El rei Acab havia mort. Al sentir la notícia, és probable que l’envellit profeta Elies s’acariciara la barba pensativament rememorant amb la mirada perduda les ocasions en què, durant dècades, havia tractat amb aquell rei malvat. Elies havia aguantat molt! Havia sigut amenaçat i perseguit pel rei Acab i la seua esposa, la reina Jezabel. Fins i tot havia estat en perill de morir a les seues mans. El rei no havia fet res per impedir que Jezabel ordenara la matança de molts profetes de Jehovà. Els dos també eren responsables d’haver conspirat contra Nabot, un home innocent i just, a qui van assassinar junt amb els seus fills, simplement per cobdícia. En resposta, Elies havia proclamat la sentència divina contra Acab i tota la seua dinastia. Ara les paraules de Déu s’estan fent realitat. Acab ha mort tal com Jehovà havia predit (1 Reis 18:4; 21:1-26; 22:37, 38; 2 Reis 9:26).

 A pesar de tot, Elies sabia que devia continuar aguantant. Jezabel seguia viva i mantenia la seua influència perversa sobre la seua família i la nació sencera. Elies encara afrontaria més proves, i tenia molt per ensenyar al seu company i successor, Eliseu. Analitzem les tres últimes assignacions que Elies va rebre. Així, a mesura que veiem com la seua fe el va ajudar a aguantar, vorem més clarament com enfortir la nostra pròpia fe durant els temps turbulents en els quals vivim.

 Ahazià, o Ocozies, el fill d’Acab i Jezabel, era el nou rei d’Israel. En comptes d’aprendre dels errors dels seus pares, va seguir els seus malvats passos (1 Reis 22:52). Igual que ells, Ahazià adorava a Baal. El baalisme era una religió que degradava tots els qui la practicaven, ja que promovia la prostitució en el temple i, fins i tot, el sacrifici de xiquets. Podria alguna cosa persuadir a Ahazià de canviar el seu derroter i allunyar el poble d’aquella repugnant traïció a Jehovà?

 De repent, la tragèdia va colpejar el jove i arrogant rei. Va caure a través de la barana de la cambra alta del seu palau i va quedar ferit de gravetat. Encara que la seua vida corria perill, no va acudir a Jehovà en busca d’ajuda. En comptes d’això, va enviar missatgers a la ciutat enemiga d’Ecron, al país dels filisteus, per a preguntar-li al déu Baal-Zebub si es recuperaria d’aquell mal. Jehovà ja n’havia tingut prou! Per mitjà d’un àngel, li va dir a Elies que interceptara aquells missatgers. El profeta els va enviar de nou al rei amb un missatge contundent. Ahazià havia pecat greument a l’actuar com si Israel no tinguera Déu. Per esta raó, Jehovà va determinar que Ahazià no s’alçaria del llit on estava prostrat (2 Reis 1:2-4).

 Sense mostrar cap classe de penediment, Ahazià els va preguntar: «Com era aquest home que vos ha eixit al pas i vos ha dit tot això?». Els missatgers li van respondre descrivint com anava vestit el profeta. A l’instant, Ahazià va dir: «És Elies» (2 Reis 1:7, 8). Cal destacar que Elies portava una vida tan senzilla i centrada en el servici a Déu que podia ser reconegut fàcilment per la descripció de la seua vestimenta austera. Certament, no podia dir-se lo mateix d’Ahazià i els seus pares, que eren uns materialistes cobdiciosos. L’exemple d’Elies ens recorda el consell de Jesús de mantindre una vida senzilla i tindre l’ull enfocat en el que realment importa (Mateu 6:22-24).

 Encegat per la venjança, Ahazià va despatxar un contingent de 50 soldats amb el seu oficial per a arrestar a Elies. Quan el van trobar «assegut dalt la muntanya», a l’oficial de l’exèrcit li va dir bruscament: «El rei et mana que baixes», probablement donant-li a entendre que seria executat. Imagina-t’ho! Inclús sabent que Elies era un «home de Déu», estos soldats es pensaven que tenien el dret d’assetjar-lo i amenaçar-lo. Que equivocats estaven! Elies li va dir a l’oficial: «Si sóc home de Déu, que baixe foc del cel i et consumisca amb els teus cinquanta hòmens». En eixe moment, Déu va actuar fent «baixar foc del cel, que el va consumir amb aquells cinquanta hòmens» (2 Reis 1:9, 10). El tràgic final d’estos soldats ens recorda vívidament que Jehovà no es pren a la lleugera que la gent tracte despectivament o amb falta de respecte els seus servents (1 Cròniques 16:21, 22).

 Ahazià va enviar un altre oficial amb 50 hòmens. Este era inclús més temerari que el primer. Per un costat, no havia aprés res de les morts dels primers 51 hòmens, a pesar que les seues cendres encara estaven escampades per la falda de la muntanya. I per l’altre, no només va repetir despectivament «el rei t’ordena que baixes», sinó que va afegir les paraules «de pressa». Quin atreviment! Així que ell i els seus hòmens van perdre la vida igual que el primer grup. Però el rei encara va ser més atrevit. Impassible, va tornar a enviar un tercer contingent de soldats. Afortunadament, el tercer oficial era més savi. Es va dirigir humilment a Elies i li va demanar clemència per a ell i els seus soldats. La resposta d’Elies a este humil oficial va demostrar que era un home de Déu i que reflectia la misericòrdia divina. L’àngel de Jehovà li va indicar a Elies que acompanyara a estos soldats. El profeta va obeir i, en presència del malvat rei, va repetir la sentència de Jehovà. Tal com s’havia anunciat, Ahazià va morir. El seu regnat va durar només dos anys (2 Reis 1:11-17).

 Com va poder aguantar Elies a pesar d’estar rodejat de gent cabuda i rebel? La resposta a esta pregunta ens interessa molt hui en dia. Alguna volta t’has sentit frustrat perquè algú que t’importa no fa cas dels bons consells i insistix en seguir un mal camí? Com podem aguantar eixes decepcions? El lloc on els soldats trobaren a Elies ens dona una pista. No podem afirmar dogmàticament per què el profeta estava «dalt la muntanya», però podem estar prou segurs que, com a home que acostumava a orar, trobava que aquell lloc solitari li oferia bones oportunitats per a acostar-se al seu benvolgut Déu (Jaume 5:16-18). Nosaltres, d’igual manera, podem apartar temps regularment per a estar a soles amb Déu, dirigint-nos a ell per nom i confiant-li els nostres problemes i preocupacions. Llavors, estarem més preparats per a aguantar quan aquells que ens envolten actuen de manera insensata i autodestructiva.

 Havia arribat el moment per a que Elies transferira la seua assignació oficial. Fixa’t què va fer. Ell i Eliseu estaven eixint del poble de Guilgal, quan Elies li va demanar al seu deixeble que es quedara allí mentres anava a soles a Betel, a uns 11 quilòmetres de distància. La resposta d’Eliseu va ser ferma: «Per la vida del Senyor i per la teua pròpia vida, et jure que no et deixaré». Quan els dos van arribar a Betel, Elies li va dir a Eliseu que aniria a soles a Jericó, a uns 22 quilòmetres d’allí. Eliseu es va tornar a negar categòricament. En Jericó, es va repetir la mateixa escena per tercera volta abans de dirigir-se al riu Jordà, a uns 8 quilòmetres de distància. De nou, l’home més jove es va mantindre ferm. No pensava abandonar a Elies per res del món! (2 Reis 2:1-6)

 Eliseu estava demostrant una qualitat essencial, l’amor lleial. Esta és la classe d’amor que Rut li va mostrar a Noemí, la classe d’amor que s’adherix fermament a una persona o cosa i rebutja abandonar-la (Rut 1:15, 16). Tots els servents de Déu necessiten desplegar esta qualitat, i hui en dia més que mai. ¿És per a nosaltres tan important com ho va ser per a Eliseu?

 Vore l’amor lleial del seu company de segur va commoure a Elies i el va animar. Gràcies a este amor, Eliseu va tindre el privilegi de presenciar l’últim milacre d’Elies. A la vora del riu Jordà, que tendix a ser ràpid i profund en alguns trams, Elies va colpejar l’aigua amb el seu mantell oficial. Les aigües se separaren! També estaven observant este milacre «cinquanta hòmens, membres del grup de profetes» (2 Reis 2:7, 8). Sembla que estos hòmens estaven sent capacitats per a portar la davantera de l’adoració pura en el país. Elies probablement supervisava el programa de formació d’esta creixent escola. És interessant recordar que, alguns anys abans, Elies havia pensat que era l’únic home fidel que quedava en el país. Des de llavors, Jehovà havia recompensat l’aguant del profeta permetent-li contemplar el gran augment que s’havia produït entre els Seus adoradors (1 Reis 19:10).

 Després de travessar el Jordà, Elies li va dir a Eliseu: «Demana què vols que faça per tu abans no siga endut del teu costat». Elies sabia que havia arribat el moment de la seua partida. No envejava els privilegis que rebria el seu jove amic ni la fama que li esperava. En comptes d’això, anhelava ajudar-lo de tota forma possible. Però Eliseu només li va demanar: «Que jo reba del teu esperit profètic una doble part» (2 Reis 2:9). Amb estes paraules, no pretenia dir que volia el doble de l’esperit sant que Elies havia rebut. Més bé, estava demanant l’herència que corresponia al primogènit, qui per llei rebia la part més gran, o el doble, de l’herència per a poder complir les seues responsabilitats com a nou cap de família (Deuteronomi 21:17). Com a hereu espiritual d’Elies, Eliseu veia la necessitat de tindre l’esperit valent del seu mestre per a dur a terme la seua assignació.

 Humilment, Elies va deixar la resposta en mans de Déu. Li va dir a Eliseu que si Jehovà li permetia vore com se l’enduia, llavors se li concediria la seua petició. Poc després, mentres els dos vells amics «caminaven tot parlant», es va produir un fet extraordinari! (2 Reis 2:10, 11)

 Un estrany resplendor va iŀluminar el cel i se’ls acostava cada volta més. De repent es va alçar un vent tempestuós que bramava i xiulava. Enmig de la tempestat, un objecte brillant es va precipitar contra els dos hòmens i els va forçar a separar-se. Els dos van quedar estupefactes. El que van vore era un vehicle, un carro, que centellejava com si estiguera fet de foc. Havia arribat el moment! Pujaria Elies al carro? El relat no ho diu, però en qualsevol cas va sentir com era endut cap amunt, enlaire, per la tempestat.

 Eliseu va contemplar fascinat la revelació d’este increïble espectacle. Este fet li confirmava que Jehovà li donaria «una doble part» de l’esperit profètic d’Elies. Però Eliseu estava massa trist com per a parar-se a pensar en això. No sabia on aniria el seu bon amic, però probablement no esperava tornar-lo a vore. Mentres veia com el seu benvolgut mentor desapareixia en la distància, va exclamar: «Pare meu, pare meu! Carro i guia d’Israel!». Llavors, es va esgarrar la vestidura en senyal de dol (2 Reis 2:12).

 No sabem si, a mesura que Elies s’enlairava en el cel, escoltaria el lament desconsolat del seu jove amic o inclús si derramaria alguna llàgrima. En qualsevol cas, havia tingut l’ocasió de comprovar que tindre un amic com eixe l’havia ajudat a aguantar temps difícils. Fem bé d’aprendre de l’exemple d’Elies i forjar bones amistats amb persones que estimen a Déu i volen fer la Seua voluntat.

 A on va anar Elies? Algunes religions ensenyen que va ser endut al cel per a estar amb Déu. Però això no és possible, ja que segles més tard, Jesucrist va dir que ningú havia pujat al cel abans que ell vinguera a la terra (Joan 3:13). Així que, quan llegim que «Elies va pujar al cel enmig de la tempesta», podríem preguntar-nos de quin cel s’està parlant (2 Reis 2:11). La Bíblia gasta la mateixa paraula cel per a referir-se no només al lloc on Jehovà habita sinó també al cel físic on estan els núvols i volen els pardalets (Salm 147:8). A este cel és on Elies va ascendir. Què va passar després?

 Jehovà simplement va transferir el seu benvolgut profeta a una nova assignació, esta volta al regne veí de Judà. El relat bíblic mostra que, uns set anys després, Elies encara estava servint com a profeta. En aquell temps, estava governant a Judà el malvat rei Jehoram, qui s’havia casat amb la filla d’Acab i Jezabel. Així que la perversa influència d’esta parella encara estava latent. Jehovà va comissionar a Elies que escriguera una carta de condemna per a Jehoram. Tal com es va predir, Jehoram va patir una mort horrible. Pitjor encara, la crònica de la seua mort conclou: «Se’n va anar sense que feren dol per ell» (2 Cròniques 21:12-20).

 Quin contrast entre eixe home malvat i Elies! No sabem ni com ni quan va morir el profeta. Però sabem que no ho va fer com Jehoram, sense que ningú lamentara la seua mort. Eliseu va trobar a faltar el seu amic, i els altres profetes fidels segur que també ho van fer. Jehovà mateix continuava apreciant-lo, perquè uns mil anys després va gastar una representació d’este benvolgut profeta en la transfiguració (Mateu 17:1-9). T’agradaria ser com Elies i cultivar una fe que aguante a pesar de les proves? Llavors, no oblides forjar bones amistats amb els qui estimen a Déu, mantindre la teua vida centrada en el servici a Jehovà i orar-li sovint des del cor. D’esta manera, tu també trobaràs un lloc permanent en l’amorós cor de Jehovà!