Qui és Jehovà?

REPRODUIR

Qui és Jehovà?

Què diu la Bíblia

Jehovà és el Déu verdader de la Bíblia i el Creador de totes les coses (Apocalipsi 4:11). Els profetes Abraham i Moisés eren adoradors d’Ell tal com va ser Jesús (Gènesi 24:27; Èxode 15:1, 2; Joan 20:17). Ell és el Déu, no només d’una nació, sinó «de tota la terra» (Salm 47:2).

La Bíblia mostra que l’únic nom personal de Déu és Jehovà (Èxode 3:15; Salm 83:19 [v. 18 en altres bíblies]). Este nom prové d’un verb hebreu que significa «arribar a ser», i un gran nombre d’erudits suggerixen que significa «Ell fa que arribe a ser». Esta definició descriu perfectament a Jehovà com a Creador i aquell que complix amb el seu propòsit (Isaïes 55:10, 11). La Bíblia també ens ajuda a conéixer la persona que hi ha darrere del nom de Jehovà, especialment la seua qualitat principal de l’amor (Èxode 34:5-7; Lluc 6:35; 1 Joan 4:8).

El nom de Jehovà és una traducció del nom de Déu en hebreu, el qual està compost per quatre lletres יהוה (JHVH o també YHWH) conegudes com el tetragrama. No se sap amb certesa la pronunciació exacta del nom diví en hebreu. No obstant això, la forma més coneguda del nom de Déu és Jehovà. a

Per què la pronunciació del nom de Déu en hebreu antic no se sap amb certesa?

L’hebreu antic s’escrivia sense vocals, usant tan sols consonants. Normalment, una persona que parlara hebreu podia coŀlocar fàcilment les vocals al seu lloc. No obstant això, quan es van completar les Escriptures Hebrees alguns jueus van adoptar la superstició de considerar inapropiat pronunciar el nom personal de Déu. Quan llegien en veu alta una escriptura que deia el nom de Déu, el substituïen per expressions com «Senyor» o «Déu». Segles després, esta superstició es va estendre i la pronunciació original del nom de Déu finalment es va perdre. b

Alguns opinen que el nom diví es pronunciava «Jahvé», mentres que altres opinen de manera diferent. Un roll del Mar Mort conté una part del llibre de Levític en grec on es translitera el nom com a Iao. Els primers escriptors grecs també suggerixen que es pronuncie Iaé, Iabé, i Iaoué, però no s’ha provat que cap d’estes pronunciacions s’utilitzaren en l’hebreu antic. c

Idees errònies sobre el nom de Déu en la Bíblia

Idea errònia: Les traduccions que han usat el nom de «Jehovà» és perquè l’han afegit.

Fet: La paraula hebrea que correspon al nom de Déu, és a dir el tetragrama, apareix unes 7.000 voltes en la Bíblia. d Moltes traduccions van llevar el nom de Déu indiscriminadament i el van reemplaçar per títols com «Senyor».

Idea errònia: El Déu Altíssim no necessita un nom únic.

Fet: Déu va inspirar als escriptors bíblics per a que utilitzaren el seu nom milers de voltes i també invita aquells que l’adoren a utilitzar-lo (Isaïes 42:8; Joel 2:32; Malaquies 3:16; Romans 10:13). De fet, Déu va condemnar els profetes falsos que volien que la gent oblidara el seu nom (Jeremies 23:27).

Idea errònia: D’acord amb la tradició jueva el nom de Déu s’havia de llevar de la Bíblia.

Fet: És veritat que alguns escribes jueus no volien pronunciar el nom diví. No obstant això, no el van llevar de les seues còpies de la Bíblia. De totes maneres, Déu no vol que seguim tradicions humanes que ens desvien dels seus manaments (Mateu 15:1-3).

Idea errònia: El nom diví no hauria d’usar-se en la Bíblia perquè no se sap exactament com es pronunciava en hebreu.

Fet: Este raonament afirma que Déu espera que la gent que parla diferents idiomes pronuncie el seu nom de manera idèntica. No obstant això, la Bíblia diu que els adoradors de Déu del passat, que no parlaven el mateix idioma, pronunciaven els noms propis de forma diferent.

Analitza per exemple el cas del jutge israelita Josué. Els cristians del segle I que parlaven hebreu pronunciarien el seu nom Yehoixua, mentres que els que parlaven en grec el pronunciarien Iesús. Els registres bíblics de la traducció del nom hebreu Josué en grec, mostren que els cristians utilitzaven els noms propis com era comú en el seu idioma (Fets 7:45; Hebreus 4:8).

Este mateix principi es pot aplicar a la traducció del nom de Déu. Per això és molt més important que el nom de Déu estiga en el lloc que corresponga en la Bíblia que no deixar d’utilitzar-lo per no saber com es pronunciava exactament.

a La forma Jehovà té una llarga tradició en llengües influents. Respecte al nom diví, la Gran enciclopèdia catalana comenta: «La grafia Jehovà apareix molt a sovint en la literatura catalana, en obres d’autors com Jacint Verdaguer i Joan Alcover. Una de les referències més antigues es troba a la Biblioteca Pública de Tarragona, en un manuscrit de l’any 1438 del Pugio Fidei de Ramon Martí, en el qual el tetragrama (יהוה) apareix transcrit com Yohova».

b The New Catholic Encyclopedia, en la segona edició, volum 14, pàgines 883 i 884, diu: «Poc després del final de l’exili, el nom Jahvé va començar a considerar-se amb especial respecte i, per tant, es va estendre la pràctica de substituir-lo per termes com Adonai o Elohim».

c Per a més informació consulta la secció 1, «El nom de Déu a les Escriptures Hebrees», en el fullet Ajuda per a estudiar la Paraula de Déu.

d Consulta l’obra Diccionario Teológico Manual del Antiguo Testamento, volum 1, columnes 970 i 971.