La paraula «ànima» que gasta la Bíblia és una traducció de la paraula hebrea néfeix i la paraula grega psykhé. La paraula hebrea significa «criatura que respira» i la grega significa «ser viu». a Per tant, l’ànima és la criatura en si, no una cosa interna que sobreviu a la mort del cos. Analitza com mostra la Bíblia que l’ànima és tota la persona:

•   Quan Jehovà Déu va crear el primer home, Adam, la Bíblia diu que «l’home es convertí en un ser viu» (Gènesi 2:7). A Adam no se li donà una ànima, sinó que es convertí en una ànima viva, o una persona.

•   La Bíblia diu que l’ànima pot treballar, sentir fam, menjar, obeir lleis i tocar un cos mort (Levític 5:2; 7:20; 23:30; Deuteronomi 12:20; Romans 13:1). Per a fer estes activitats és necessària la intervenció de tota la persona.

És immortal l’ànima?

 No, l’ànima pot morir. Molts versicles bíblics diuen que l’ànima és mortal. Considera els següents exemples:

•   «El qui peque [en hebreu, ànima] morirà» (Ezequiel 18:4, 20).

•   En l’antic Israel, l’ànima que cometia una infracció greu era exclosa del poble d’Israel. (Èxode 12:15, 19; Levític 7:20, 21, 27; 19:8). Aquella persona era condemnada a mort (Èxode 31:14).

•   En alguns versicles bíblics apareix el terme «cadàver», o ànima morta (Levític 21:11; Nombres 6:6). Encara que moltes traduccions bíbliques gasten les expressions «cos mort» o «persona morta», l’hebreu original gasta la paraula néfeix o «ànima».

«Ànima» pot significar «vida»

 La Bíblia també gasta la paraula «ànima» com un sinònim de «vida». Per exemple, en Job 33:22 es gasta la paraula hebrea «ànima» (néfeix) com a equivalent de «vida». De manera similar, la Bíblia explica que l’ànima d’una persona, o la seua vida, es pot posar en perill o perdre (Èxode 4:19; Jutges 9:17; Filipencs 2:30).

 Estos exemples ens ajuden a entendre els versicles en què es diu que algú va «exhalar el darrer sospir» (Gènesi 35:18). Esta figura retòrica indica que la vida d’una persona s’ha acabat. Algunes bíblies traduïxen l’expressió de Gènesi 35:18 com que l’ànima se’n va o se n’ix del cos.

D’on ve la creença que l’ànima és immortal?

 Les religions cristianes que creuen que l’ànima és immortal han tret esta ensenyança d’antigues filosofies gregues, i no de la Bíblia. L’Encyclopædia Britannica diu: «Quan la Bíblia parla de l’ànima, fa referència a respirar, sense fer distincions entre l’ànima etèria i el cos físic. Este concepte cristià de la separació entre el cos i l’ànima es va originar en l’antiga Grècia».

 Déu no aprova que es mesclen les seues ensenyances amb filosofies humanes, com la creença de l’ànima immortal. De fet, la Bíblia ens advertix: «Mireu que ningú no vos enlluerne amb especulacions sàvies: són purs miratges basats en tradicions humanes» (Colossencs 2:8).