Salta al contingut

Ancians cristians que contribuïxen a la nostra alegria

Ancians cristians que contribuïxen a la nostra alegria

«Volem contribuir a la vostra alegria.» (2CO 1:24)

1. Quines notícies sobre els cristians de Corint van alegrar a Pau?

CORRE l’any 55 de la nostra era. L’apòstol Pau està en el port de la ciutat de Tròada, però no pot deixar de pensar en els cristians de Corint. Fa un temps, es va inquietar a l’escoltar que hi havia greus desacords entre ells. Aixina que, com un pare que es preocupa pels seus fills, els va escriure una carta per a corregir-los (1Co 1:11; 4:15). A més, els va enviar a Titus i va quedar amb ell que es trobarien en Tròada per a que l’informara. Ara Pau està esperant l’arribada de Titus amb moltes ganes d’escoltar com els va als corintis. Però, que despagat es queda! Titus no arriba mai. Què farà Pau? Agarra un barco cap a Macedònia. Allí, per a la seua alegria, es troba amb Titus, qui porta bones notícies: els germans corintis havien acceptat amb gust els consells de Pau i els encantaria tornar a vore’l. Quan Pau escolta eixe informe, sent «una alegria encara més gran» (2Co 2:12, 13; 7:5-9).

2. a) Què va escriure Pau als corintis sobre la fe i l’alegria? b) Quines preguntes respondrem?

2 Poc després, Pau escriu la segona carta als Corintis, en la qual els diu: «No parle com si volguérem dominar la vostra fe, que manteniu tan ferma; més bé volem contribuir a la vostra alegria» (2Co 1:24). Què va voler dir? Què poden aprendre d’estes paraules els ancians cristians de l’actualitat?

LA NOSTRA FE I LA NOSTRA ALEGRIA

3. a) Què va reconéixer Pau al dir que els corintis mantenien la fe «tan ferma»? b) Com imiten a Pau els ancians de hui en dia?

3 L’apòstol Pau va mencionar dos característiques fonamentals de la nostra adoració: la fe i l’alegria. Pel que fa a la fe, va escriure: «No parle com si volguérem dominar la vostra fe, que manteniu tan ferma». Pau va reconéixer que els cristians de Corint eren fidels gràcies a la fe que tenien en Déu, i no gràcies a ell o a altres persones. Pau no veia necessari controlar la fe dels seus germans, i tampoc volia fer-ho, ja que confiava que volien fer lo correcte (2Co 2:3). Hui en dia, els ancians de congregació imiten a Pau demostrant que confien en la fe i els motius que tenen els seus germans per a servir a Déu (2Te 3:4). En lloc d’establir normes rígides en la congregació, seguixen els principis bíblics i la guia de l’organització de Jehovà. Després de tot, no són els amos de la fe dels seus germans (1Pe 5:2, 3).

4. a) Què va voler dir Pau quan va escriure: «Volem contribuir a la vostra alegria»? b) Igual que Pau, quin desig tenen els ancians de l’actualitat?

4 Pau també va dir: «Volem contribuir [o coŀlaborar] a la vostra alegria». Amb estes paraules, es va referir a si mateix i als seus companys més pròxims. Com ho sabem? En eixa mateixa carta, va mencionar a dos d’ells. Pau va escriure: «Hem anunciat [a Jesucrist] entre vosaltres, tant jo com Siles i Timoteu» (2Co 1:19). A més, sempre que Pau utilitzava el terme coŀlaboradors, es referia als més pròxims, com Apoŀló, Àquila, Prisca, Timoteu o Titus (Rm 16:3, 21; 1Co 3:6-9; 2Co 8:23). Al dir «volem contribuir a la vostra alegria», els va confirmar als corintis que tant ell com els seus companys volien fer tot lo possible per promoure l’alegria de tots els membres de la congregació. I este és també el desig dels ancians en l’actualitat: fer tot el que estiga en la seua mà per ajudar els seus germans a servir a Jehovà amb alegria (Sl 100:2; Fl 1:25).

5. Què analitzarem en este article, i en què hauríem de meditar?

5 Fa poc, es va preguntar a un grup de germans entusiastes de diferents parts del món: «Què va dir o què va fer algun ancià per a que la teua alegria augmentara?». Mentres analitzem els seus comentaris, pensem en el que nosaltres haguérem contestat i meditem en el que tots podem fer per a contribuir a l’alegria de la nostra congregació. *

«SALUDEU IGUALMENT L’ESTIMADA PÈRSIDA»

6, 7. a) Quina és una de les maneres en què els ancians poden imitar a Jesús, Pau i altres servents de Déu? b) Per què augmenta l’alegria dels nostres germans quan recordem els seus noms?

6 Molts dels nostres germans digueren que se senten més contents quan els ancians s’interessen sincerament en ells. Una forma en què els superintendents mostren interés pels altres és imitant a David, Elihú i el mateix Jesús (llig 2 Samuel 9:6; Job 33:1; Lluc 19:5). Els tres es referiren als altres pel seu nom. Per a Pau també era important recordar i utilitzar els noms dels seus germans. Al final de la seua carta als cristians de Roma, saluda a més de 25 germans i germanes per nom. Per exemple, va escriure: «Saludeu igualment l’estimada Pèrsida» (Rm 16:3-15).

7 A alguns ancians els costa molt recordar els noms dels germans de la seua congregació. Aixina i tot, quan s’esforcen per recordar-los és com si estigueren dient-li a cada germà: «Tu eres important per a mi» (Ex 33:17). Els ancians contribuïxen molt a l’alegria dels seus germans quan recorden els seus noms a l’assignar-los els comentaris en l’Estudi de La Talaia o en qualsevol altra reunió (compara-ho amb Joan 10:3).

«HA TREBALLAT MOLT EN EL SENYOR»

8. Quina és una de les maneres en què Pau va imitar a Jehovà i a Jesús?

8 Una altra manera d’augmentar l’alegria dels nostres germans és encomiant-los sincerament, tal com va fer Pau. Això es veu clarament en la segona carta que va escriure als Corintis, on va dir: «Estic molt orgullós de vosaltres» (2Co 7:4). Eixes paraules d’ànim degueren emocionar els germans corintis. Pau també va expressar sentiments pareguts a altres congregacions (Rm 1:8; Fl 1:3-5; 1Te 1:8). De fet, després de mencionar a Pèrsida en la seua carta a la congregació de Roma, Pau va afegir: «Ha treballat molt en el Senyor» (Rm 16:12). Segur que aquella germana fidel es va posar contentíssima! A l’encomiar als altres, Pau va seguir l’exemple de Jehovà i de Jesús (llig Marc 1:9-11; Joan 1:47; Ap 2:2, 13, 19).

9. Per què augmenta l’alegria de la congregació quan donem i rebem paraules d’ànim?

9 Els ancians de l’actualitat també valoren la importància d’expressar amb paraules l’apreci que senten pels seus germans (Pr 3:27; 15:23). Quan ho fan, és com si els digueren: «M’he fixat en el que has fet perquè m’interesse per tu». Sens dubte, els germans necessiten que els ancians els diguen paraules d’ànim. Este comentari d’una germana d’uns 55 anys expressa el que molts opinen: «En la faena, és difícil que algú et done palmadetes a l’esquena. L’ambient és gelat i competitiu. Per això em pose tan contenta quan un ancià em diu que valora el que faig en la congregació. Em dona moltes forces! Per a mi, és una mostra de l’amor que em té el meu Pare celestial». Fa poc, un ancià li va dir unes boniques paraules d’ànim a un pare que està criant a soles els seus dos fills. Quin va ser el resultat? El pare conta: «El que em va dir va ser una injecció d’ànim per a mi». Aixina és, l’encomi sincer d’un ancià anima i augmenta l’alegria dels germans. I com a resultat, estos tenen més forces per a seguir pel camí de la vida «sense defallir» (Is 40:31).

«PASTUREU EL RAMAT DE DÉU»

10, 11. a) Com poden els ancians imitar l’exemple de Nehemies? b) Què ajudarà els ancians a impartir «algun do espiritual» durant les visites d’ànim i consol?

10 De quina altra important manera poden els superintendents demostrar interés pels germans i augmentar la seua alegria? Prenent la iniciativa en animar aquells que ho necessiten (llig Fets 20:28 TNM). Quan ho fan, imiten els pastors espirituals de l’antiguitat. Fixa’t, per exemple, en el que va fer el fidel superintendent Nehemies quan va vore que la fe d’alguns dels seus germans jueus s’havia debilitat. La Bíblia diu que va prendre la iniciativa i començà a animar-los (Ne 4:8 [v. 14 TNM]). Hui en dia, els ancians fan lo mateix: prenen la iniciativa per a enfortir la fe dels seus germans. Per a oferir ànim personalitzat, els visiten en sa casa si les circumstàncies ho permeten. En estes visites intenten impartir-los «algun do espiritual» (Rm 1:11 NT). Què ajudarà els ancians a alcançar eixe objectiu?

11 Abans de fer una visita d’ànim i consol els ancians necessiten dedicar temps per a pensar en la persona amb qui parlaran. Podrien preguntar-se: «A quins problemes s’està enfrontant este germà? Què podríem dir-li per a animar-lo? Quins textos bíblics podrien ajudar-lo? Hi ha algun personatge bíblic que haja viscut una situació pareguda?». Preguntes com estes faran que la conversació siga constructiva i profitosa. Durant eixes visites, els ancians donen als germans l’oportunitat d’expressar-se lliurement i els escolten amb atenció (Jm 1:19). Una germana va dir: «És tan animador quan un ancià t’escolta de veres!» (Lc 8:18).

Els ancians necessiten preparar-se per a impartir «algun do espiritual» quan visiten els seus germans

12. Qui necessita ànim en la congregació, i per què?

12 A qui li vindria bé una visita d’ànim i consol? Pau va aconsellar als ancians: «Vetleu [...] per tot el ramat». Aixina és, tots els germans de la congregació necessiten ànim, inclús els publicadors i els precursors que han estat predicant durant molts anys. Per què necessiten estos germans forts i fidels el suport de pastors espirituals? Perquè ells també podrien sentir que no aguanten més les pressions d’este món malvat. Un episodi de la vida del rei David ens ensenya per què inclús els servents fidels de Déu necessiten a voltes el suport d’un company.

«ABISAI [...] VA SOCÓRRER DAVID»

13. a) Quina circumstància va aprofitar Ixbí-Benob per a atacar a David? b) Per què va poder Abisai rescatar a David en el moment exacte?

13 Poc temps després que David fora elegit futur rei d’Israel, es va enfrontar a Goliat, un dels rafaïtes —una raça de gegants—. David va mostrar valentia i el va matar (1Sa 17:4, 48-51; 1Cr 20:5, 8). Anys després, durant una batalla amb els filisteus, David es va tornar a enfrontar a un gegant dels rafaïtes. Li deien Ixbí-Benob (2Sa 21:16). Però este gegant va estar a punt d’acabar amb ell. Per què? No va ser perquè David haguera perdut la seua valentia, sinó les seues forces. El relat diu que «es trobava fatigat», i quan Ixbí-Benob es va adonar, va vore l’oportunitat d’enderrocar-lo. Però llavors, just abans que el gegant el ferira, «Abisai, fill de Seruià, va socórrer David i va matar el filisteu.» (2Sa 21:15-17). Es va salvar per molt poc! David degué sentir-se immensament agraït a Abisai per haver estat atent a ell i haver-lo salvat quan la seua vida corria perill. Què aprenem d’este relat?

14. a) Com podem superar obstacles tan gegants com un Goliat? b) Com poden els ancians ajudar-nos a recuperar l’alegria i les forces? Posa un exemple.

14 A pesar dels obstacles que ens posen Satanàs i els seus còmplices, els servents de Jehovà seguim amb la nostra obra mundial de predicació. Alguns de nosaltres ens hem enfrontat a reptes tan gegants com un Goliat, però gràcies a la nostra confiança total en Jehovà, els hem vençut. Ara bé, a voltes la lluita constant contra les pressions d’este món ens deixa cansats i abatuts. Quan ens sentim aixina, som vulnerables i correm el risc de ser derrotats pels problemes que en circumstàncies normals podríem superar. En eixos moments, el suport d’un ancià pot contribuir a fer que recuperem l’alegria i les forces. Una precursora d’uns 65 anys conta: «Fa un temps, no em trobava bé i la predicació m’esgotava. Un ancià va notar que estava cansada i em va abordar. Tinguérem una animadora conversació en la qual va utilitzar un passatge bíblic. Vaig seguir els seus consells i em va anar bé. Que agraïda estic que estiguera atent i m’ajudara!». És una benedicció tindre ancians carinyosos que es preocupen per nosaltres i que, com Abisai, estan a punt per a socórrer-nos.

«VOLIA QUE VEIÉREU EL GRAN AMOR QUE VOS TINC»

15, 16. a) Per què estimaven tant a Pau els seus germans? b) Per què estimem els nostres amorosos ancians?

15 Pasturar una congregació implica molt de treball. A vegades, els ancians passen la nit en vetla orant preocupats pel ramat de Déu o inclús ajudant espiritualment els seus germans (2Co 11:27, 28). Però complixen la seua responsabilitat amb molt de gust. D’esta manera, imiten a Pau, qui va escriure als cristians de Corint: «De bona gana, doncs, gastaré el que tinc i em desgastaré jo mateix per vosaltres» (2Co 12:15). Estimava tant els germans que es va desviure per enfortir-los (llig 2 Corintis 2:4; Fl 2:17; 1Te 2:8). No és d’estranyar que l’estimaren tant! (Fets 20:31-38)

16 Els servents de Déu de l’actualitat també estimem els nostres amorosos ancians, i en les nostres oracions personals li donem les gràcies a Jehovà per tindre’ls. L’interés que estos hòmens ens demostren augmenta el nostre goig, i les seues visites ens enfortixen. A més, valorem que estiguen atents i a punt per a ajudar-nos quan ens sentim desbordats per les pressions d’este món. Sens dubte, contribuïxen a la nostra alegria.

^ § 5 A este grup de germans també se’ls va preguntar: «Què valores més en un ancià?». La gran majoria va respondre: «Que siga accessible». En un pròxim número de La Talaia es parlarà d’esta qualitat tan important.