Jehovà és el Déu verdader, el Déu de la Bíblia, el Creador de totes les coses (Apocalipsi 4:11). Els profetes Abraham i Moisès van ser adoradors seus, igual que Jesús (Gènesi 24:27; Èxode 15:1, 2; Joan 20:17). Ell és el Déu, no només d’un poble en concret, sinó de «tota la terra» (Salm 47:2).

 La Bíblia revela que Jehovà és el nom de Déu (Èxode 3:15; Salm 83:18). El nom Jehovà prové d’un verb hebreu que significa ‘esdevenir’ i un bon grup d’erudits entén que aquest nom significa ‘Ell fa que s’esdevingui’. Aquesta definició encaixa a la perfecció amb Jehovà perquè ell és el Creador i compleix tot el que promet (Isaïes 55:10, 11). La Bíblia també ens ajuda a conèixer la persona que hi ha darrere del nom Jehovà, i especialment la seva qualitat més important: l’amor (Èxode 34:5-7; Lluc 6:35; 1 Joan 4:8).

 El nom Jehovà és una traducció al català del nom de Déu en hebreu, format per les quatre lletres יהוה (YHWH), conegudes com a tetragrama. Es desconeix quina és la pronunciació exacta del nom diví en hebreu antic. Tot i així, la forma Jehovà és una forma popular i arrelada en català. a

Per què no sabem com es pronunciava el nom de Déu en hebreu antic?

 L’hebreu antic s’escrivia només amb consonants, encara que un parlant nadiu era capaç d’afegir les vocals necessàries quan llegia un text. Amb tot, temps després de completar-se les Escriptures Hebrees (també conegudes com a «Antic Testament»), va sorgir entre els jueus la superstició que pronunciar el nom de Déu era incorrecte. Com a conseqüència, quan llegien en veu alta un passatge que contenia el nom de Déu, el substituïen per títols com ara «Senyor» o «Déu». Amb el pas dels segles, aquesta superstició es va estendre fins al punt de perdre’s la pronunciació original. b

 Alguns pensen que el nom diví es pronunciava «Yahuè», mentre que d’altres proposen altres possibilitats. En un manuscrit de la mar Morta, que conté una porció del llibre de Levític en grec, apareix el nom diví transliterat Iao. Altres escriptors grecs de temps antics també plantegen les pronunciacions «Iaé», «Iabé» i «Iaoué». En qualsevol cas, no es pot demostrar que cap d’aquestes fos la pronunciació que es feia servir en hebreu antic. c

Idees equivocades sobre el nom de Déu a la Bíblia

 Idea equivocada: El nom diví no s’ha de fer servir a la Bíblia perquè no se sap exactament com es pronuncia en hebreu.

 Veritat: Aquest argument dona per fet que Déu espera que persones que parlen diferents idiomes pronunciïn el seu nom de la mateixa manera. Tot i això, la Bíblia mostra que els servents de Déu que parlaven llengües diferents pronunciaven els mateixos noms de maneres diferents.

 Per exemple, analitzem el cas del jutge israelita Josuè. Els cristians del segle primer que parlaven hebreu segurament pronunciaven el seu nom «Yehoixua», mentre que els que parlaven grec el pronunciarien «Iesús». La Bíblia recull la forma grega d’aquest nom hebreu, cosa que demostra que els cristians feien servir els noms propis en la forma més comuna en el seu idioma (Fets 7:45; Hebreus 4:8).

 Passa el mateix a l’hora de fer servir el nom diví. Més que centrar-nos en la seva pronunciació exacta, és molt més important que el nom de Déu aparegui al lloc que li pertoca a la Bíblia.