Vaig nàixer en 1935 en Darlaston, localitat que es troba en el Black Country —que literalment significa ‘País Negre’—, una regió d’Anglaterra anomenada aixina perquè l’aire estava impregnat pel fum negre provinent de les moltes fàbriques i fundicions. Quan tenia vora 4 anys, els meus pares començaren a estudiar la Bíblia amb els testimonis de Jehovà. Durant els primers anys de l’adolescència, em vaig convéncer que havia trobat la veritat i em vaig batejar en 1952 a l’edat de 16 anys.

Per aquell temps, em vaig posar a treballar d’aprenent de comercial en una gran fàbrica que produïa ferramentes i peces per a vehicles de motor. Allí, començaren a capacitar-me per a ocupar un càrrec important en l’oficina de l’empresa, un treball que m’agradava molt.

Vaig haver de prendre una decisió important quan un superintendent itinerant em va demanar que conduïra l’Estudi de Llibre de Congregació en Willenhall. Això em va suposar un dilema. En eixe moment, estava assistint a dos congregacions. Entre setmana, anava a la que estava més a prop d’on jo treballava, en Bromsgrove —a uns 32 km de ma casa— i els caps de setmana, quan tornava a cals meus pares, assistia a la congregació de Willenhall.

Com volia donar suport a l’organització de Jehovà, vaig acceptar la invitació del superintendent itinerant, encara que això suposara renunciar a la faena que tant m’estimava. Deixar que Jehovà guiara el meu camí en aquella ocasió em va obrir les portes a una vida de la qual no m’he penedit mai.

Mentres assistia a la congregació de Bromsgrove, vaig conéixer a Anne, una germana molt guapa i espiritual. Ens casàrem en 1957 i disfrutàrem de servir junts com a precursors regulars, precursors especials, en l’obra itinerant i en el servici de Betel. Tindre a Anne al meu costat durant tots estos anys ha sigut una font d’alegria.

 En 1966, ens va emocionar que se’ns convidara a assistir a la classe número 42 de Galaad. Ens assignaren a Malawi, coneguda popularment com el càlid cor d’Àfrica per l’amabilitat i l’hospitalitat de la seua gent. Poc ens imaginàvem que la nostra estada allí seria tan curta.

Arribàrem a Malawi l’1 de febrer de 1967. Després de fer un curs intensiu d’un mes per a aprendre l’idioma, vam començar l’obra de districte. Conduíem un Kaiser Jeep, que se suposava que podia passar per qualsevol lloc, inclús pels rius. Però ens vam quedar despagats al vore que només podia travessar per on passava poca aigua. A voltes, ens quedàvem en cabanyes fetes amb palla i fang que havíem de cobrir amb una lona impermeable durant l’estació plujosa. No va ser la millor manera de començar la vida missional, però ens encantava!

En abril, em vaig adonar que prompte tindríem problemes amb el govern. Vaig escoltar per la ràdio un discurs del Dr. Hastings Banda, el president de Malawi, afirmant que els testimonis de Jehovà no pagaven impostos i que interferien en assumpts polítics. Per descomptat, eixes acusacions eren falses. Tots sabíem que el verdader problema era la nostra neutralitat, especialment la nostra negativa a comprar el carnet d’afiliació al partit polític.

En setembre, vam llegir en els periòdics que el president havia acusat els germans de causar problemes allà on anaven. De fet, va anunciar en una convenció política que el seu govern aprovaria immediatament una resolució recomanant la proscripció dels testimonis de Jehovà, la qual va  entrar en vigor el 20 d’octubre de 1967. Poc després, els oficials de policia i els d’immigració es presentaren en la sucursal per a tancar-la i per a expulsar del país els missioners.

Després de passar tres dies en presó, ens van deportar a Maurici, un país controlat pel Regne Unit. No obstant, les autoritats mauricianes no ens permetien quedar-nos com a missioners. Així que vam ser reassignats a Rhodèsia, l’actual Zimbàbue. A l’arribar allí, ens trobàrem amb un funcionari d’immigració poc coŀlaborador que ens va negar l’entrada dient: «Teniu prohibit quedar-vos en Malawi, i no vos deixaran quedar-vos en Maurici. Només veniu ací per conveniència!». Anne es va posar a plorar. Semblava que ningú ens volia! En eixe moment, m’entraren ganes de deixar-ho tot i de tornar-me’n directament a Anglaterra. Finalment, les autoritats ens van permetre quedar-nos una nit en la sucursal amb la condició de presentar-nos al dia següent en les oficines centrals d’immigració. No podíem més, però continuàrem deixant les coses en mans de Jehovà. Al sendemà de vesprada, sense esperar-ho, vam rebre la notícia que podíem quedar-nos com a visitants en Zimbàbue. No oblidaré mai com em vaig sentir aquell dia. Estava convençut que Jehovà guiava el nostre camí.

En la sucursal de Zimbàbue, em van assignar a treballar en el Departament de Servici, que atenia els territoris de Malawi i Moçambic. Els germans de Malawi estaven patint una persecució extrema. Com a part de la meua faena, traduïa informes que enviaven els superintendents de circuit d’eixe país. Una volta que em vaig quedar fins ben entrada la nit per a acabar un informe, em vaig posar a plorar al vore l’abús violent que els nostres germans i germanes estaven patint. * No obstant això, la seua lleialtat, fe i aguant em van animar moltíssim (2Co 6:4, 5).

Vam fer tot el que estava en les nostres mans per proveir aliment espiritual als germans que quedaven en Malawi i també a aquells que se n’havien anat a Moçambic fugint de la violència. L’equip de traducció al chichewa, l’idioma més parlat de Malawi, es va reubicar en les terres d’un germà de Zimbàbue, qui amablement va construir cases i una oficina per als traductors. Allí van poder continuar amb la seua important assignació de traduir publicacions bíbliques.

Féiem plans per a que els superintendents de circuit de Malawi assistiren cada any a l’assemblea de districte en chichewa que se celebrava en Zimbàbue. Allí rebien els esbossos dels discursos de l’assemblea. Quan tornaven a Malawi, feien el que podien per compartir la informació amb els germans. Un any, amb la intenció d’animar estos valents superintendents de circuit, aprofitàrem la seua visita a Zimbàbue per a organitzar l’Escola del Ministeri del Regne.

En febrer de 1975, vaig anar a visitar els germans de Malawi que estaven en els camps de refugiats en Moçambic. Estos germans es mantenien al dia amb les últimes instruccions de l’organització de Jehovà, inclosa la nova disposició de formar una junta d’ancians en cada congregació. Els nous ancians havien planificat moltes activitats espirituals, entre elles, discursos públics, l’anàlisi del text del dia i La Talaia, i inclús la celebració d’assemblees. Havien organitzat els camps com en una assemblea, amb departaments de neteja, seguretat i distribució d’aliments. Vore tot el que estos germans fidels havien aconseguit amb la benedicció de Jehovà em va fer sentir summament animat!

A finals dels setanta, la sucursal de Zimbàbue va deixar de supervisar el territori de Malawi, que va passar a estar atés per la sucursal de Zàmbia. A pesar d’això, jo continuava pensant en els germans malawians i orant per ells, igual que feien molts altres germans. En diverses ocasions, com a membre del Comité de Sucursal de Zimbàbue, em reunia amb representants de la central mundial junt amb germans responsables de Malawi, Sud-àfrica i Zàmbia. Cada volta ens plantejàvem  la mateixa pregunta: «Què més podem fer pels germans de Malawi?».

Amb el pas del temps, la persecució es va suavitzar. A poc a poc, els germans que havien fugit del país van començar a tornar a Malawi, i els qui s’havien quedat sentien com el tracte cruel es reduïa. Els països veïns estaven reconeixent legalment els testimonis de Jehovà i alçant-los les restriccions. Moçambic va fer lo mateix en 1991. No obstant, ens preguntàvem quan serien lliures els testimonis de Jehovà de Malawi.

Amb el temps, la situació política de Malawi va canviar i, en 1993, el govern va alçar la proscripció contra els testimonis de Jehovà. Poc després, parlant amb un missioner, em va preguntar si tornaria a Malawi. Com jo ja tenia 59 anys, li vaig dir: «No, soc massa major!». Però, eixe mateix dia, vam rebre un fax de la Junta Directiva invitant-nos a tornar allí.

Per a nosaltres, no era una decisió fàcil perquè ens encantava la nostra assignació en Zimbàbue. Érem feliços allí i havíem fet molt bons amics. La Junta Directiva ens va dir amablement que podíem quedar-nos si volíem. Així que fàcilment podíem haver triat el nostre propi camí i no mudar-nos a Malawi. Però vaig recordar que Abraham i Sara van deixar les comoditats de sa casa quan ja eren majors per a obeir la guia de Jehovà (Gn 12:1-5).

Al final, decidírem seguir la direcció de l’organització de Jehovà i tornar a Malawi l’1 de febrer de 1995, just el mateix dia que havíem arribat allí 28 anys abans. Llavors, es va formar un Comité de Sucursal en el qual servíem tres germans. I no tardàrem en posar-nos a treballar per a restablir les activitats dels testimonis de Jehovà.

Quina benedicció vore com Jehovà ha fet créixer l’obra tan ràpidament! La quantitat de publicadors es va disparar d’uns 30.000 en 1993 a més de 42.000 en 1998. * La Junta Directiva va aprovar un projecte per a construir una nova sucursal que atenguera les necessitats creixents del camp. Així que vam comprar un terreny de 12 hectàrees en Lilongwe, i se’m va assignar a treballar en el comité de construcció.

El germà Guy Pierce, de la Junta Directiva, va fer el discurs de dedicació de les noves  instaŀlacions en maig de 2001. Assistiren més de 2.000 Testimonis locals, molts dels quals s’havien batejat feia més de 40 anys. Estos germans i germanes fidels havien aguantat cruel persecució durant dècades. Encara que eren pobres en sentit material, espiritualment eren molt rics. Per totes parts de Betel, ressonaven els càntics del Regne cantats a l’estil africà pels germans, que estaven encantats de visitar la seua nova sucursal i que van convertir aquella ocasió en una de les experiències més emotives que he viscut. Això evidenciava clarament que Jehovà beneïx amb generositat els qui aguanten les proves fidelment.

Quan la construcció de la sucursal va acabar, em va fer molta iŀlusió començar a rebre assignacions per a dedicar Sales del Regne. Les congregacions de Malawi estaven beneficiant-se d’un programa de construcció ràpida de Sales del Regne per a països amb recursos limitats. Anteriorment, algunes congregacions es reunien davall de cobertes fetes amb arbres d’eucaliptus. Utilitzaven estores de palla per al sostre i llargs bancs de fang per a assentar-se. Ara s’esforçaven per coure, en forns que ells mateixos havien construït, les rajoles que necessitaven per a alçar boniques sales de reunions. Però encara preferien els bancs a les cadires, perquè, com solien dir, sempre hi ha lloc per a algú més en un banc.

També ha sigut un plaer per a mi vore com Jehovà ajuda la gent a créixer espiritualment. En especial, em va impressionar que molts germans jóvens africans s’oferiren voluntaris i que adquiriren ràpidament experiència gràcies a l’ensenyança i la capacitació de l’organització de Jehovà. Com a resultat, es va poder comptar amb ells per a més responsabilitats, tant en Betel com en les congregacions. I per a enfortir encara més els publicadors, es van nomenar nous superintendents de circuit locals, molts dels quals estaven casats. Estos matrimonis escolliren servir a Jehovà més plenament posposant l’alegria de ser pares a pesar de la pressió cultural i, en alguns casos, familiar.

Després de 52 anys en Àfrica, vaig tindre alguns problemes de salut. La Junta Directiva va aprovar la recomanació del Comité de Sucursal per a que la meua dona i jo fórem reassignats al Regne Unit. Ens va saber mal deixar una assignació que ens estimàvem tant. Però la Família Betel del Regne Unit ens està cuidant molt bé ara que som majors.

Estic convençut que deixar que Jehovà guie el camí de la meua vida ha sigut la millor decisió que he pres. Si haguera confiat en el meu propi enteniment, qui sap on m’hauria dut la meua carrera seglar! Jehovà sempre ha sabut el que jo necessitava per a guiar-me «pel camí dreturer» (Pr 3:5, 6). De jove, em fascinava aprendre els detalls del funcionament d’una gran empresa. Però l’organització mundial de Jehovà m’ha donat una carrera espiritual molt més gratificant. Per a mi, servir a Jehovà m’ha fet i continua fent-me sentir plenament realitzat en la vida!