Els erudits de la Bíblia reconeixen que el tetragama (יהוה), el nom propi de Déu, apareix unes 7.000 vegades als escrits originals de les Escriptures Hebrees (també anomenades “Antic Testament”). No obstant, molts creuen que no apareix als escrits originals de les Escriptures Gregues (o “Nou testament”). És per això que la majoria de traductors bíblics no utilitzen el nom Jehovà quan traduïxen les Escriptures Gregues. Fins i tot quan estes citen de les Escriptures Hebrees on apareix el tetragrama, molts traductors usen el títol “Senyor” en compte del nom de Déu.

Els Testimonis de Jehovà no seguim esta pràctica quan traduïm la Bíblia a diferents llengües. En total, usem el nom de Jehovà 237 voltes a les Escriptures Gregues. Per què hem pres esta decisió? Per dos factors importants: 1) Els manuscrits grecs que hui en dia es conserven no són els originals. Dels milers de còpies que es tenen ara, la majoria foren fetes com a mínim dos segles després dels originals. 2) A eixes còpies, o bé es va reemplaçar el tetragrama per Kýrios (la forma grega de “Senyor”) o bé es va copiar dels manuscrits on ja s’havia reemplaçat.

Els Testimonis de Jehovà van determinar que hi ha arguments contundents que indiquen que el tetragrama apareixia als escrits originals de les Escriptures Gregues. A continuació, considerem estos arguments:

• A les còpies que s’utilitzaven en el temps de Jesús i dels apòstols apareixia el tetragrama per tot el text. Poca gent discutia açò en el passat. Però ara no hi ha cap dubte, ja que s’han descobert a prop de Qumran unes còpies de les Escriptures Hebrees datades d’abans del segle I.

• A les traduccions gregues de les Escriptures Hebrees del temps de Jesús i els seus apòstols apareixia també el tetragrama. Per molts anys, els erudits van creure que el tetragrama no apareixia als manuscrits de la Versió dels Setanta, una traducció al grec de les Escriptures Hebrees. Aleshores, a mitjan segle XX, als erudits els va cridar l’atenció alguns fragments antiquíssims de la Versió dels Setanta. Eixos fragments  contenen el nom propi de Déu escrit en lletres hebrees. O siga, que en els dies de Jesús apareixia el nom diví a les còpies de les Escriptures en grec. Però ens trobem que els manuscrits principals de la Versió dels Setanta, com ara el Codex Vaticanus i el Codex Sinaiticus, que són del segle IV d. C., no contenien el nom diví des del Gènesi fins a Malaquies (als llocs on apareixien als primers manuscrits). Així és que no ens sorprén que tampoc aparega el nom de Déu en els texts que es guarden d’eixa època de l’anomenat Nou Testament (o Escriptures Gregues).

  Jesús va dir ben clar: “Jo he vingut en nom del meu Pare”. També va emfatitzar que el que ell feia era en nom de son Pare

• Les mateixes Escriptures Gregues relaten que Jesús a sovint feia referència al nom de Déu i el donava a conéixer a altres (Joan 17:6, 11, 12, 26). Jesús va dir ben clar: “Jo he vingut en nom del meu Pare”. També va emfatitzar que el que ell feia era en nom de son Pare (Joan 5:43; 10:25).

• No sembla lògic que desaparega el nom de Jehovà a les Escriptures Gregues si estes són una continuació inspirada de les Hebrees. A mitjan segle I, el deixeble Jaume va dir als ancians de Jerusalem: “Simeó ha exposat com, des del començament, Déu mirà d’escollir-se d’entre les nacions paganes un poble que porta el seu nom” (Fets 15:14). No tindria sentit que Jaume fera esta afirmació si ningú dels seus contemporanis coneixia o usava el nom de Déu.

• Sí que apareix a les Escriptures Gregues la forma abreviada del nom diví. Per exemple, a Apocalipsi 19:1, 3, 4, 6 apareix el nom de Déu dins de la paraula Al·leluia. Esta paraula, que prové d’una expressió hebrea, significa literalment “alabeu Jah”. “Jah” és la contracció del nom Jehovà. També s’utilitzen a les Escriptures Gregues molts noms que contenen el nom diví. En realitat, hi ha obres de referència que expliquen que el nom de Jesús significa “Jehovà És Salvació”.

• Antics escrits jueus indiquen que els cristians d’origen jueu utilitzaven el nom diví en els seus escrits. La Tosefta, una coŀlecció de lleis orals que va ser completada sobre l’any 300 d. C., diu en relació amb el que s’havia de fer amb els escrits cristians en cas d’incendi en dissabte: “Els llibres dels evangelistes i els llibres dels sectaris [probablement  judeocristians] no han de salvar-se del foc. S’han de deixar cremar en el lloc on estan, tant ells com les referències al nom de Déu que contenen”. A més, la mateixa obra cita de Iosí el Galileu, un rabí que va viure als principis del segon segle. Este deia que si ocorria un incendi els altres dies de la setmana, s’havia de retallar les referències al nom diví [se sobreentén que es referia dels escrits cristians], guardar-les en un lloc segur i cremar la resta de l’escrit.

•   Alguns erudits bíblics reconeixen que és probable que apareguera el nom de Déu a les Escriptures Gregues quan citen de les Hebrees. The Anchor Bible Dictionary, baix la capçalera “Tetragrama en el Nou Testament”, menciona: “Hi ha algunes evidències que el tetragrama, el nom diví Jahvé, apareixia als primers escrits del Nou Testament en algunes o en totes les ocasions que cita de l’Antic Testament”. L’erudit George Howards afegix: “És lògic creure que els escriptors  del Nou Testament van conservar el tetragrama al text bíblic quan van citar de les Escriptures perquè a les còpies de la Versió dels Setanta, les Escriptures que tenien els cristians del segle I, encara trobem el tetragrama”.

• Traductors de renom han usat el nom de Déu a les Escriptures Gregues. Alguns d’estos traductors ho feren molt abans de l’edició de la Traducción del Nuevo Mundo. Alguns exemples de traductors i les seues obres són: Die heilige Schrift des neuen Testaments, de Dominikus von Brentano (1791, en alemany); The Emphatic Diaglott, de Benjamin Wilson (1864, en anglés); O Evangelho Segundo S. Mattheus, de Manuel Fernandes de Santanna (1909, en portugués), i Bible de Chouraqui, de André Chouraqui (1985, en francés). En una traducció al castellà de principis del segle XX, el seu autor, Pablo Besson, utilitza la forma Jehová en Lluc 2:15 i en Judes 14; també apareix més de 100 vegades en les notes a peu de pàgina, on explica que probablement el nom diví apareixia al text. A més, almenys sis versions espanyoles inclouen les formes Yahvé, Yavé, Yahweh i YHWH. És el cas de Evangelio: mensaje de felicidad (1969) i Los Hechos, las Cartas y el Apocalipsis (1973), els dos  de Hermenegildo Zanuso, així com també la versió Biblia Peshitta en Español (2006), de l’Instituto Cultural Álef y Tau.

• El nom de Déu apareix en les traduccions de les Escriptures Gregues en més de cent idiomes. En moltes llengües africanes, americanes, asiàtiques, europees i de les illes del Pacífic usen sense problema el nom de Déu (Consulta les pàgines 12 i 13). Els traductors d’estes edicions han decidit usar el nom de Déu per raons paregudes a les que hem esmentat abans. Algunes d’estes traduccions de les Escriptures Gregues s’han publicat recentment, com ara la Bíblia en rotumà (1999), que utilitza 51 vegades en 48 versets el nom Jihova, i la versió en batak toba (1989) d’Indonèsia, que usa Jahowa en 110 ocasions.

En definitiva, hi ha una sòlida base per a restaurar el nom de Déu, Jehovà, a les Escriptures Gregues Cristianes. Justament açò és el que hem fet els Testimonis de Jehovà. Sentim un gran respecte i un temor piadós a llevar qualsevol cosa que aparega al text original (Apocalipsi 22:18, 19).