Parla’ns de la teva infantesa.

Vaig néixer a Itàlia el 1943. Tant els meus germans com jo ens vam criar a un poblet on el meu pare treballava de pagès i fuster. Els nostres pares ens van ensenyar a ser bons catòlics.

Per què vas voler ser capellà?

De petit m’encantava escoltar els capellans de l’església. Em fascinaven les seves veus i els seus rituals captivadors. Per això vaig decidir que volia ser capellà. Quan tenia 13 anys la meva mare em va dur a un coŀlegi que preparava els nois per a estudis eclesiàstics.

La teva formació va incloure estudiar la Bíblia?

No ben bé. Quan tenia 15 anys, uns dels meus professors em va donar un exemplar dels Evangelis, els relats històrics de la vida i el ministeri de Jesús, i el vaig llegir diverses vegades. Amb 18 anys, vaig anar a Roma a estudiar a universitats pontifícies, les quals estan sota el control del papa. Vaig estudiar llatí, grec, història, filosofia, psicologia i teologia. Encara que recitàvem versicles de la Bíblia i escoltàvem com es llegia durant els sermons de diumenge, en realitat no estudiàvem la Bíblia.

Quan vas arribar a ser rector, era l’ensenyament part de les teves responsabilitats?

La meva feina era principalment administrativa, però sí que vaig fer classes sobre els decrets del Concili Vaticà II.

Per què vas començar a dubtar de l’Església?

Hi havia tres coses que em preocupaven. L’Església estava involucrada en política, es tolerava el comportament reprovable del clergat i dels feligresos i algunes ensenyances catòliques no m’encaixaven. Per exemple, com podria un Déu d’amor castigar eternament la gent després de morir? A banda d’això, de veritat vol Déu que repetim centenars de vegades les mateixes oracions fent servir un rosari? *

Què vas fer?

Amb llàgrimes als ulls vaig pregar a Déu que em donés guia. També em vaig comprar la Bíblia de Jerusalem, una Bíblia catòlica que s’acabava de publicar en italià, i vaig començar a llegir-la. Aleshores, un diumenge després de missa, mentre estava penjant la sotana, dos homes van entrar al seminari. Es van presentar com a testimonis de Jehovà. Vam estar parlant més d’una hora sobre la Bíblia i el que diu sobre com identificar la religió verdadera.

Quina impressió et vas endur d’aquestes persones?

Em va sorprendre la seva convicció i la destresa amb què feien referència a passatges d’una edició catòlica de la Bíblia. Més tard, un altre testimoni que es deia Mario em va començar a visitar. Era pacient i puntual. Cada dissabte al matí, fes sol o plogués, trucava al timbre del seminari a les nou en punt.

Quina opinió tenien altres capellans d’aquestes visites?

Els vaig convidar a unir-se a les nostres xerrades, però cap d’ells es va prendre el curs bíblic seriosament. A mi, en canvi, m’encantava. Estava aprenent coses meravelloses, com ara per què permet Déu la maldat i el patiment, coses que m’havien desconcertat durant molt de temps.

Van intentar els teus superiors que deixessis d’estudiar la Bíblia?

El 1975 vaig anar a Roma diverses vegades per explicar les meves opinions. Els meus superiors van intentar que canviés el meu punt de vista, però cap d’ells va fer servir la Bíblia. Finalment, el 9 de gener de 1976, vaig escriure a Roma per dir que ja no em considerava catòlic. Dos dies més tard, vaig deixar el seminari i vaig agafar un tren per anar a la meva primera reunió dels testimonis de Jehovà. Era un congrés on es van reunir diverses congregacions. Tot era molt diferent del que estava acostumat. Tots els testimonis tenien una Bíblia i la utilitzaven per seguir les explicacions que donaven els oradors sobre diversos temes.

Com va reaccionar la teva família?

La majoria d’ells s’hi van oposar amb força, però vaig saber que un dels meus germans estava estudiant amb els testimonis a la Llombardia, una regió del nord d’Itàlia. El vaig anar a veure, i els testimonis d’allà em van ajudar a trobar feina i habitatge. Aquell mateix any, em vaig batejar com a testimoni de Jehovà.

Et penedeixes de res?

Gens ni mica! Per fi em sento ben a prop de Déu perquè el que sé d’ell prové de la Bíblia, no de filosofies ni tradicions de l’Església. Ara puc ensenyar als altres amb convicció i sinceritat.