers, quan la van traslladar allà. He estat coŀlaborant amb Betel per quasi 50 anys. Durant aquest temps, he fet molt bons amics entre els betelites; alguns d’ells ja tenen més de 90 anys. Un dia em vaig endur una sorpresa molt agradable quan vaig conèixer un nou betelita. Vam descobrir que jo havia assistit a la seva mare en el part quan ell va néixer, uns 20 anys enrere!

Al llarg dels anys, veure com Jehovà guia i protegeix el seu poble mitjançant la seva organització ha fet que cada vegada l’estimi més. A principis dels anys 80, el Consell Rector va posar en marxa als Estats Units un programa per millorar la comunicació entre els testimonis de Jehovà i la comunitat de metges.

Llavors, el 1988, el Consell Rector va crear un nou departament a Betel anomenat Serveis d’Informació sobre Hospitals. Al principi, aquest departament supervisava els Comitès d’Enllaç amb els Hospitals que s’havien format als Estats Units per ajudar els testimonis de Jehovà a trobar doctors que respectessin el seu punt de vista sobre la sang. Amb el temps, aquest sistema es va implantar a nivell mundial, i també es van establir comitès a França. Em meravella veure com l’organització de Jehovà cuida d’una manera tan amorosa els germans i germanes malalts quan més ho necessiten.

És cert que la medicina era la meva gran passió. Però, després de meditar en les meves prioritats, em vaig adonar que el més important era curar les persones en sentit espiritual, és a dir, ajudar-les a reconciliar-se amb la Font de la vida, Jehovà. Des que em vaig jubilar, la Lydie i jo hem dedicat moltes hores cada mes a predicar les bones notícies del Regne com a pioners regulars. Encara avui fem tot el que podem per participar en aquesta obra salvavides.

Segueixo esforçant-me per ajudar les persones malaltes. Però soc conscient que ni tan sols el millor doctor és capaç de curar totes les malalties o evitar la mort. Per això, desitjo amb tot el meu cor que arribi el moment quan el dolor, les malalties i la mort hagin desaparegut per complet. Molt aviat, al nou món, tindré tota l’eternitat per continuar aprenent sobre la creació de Jehovà, inclòs el meravellós disseny del cos humà. El somni que tenia des que era petit s’ha començat a complir, però la millor part encara està per venir!