El do de parlar en llengües es referix a l’habilitat miraculosa que tenien alguns cristians del segle I, la qual els permetia parlar en un idioma sense abans haver-lo aprés (Fets 10:46). Aquells que coneixien l’idioma podien entendre fàcilment a qui parlava (Fets 2:4-8). Este era un dels dons de l’esperit sant que Déu va concedir a alguns cristians del segle I (Hebreus 2:4; 1 Corintis 12:4, 30).

•  A on i quan va començar el do de parlar en llengües?

•  Quin va ser el propòsit de parlar en llengües?

•  Seria permanent el do de parlar en llengües?

•  Quan va acabar el do de parlar en llengües?

•  Què es pot dir sobre el do de parlar en llengües en l’actualitat?

•  Com podem identificar els cristians verdaders?

 Este milacre va tindre lloc per primera volta a Jerusalem durant el matí de la festa del Pentecostés de l’any 33. Al voltant d’uns 120 deixebles es trobaven reunits quan «tots van quedar plens de l’Esperit Sant i començaren a parlar en diverses llengües» (Fets 1:15; 2:1-4). Una gran multitud de persones «provinents de totes les nacions» es va reunir i «cadascú els sentia parlar en la seua pròpia llengua» (Fets 2:5, 6).

1.   Era una demostració evident del suport de Déu a favor dels cristians. En el passat, Déu va donar senyals miraculosos a algunes persones fidels com Moisés per a provar que els donava suport (Èxode 4:1-9, 29-31; Nombres 17:10). El do de parlar en llengües tenia un propòsit paregut, ja que mostrava que Déu donava la seua aprovació a la nova congregació cristiana. L’apòstol Pau va escriure: «Per tant, les llengües són un senyal per als no creients, no per als qui creuen» (1 Corintis 14:22).

2.   Capacitava els cristians per a fer una predicació completa. Aquells que escoltaren els seguidors de Jesús en el Pentecostés van dir: «Els sentim proclamar en les nostres pròpies llengües les grandeses de Déu» (Fets 2:11). Així que, un altre propòsit clau d’este milacre era fer possible que els cristians donaren un testimoni complet i a que anaren «a tots els pobles» i feren «deixebles» tal com Jesús els havia manat (Fets 10:42; Mateu 28:19). Unes 3.000 persones que van vore este milacre i que van escoltar la predicació eixe dia, es van fer deixebles (Fets 2:41).

 No. Els dons de l’esperit sant, inclòs el do de parlar en llengües, van ser una provisió temporal. La Bíblia va predir: «Vindrà un dia que el do de profecia serà inútil, que el do de parlar en llengües s’acabarà» (1 Corintis 13:8).

 Els dons de l’esperit sant es transmeteren generalment a altres cristians en la presència dels apòstols; normalment ho feien a l’imposar-los les mans (Fets 8:18; 10:44-46). Pareix que aquells que van rebre els dons de l’esperit per part dels apòstols no els van transferir a altres cristians (Fets 8:5-7, 14-17). Per a iŀlustrar-ho, un funcionari pot emetre un carnet de conduir a algú, però eixa persona no té l’autoritat legal per a emetre’l a ningú més. Pel que pareix, el do de parlar en llengües va acabar amb la mort dels apòstols i d’aquells que van rebre el do directament de part d’ells.

 El do miraculós de parlar en llengües, evidentment va acabar cap al final del segle I. Hui en dia ningú pot demostrar o provar que puga parlar en llengües pel poder de Déu. a

 Jesús va dir que l’amor abnegat identificaria els seus deixebles (Joan 13:34, 35). De la mateixa manera, l’apòstol Pau va ensenyar que l’amor seria un senyal permanent que identificaria els cristians verdaders (1 Corintis 13:1, 8). A més, va mostrar que l’esperit de Déu produiria en els cristians unes qualitats, o «fruits de l’Esperit», de les quals la principal és l’amor (Gàlates 5:22, 23).