Durant aquell any, l’organització va fer diversos canvis que van ajudar a promoure la unitat entre els Estudiants de la Bíblia. A The Watch Tower es van començar a publicar comentaris dels textos bíblics que s’analitzarien a la reunió Oració, alabança i testimoni. A més, els Estudiants de la Bíblia van publicar un calendari on s’indicava el text bíblic que s’estudiaria a la reunió d’aquella setmana, juntament amb una cançó que podien cantar al seu estudi personal i a l’adoració en família.

A les reunions, els Estudiants de la Bíblia oferien els seus «testimonis». Per exemple, explicaven una experiència de la predicació, donaven gràcies a Jehovà en públic, cantaven una cançó o fins i tot feien una oració. L’Eva Barney, que es va batejar el 1923 amb 15 anys, va explicar: «Si volies donar un testimoni, et posaves dempeus i començaves dient una frase com: “M’agradaria agrair al Senyor tota la bondat que m’ha mostrat”». A alguns germans els encantava donar aquests testimonis. La germana Barney també va dir: «El nostre estimat germà Godwin, que ja era gran, tenia molts motius per estar agraït al Senyor. Però quan la seva dona veia que el germà que presidia la reunió començava a estar inquiet, li tibava de l’abric i el germà Godwin s’asseia».

Un cop al mes, cada classe celebrava una reunió especial Oració, alabança i testimoni. A The Watch Tower de l’1 d’abril de 1923 s’explicava com havien de ser aquestes: «La meitat de la reunió es dedicarà a compartir testimonis sobre la predicació que animin els treballadors de les classes. Estem convençuts que aquestes reunions d’estímul animaran i uniran els germans».

En Charles Martin, un treballador de les classes, o publicador, de Vancouver, Canadà, que tenia 19 anys, es va beneficiar molt d’aquestes reunions. Més tard, ell va explicar: «Va ser en aquestes reunions que vaig aprendre què podia dir davant d’una porta. Sovint alguns germans explicaven experiències sobre la predicació casa per casa i això em donava idees sobre què dir o com vèncer les objeccions».

Els dies especials de predicació van ajudar a promoure la unitat entre els germans. A The Watch Tower de l’1 d’abril de 1923 es va anunciar el següent: «Per tal que tots treballem units, el  dimarts 1 de maig de 1923 se celebrarà un dia especial de predicació, i així serà el primer dimarts de cada mes a partir d’ara. Tots els membres de les classes haurien de participar-hi».

Fins i tot els Estudiants de la Bíblia més joves participaven en la predicació. La Hazel Burford, que aleshores tenia 16 anys, va explicar: «Al Bulletin (‘Butlletí’) a s’hi publicaven exemples de conversa perquè els memoritzéssim. El meu avi i jo ens esforçàvem de valent per participar al màxim en aquesta obra». No obstant, la germana Burford va afrontar una oposició que no esperava. Ella va explicar: «Un germà gran que era molt estimat creia fermament que jo no havia de sortir a predicar. En aquell temps, alguns germans no entenien que tots els Estudiants de la Bíblia, inclosos “els xicots i també les noies”, havien d’alabar el Gran Creador» (Sl. 148:12, 13, Bíblia Evangèlica Catalana). Però la germana Burford no es va rendir, i va seguir predicant. Temps més tard, va poder assistir a la segona classe de l’Escola de Galaad i va anar a servir com a missionera a Panamà. Amb el temps, els germans van canviar el seu punt de vista sobre la participació dels més joves en la predicació.

Els congressos, tant locals com regionals, també van promoure la unitat entre els germans. Molts d’aquells congressos incloïen un dia especial de predicació, com el que es va celebrar a Winnipeg, Canadà. Aquell 31 de març, es va convidar tots els assistents del congrés a participar en l’anomenat «Bombardeig especial de Winnipeg». Dies de predicació especials com aquell van contribuir al ràpid creixement que es produiria en el futur. El 5 d’agost d’aquell mateix any, unes 7.000 persones van assistir a un altre congrés a Winnipeg, i així es va batre el rècord d’assistència a un congrés al Canadà fins aquell moment.

Del 18 al 26 d’agost de 1923, es va celebrar el congrés més important d’aquell any a Los Angeles, Califòrnia. Les setmanes abans, els Estudiants de la Bíblia van convidar tothom a assistir-hi entregant més de 500.000 invitacions i anunciant  el congrés als diaris. També van coŀlocar cartells als tramvies i als seus propis vehicles.

El dissabte 25 d’agost, el germà Rutherford va fer un discurs titulat «Ovelles i cabres» en el qual va explicar clarament que les ovelles són les persones que tenen l’actitud correcta i viuran per sempre a la terra feta un paradís. També va presentar una resolució titulada «Una advertència». En aquesta es denunciava la cristiandat i s’animava totes les persones de cor sincer a sortir de «Babilònia la Gran» (Ap. 18:2, 4). Més tard, els Estudiants de la Bíblia van distribuir, de manera unida i amb molt d’entusiasme, còpies d’aquesta resolució per tot el món.

L’últim dia del congrés, més de 30.000 assistents van poder escoltar el discurs públic del germà Rutherford, titulat: «Totes les nacions van cap a l’Harmagedon, però milions que ara viuen no moriran mai». Com que es preveia una gran assistència, els Estudiants de la Bíblia van llogar l’estadi Los Angeles Coliseum, que s’acabava de construir. Per assegurar-se que tots els presents poguessin escoltar bé el programa, van utilitzar el sistema de so i els altaveus de l’estadi, que aleshores eren dels més moderns. Així mateix, moltes més persones van poder escoltar el programa per ràdio.

L’any 1923, la predicació es va estendre molt a l’Àfrica, Europa, l’Índia i l’Amèrica del Sud. Per exemple, a l’Índia, el germà Adavimannathu Joseph, alhora que cuidava de la seva dona i sis fills, s’encarregava de la producció de publicacions en hindi, tàmil, telugu i urdú.

A Sierra Leone, dos Estudiants de la Bíblia, l’Alfred Joseph i en Leonard Blackman, van escriure a la seu mundial de Brooklyn, Nova York, per demanar ajuda. El 14 d’abril de 1923, aquesta petició va rebre resposta. L’Alfred va explicar: «Un dissabte a la nit, vaig rebre una trucada que no esperava». Quan va contestar, va sentir una veu forta que li preguntava: «Ets tu qui ha escrit a la Watch Tower Society per demanar predicadors?». L’Alfred va contestar: «Sí». «Bé, doncs m’han enviat a mi.» Aquella veu era la del germà William Brown, que havia arribat aquell mateix dia des del Carib amb la seva dona, l’Antònia, i les seves dues filles petites, la Louise i la Lucy. No faltava gaire perquè els germans els poguessin conèixer en persona.

L’Alfred va afegir: «L’endemà, en Leonard i jo estàvem estudiant junts la Bíblia, com fèiem cada setmana. Aleshores, vam veure un home molt  alt esperant-nos a la porta. Es tractava del germà Brown. Aquell germà tenia tant d’entusiasme per la veritat que volia fer un discurs públic el dia següent». En menys d’un mes, el germà Brown ja havia entregat totes les publicacions que havia portat a Sierra Leone. Poc després, van rebre 5.000 llibres més, però aviat ja no en quedava ni un. Tot i això, al germà Brown no se’l coneixia com un venedor de llibres. Durant tots els anys que va servir fidelment Jehovà, en els seus discursos feia referència constantment a les Escriptures. Això va fer que es guanyés el nom de Bible Brown.

Mentrestant, la sucursal d’Alemanya, situada a Barmen, estava al màxim de la seva capacitat. A més, França amenaçava amb envair la ciutat. Aleshores, els Estudiants de la Bíblia van trobar un complex d’edificis a Magdeburg que semblava ideal per establir-hi la impremta. El 19 de juny, els germans van acabar de recollir la premsa i la resta del mobiliari, i es van traslladar al nou Betel a Magdeburg. Just el dia següent que es notifiqués a la seu mundial que el trasllat s’havia completat, als diaris s’anunciava que França havia envaït la ciutat de Barmen. Els germans van veure allò com una prova clara que Jehovà els estava guiant i protegint.

En George Young, que havia viatjat molt per tal de compartir les bones notícies, va establir una nova sucursal al Brasil i va començar a publicar The Watch Tower en portuguès. En pocs mesos, ja havia entregat més de 7.000 publicacions. L’arribada d’aquest germà al Brasil també va donar una oportunitat única a la Sarah Ferguson. Ella havia estat llegint The Watch Tower en anglès des de 1899, però mai havia pogut simbolitzar la seva dedicació mitjançant el bateig. Pocs mesos després, la germana Ferguson i els seus quatre fills per fi van poder donar aquest pas tan important.

Cap a finals de l’any 1923, era evident el gran efecte que havia tingut en els Estudiants de la Bíblia estar cada cop més units. A The Watch Tower del 15 de desembre d’aquell any, es va dir el següent: «Es veu clarament que els germans de les classes tenen una fe forta. Per tant, cenyim-nos l’armadura i, durant aquest pròxim any, seguim servint Jehovà amb forces renovades, plens d’entusiasme i goig».

El següent any seria molt emocionant per als Estudiants de la Bíblia. Els germans de Betel portaven mesos treballant en un terreny a Staten Island, que era prop de la seu mundial a Brooklyn. Les instaŀlacions que s’estaven construint en aquell nou indret es van finalitzar a principis de 1924 i van contribuir encara més a la unitat del poble de Déu i a estendre les bones notícies de maneres que mai s’haurien imaginat.